L’obra pictòrica i teòrica de Georges Seurat (1859-1891) constitueix el punt de partida del neoimpressionisme, un intent de dotar d’un fonament teòric i científic al procés artístic. Aquest parisenc, format en un ambient científic i admirador dels grans mestres del classicisme com Piero della Francesca, Poussin o Ingres, va desenvolupar la tècnica del divisionisme o puntillisme. La preocupació per la llum que caracteritzava l’impressionisme assolia ara un caràcter científic que s’allunyava de la impressió visual ràpida dels seus mestres.
Georges Seurat
Així, Seurat va pretendre fer de l’impressionisme un procediment de representació científica, basat en l’anàlisi de com són percebuts els colors per l’ull humà. Mitjançant la tècnica del divisionisme, les tonalitats del quadre es construeixen a partir de petites taques de colors purs que, per la seva proximitat es mesclen a la retina de l’espectador sense les impureses de les barreges de colors en la paleta de l’artista.
És a dir, mitjançant petits punts de colors juxtaposats es dóna forma a les composicions i es generen els efectes de color, llum i reflexos. Al mateix temps, les formes es redueixen a figures geomètriques, una combinació de línies amb la finalitat d’aconseguir la màxima harmonia visual. D’aquesta manera, es produeix un contrast entre la superfície vibrant del llenç, plena d’innombrables punts de color, i l’estructura geomètrica de les masses i figures representades.
Un diumenge d’estiu a l’illa de la Grande Jatte
La Tour Eiffel
L’obra emblemàtica del neoimpressionisme és Un diumenge d’estiu a l’illa de la Grande Jatte (Un dimanche après-midi sur l’île de la Grande Jatte, 1886), una representació del París de la Belle Époque presentada en la vuitena exposició impressionista, on Seurat converteix la pintura en un art de laboratori que, des d’un programa conscient i sistemàtic, presenta una obra sense concessions al sentiment ni a la subjectivitat. En el manifest del divisionisme, el pintor només feia servir el color per a crear l’harmonia i l’emoció necessàries en l’obra d’art.
D’altra banda, en l’obra El Circ (Le Cirque, 1891) Seurat es repeteix en les obres ascendents que, al costat dels colors clars i tons càlids, volen expressar els sentiments d’alegria i vitalitat. Encara que el punt de partida és purament sensorial, el resultat exigeix tal elaboració que la pintura es converteix en una construcció estilitzada i objectiva, on la superfície vibrant contrasta amb l’equilibri gairebé matemàtic de la composició, que anuncia el camí cap a una abstracció ideal. En resum, i en paraules del mateix Seurat, “L’art és harmonia. L’harmonia és l’analogia dels contraris, i de similars elements del to, del color, i de la línia, considerats a través la seva dominància i sota la influència de la llum en combinacions alegres, serenes o tristes”.
El Circ
Une baignade à Asnières