El pintor parisenc Edgar Degas (1834-1917) és el personatge més polièdric de l’impressionisme. Membre d’una família acomodada, el seu pare era banquer, va poder abandonar els seus estudis per dedicar-se exclusivament a la pintura, a més de permetre’s una sèrie de viatges per Itàlia que li van portar a composicions molt academicistes, les quals es reflecteixen en la seva habilitat com a dibuixant. És a dir, Degas era un dandi burgès allunyat del caràcter contestatari dels impressionistes del Cafè Guerbois. Tanmateix, aquesta condició no resta valor a la seva pintura.
Edgar Degas
Encara que va ser membre del grup dels impressionistes i va participar al costat d’ells en la majoria de les exposicions del grup, Degas mereix la consideració d’artista independent a causa de la seva concepció rigorosament elaborada de la pintura. Sempre va interessar-se més pel moviment dels cossos i per la llum dels espais tancats que no pas pels paisatges. Així, tot i ser un colorista extraordinari, va donar preponderància a la línia i a la composició. El seu impressionisme, nom que ell rebutjava, era més conceptual que òptic.
Tot això es reflectia en la seva forma de treball, amb la realització d’estudis previs, sense la improvisació característica dels seus companys, i sense la importància de la pintura a l’aire lliure i del paisatge. D’aquesta manera, la seva pintura és menys colorista i més intel·lectual. Els colors són àrids i és evident la seva preocupació per l’espai pictòric, però sempre agafant punts de vista diferents, amb un trencament clar de l’espai cúbic del Renaixement. D’aquesta manera, Degas trencà amb l’equilibri de la composició tradicional —imatges tallades pel marc, primers plans, perspectiva sovint més alta que l’habitual—, donant forma a una obra que fa pensar en la fotografia i tenyeix d’instantaneïtat la majoria de les seves obres.
Els temes més habituals són les curses de cavalls, les ballarines, escenes sempre marcades per la presència del moviment. D’aquesta manera, Degas és, abans de res, un observador de figures, entre les quals destaquen les representacions del cos femení: les ballarines, captades en postures i enquadraments casuals, complicats i esforçats, sense preocupació per trobar cap punt culminant. Imatges que descriu amb colors intensos i traços enèrgics, amb superfícies de gran expressivitat plàstica.
D’entre les seves obres cal destacar L’absenta (1876), composició característica de la Belle Époque en la qual podem observar una prostituta i un home bevent en el cafè parisenc de la Nouvelle-Athènes. Una gran part del quadre resta ocupada per les taules, en una perspectiva obliqua que retarda la trobada visual amb els personatges, de manera que el tema queda magistralment desplaçat del centre del quadre. És una obra d’una força insuperable, capaç d’exercir una atracció magnètica en l’espectador.
L'Absinthe
Place de la Concorde
Al Cafè-concert: La Cançó del Gos
Le Café-concert aux ambassadeurs
Músics de l'Orquestra
La classe de danse
Assaig del ballet a l'escenari
Ballarines a la Barra
El Cubell
Femme s'essuyant le cou