La Belle Époque, l'impressionisme i postimpressionisme (04)

Revolucionari. Així és l’art de Paul Cézanne (1839-1906), el pintor en el qual s’inspirarien tots els grans mestres avantguardistes del segle XX. Cézanne va pertànyer al grup dels impressionistes i va participar en les exposicions de 1874 i 1877, però aviat es va allunyar dels postulats dels seus companys. Així, la seva obra és el resultat d’una recerca individual, una construcció intel·lectual que aspirava a reordenar la naturalesa i retornar a la pintura la solidesa i monumentalitat que havia perdut amb l’impressionisme. Per això, podem considerar Cézanne com el primer postimpressionista.

Paul Cézanne

D’aquesta manera, si bé pertany a la mateixa generació dels principals impressionistes, la seva obra va anar evolucionant i en arribar a la seva maduresa no se li pot considerar ja com a tal. Des de 1878 es va recloure en Aix en Provence, la seva ciutat d’origen a la Provença, on el seu estil va començar a evolucionar en la seva recerca personal de l’essència de la naturalesa, no de la seva aparença. El canvi era evident: “l’artista no ha de pintar allò que l’ull veu, sinó allò que l’ull pensa”.

Ara bé, la recerca de la bellesa de Cézanne també s’allunya radicalment dels ideals renaixentistes. Així, en el seu intent de captar l’essència de les coses, el pintor va intentar reduir els objectes a formes pures i elementals. És a dir, Cézanne considerava que les formes de la natura es podien descompondre en figures geomètriques com el cilindre, la piràmide, el prisma, el con o l’esfera. A més, comença a representar les coses, dins del mateix quadre, com si fossin vistes independentment unes de les altres, de manera que produeix imatges incongruents amb la perspectiva tradicional, anunci del final de la visió sotmesa a un punt de vista únic habitual des del Renaixement.

Pomes i préssecs

Pomes i taronges

Igualment, el color es converteix en l’element clau a l’hora de definir les formes. Així, Cézanne juxtaposa tintes de color, mitjançant unes pinzellades amb tocs uniformes i paral·lels, que generen una estructura harmònica de plànols, en la qual es basa la composició del quadre, el qual cobra sentit propi al marge del motiu. D’aquesta manera, dibuix i color esdevenen elements indestriables: “Es pinta al mateix temps que es dibuixa. Com més harmoniós és el color, més completa és la forma. El secret del dibuix i del modelat rau en els contrastos i en les relacions entre els tons”.

Per exemple, els bodegons i les natures mortes, com Pomes i taronges (1895) o Pomes i préssecs (1905), ja mostren clarament aquesta evolució geomètrica cap a l’estudi de la dimensió volumètrica. Les figures planes, les formes simplificades, els plans de colors que construeixen les figures, la variada gamma de colors que ajuda a definir les figures, la perspectiva forçada que mostra simultàniament diversos punts de vista… Tot això és Cézanne. I molt més.

La muntanya de Santa Victòria

L’artista es fixava sempre en els mateixos motius (paisatges, bodegons i persones), els quals repetia a fi d’explorar la seva dimensió volumètrica, però sense recórrer al clarobscur. Per exemple, a Jugadors de cartes (1890) trasllada el seu mètode a una senzilla escena dominada per dues figures humanes. En canvi, a La muntanya de Santa Victòria(1885) aplica aquesta construcció basada en les formes geomètriques al paisatge d’una manera racional. Finalment, a la sèrie d’Els banyistes (1904-1906) accentua la delimitació dels contorns amb un traç negre i tracta el quadre com un pla únic.

Tanmateix, la seva obra amb prou feines va ser coneguda fins que, el 1895, el marxant d’art Ambroise Vollard va tornar a exposar-la i a situar-la en el centre d’atenció d’artistes i crítics. Tot i això, Cézanne va ser fins a la seva mort una figura solitària entregada al seu art amb passió. Com en el cas de tants altres artistes, no va ser després de la seva mort quan va arribar el merescut reconeixement. Així, Cézanne es convertia en el precedent directe del cubisme i de la major part dels moviments pictòrics del segle XX. La revolució havia arribat a la pintura: la simplificació geomètrica de les formes per a reconstruir-les des del procés intel·lectual i no pas de la impressió visual seria el seu llegat.

Baigneuses

Les Grandes Baigneuses

Entre 1890 i 1895, en la seva època de maduresa, Paul Cezánne (1839-1906) va pintar una sèrie de cinc quadres sobre el tema dels jugadors de cartes. D’aquestes obres, ens aproximarem a la versió exposada al Museu d’Orsay de París, segurament la més depurada del conjunt, perquè en ella el pintor prescindeix de qualsevol element afegit per a concentrar-se exclusivament en les figures dels dos antagonistes.

Abans d’avançar, però, és convenient aturar-se un moment en la temàtica del quadre: una partida de cartes. Dos homes asseguts, cara a cara, enfrontats en un combat intel·lectual i quotidià en una imatge costumista, més pròpia dels autors realistes que de l’impressionisme. És a dir, el autor ens introdueix en la quotidianitat del seu món, el París dels cafès de la Belle Époque.

El jugador de la dreta apareix concentrat en el joc, estudiant la jugada per decidir quina carta posarà sobre la taula. Els seus braços convergeixen fins a ajuntar les mans. La corba de l’esquena i la inclinació del cap accentuen el posat de concentració.

El jugador de l’esquerra, en canvi, apareix relaxat, confiat de la seva victòria fumant amb pipa, amb els braços paral·lels i el cap dret. La sensació de verticalitat s’accentua, a més, per la línia recta de la cadira. Alguns crítics l’han identificat amb la figura del pare de Cézanne.

I al mig dels jugadors, amb la funció d’esdevenir un fals eix de simetria, una ampolla de vi delimita les dues parts del quadre, una separació lleugerament desigual perquè és més àmplia en la part corresponent al jugador de la pipa. D’aquesta manera, Cézanne crea una composició tancada i estàtica que dóna solemnitat a l’aparentment trivial escena de la partida de cartes.

La forma de construir les figures ens situa en l’inici de l’etapa de maduresa de l’autor. Així, els cossos prenen forma a partir d’estructures simples: la forma cilíndrica del barret i els braços, els plans de color que en tallar-se defineixen arestes i creen formes… No és la línia del dibuix allò que ordena la composició i determina les formes, al contrari, és el color qui construeix les masses i els volums. La pinzellada és ample, lliure, i ens marca les diferents zones de color per construir les figures.

Dibuix i pintura no es poden separar. El color és la clau per apropar-se a la composició: els verds, vermells, grocs, violetes i blaus es distribueixen en pinzellades superposades. En conseqüència, no és possible saber de quin color és el vestit de cada jugador. Només podem saber quina és la tonalitat que predomina davant la inexistència d’un color base. D’aquesta manera, el quadre esdevé un fet essencialment plàstic.

L’estil de Cézanne és molt personal: la seva simplificació forma, la geometrització de les formes, la manera d’aplicar el color, la capacitat de distanciament respecte de la temàtica… És el preludi de les avantguardes i és considerat com l’antecessor directe del cubisme i de tots els corrents pictòrics que construeixen les formes a partir de processos intel·lectuals. Picasso va arribar a dir: “Cézanne és la mare de tots nosaltres”.