La Belle Époque, l'impressionisme i postimpressionisme (04)

El pintor francès Édouard Manet (1832-1883) és considerat el precursor del moviment impressionista, tot i que mai va participar de les exposicions del grup ni va deixar d’acudir als Salons oficials. És a dir, Manet mai va ser un impressionista en el sentit estricte de la paraula ni va ser un pintor radical únicament preocupat pel món visual. En realitat, Manet va ser un cavaller del París vuitcentista, un observador distant, refinat, que contemplava amb elegància però des de la distància la realitat que l’envoltava.

Édouard Manet

Manet va tenir una formació acadèmica en el taller de Thomas Couture, però des de jove es va separar de l’academicisme i va apropar-se a la pintura de Courbet. Ara bé, el seu concepte del realisme també s’allunyava de Courbet perquè la seva obra no se centrava en el tema ni en la denúncia social, sinó que buscava aprofundir el tractament pictòric de la imatge. Tanmateix, la seva veritable font d’inspiració la trobem en els grans pintors del passat (Tiziano, Frans Hals, Velázquez, Goya, etc.), dels quals va prendre el tema, la composició i la tècnica per a reelaborar-los sota la seva òptica personal.

La seva fama va començar el 1863, quan va exposar al Salon des Réfusés el quadre Le déjeuner sur l’herbe (El dinar campestre), peça d’escàndol per la temàtica i per la composició, que tracta de produir un efecte de plein air i que contrasta els tons foscs dels vestits dels dos homes amb la taca clara de la dona nua a primer terme. El tractament del nu femení, sense la necessitat de recórrer a la figura mitològica com a justificació, i que aquesta dona mirés directament a l’espectador, en un posat mig indiferent mig descarat, va ser el principal motiu de l’escàndol. La moral de la societat aristocràtica/burgesa encara no podia tolerar certes realitats.

Le déjeuner sur l’herbe

Posteriorment, el 1865, Manet tornaria a escandalitzar la societat parisenca amb la seva Olympia, una obra inspirada en les Venus de Giorgione i Tiziano, on Venus/Olímpia esdevé una figura cortesana, amb la seva criada i un gat, i en la qual la taca clara del cos de la protagonista contrasta violentament amb el fons fosc i amb les figures de la criada i el gat, negres.

Olympia

Mentre que l’obra de Manet escandalitzava la societat i la crítica artística més tradicional, la seva pintura va despertar l’entusiasme de la bohèmia. Així, el poeta Baudelarie i el novel·lista Émile Zola va ser alguns dels principals defensors de Manet, juntament amb el grup dels impressionistes. En aquest sentit, cal destacar el quadre Retrat d’Émile Zola (1868), un homenatge del pintor al crític, però també l’oportunitat de mostrar les complicitats existents entre tots dos, només cal observar els detalls que acompanyen el quadre: estampes japoneses, un gravat dels Borratxos de Velázquez i un dibuix de l’Olympia on la dona nua mira amb complicitat a Zola.

Retrat d'Émile Zola

Però el rebuig de la pintura de Manet no va ser únicament conseqüència dels temes que capturava als seus quadres, sinó que també de la seva tècnica pictòrica. Manet pintava amb colors purs, remarcant els contorns amb línies negres i eliminant els efectes de clarobscur per suavitzar la transició entre les diferents superfícies de color, de forma que el resultat esdevenia una imatge plana, amb poca referència espacial i sense volum, com imatges retallades sobre el fons.

Malgrat que Manet sempre va considerar-se a si mateix com un pintor clàssic i que el seu objectiu sempre va ser l’admissió en els salons oficials, els impressionistes el convertirien en el seu capdavanter. Així, les darreres obres mostren l’apropament a l’impressionisme, per l’increment de la fascinació pel paisatge i pel valor que va donar als colors clars, bé que mai no va oblidar el negre. En conseqüència, sense deixar de ser un pintor clàssic, tot i el seu rebuig en els estaments oficials, Manet pot ser considerat el més revolucionari dels pintors tradicionals, però a la vegada el més tradicional de la nova generació que va néixer al París de la segona meitat del segle XIX i revolucionaria el món de l’art pictòric.

L'Évasion de Rochefort

Un bar aux Folies Bergère

Chez le père Lathuille

Així, la dona nua que mira a l’espectador entre els homes vestits dóna un caràcter irreal a l’escena. Tanmateix, aquesta dona és el referent clàssic de l’obra de Giorgione i és l’element que dóna una lògica compositiva al quadre per la contraposició del blanc de la seva pell amb les tonalitats fosques dels vestits dels homes i del paisatge. Per això podem concloure que Manet presenta el quadre com una realitat específica, no com un reflex d’un tema exterior.

Tot i que les escenes sobre l’oci en el camp estaven força arrelades en l’art occidental, Manet desconcerta per la manera amb la qual s’hi enfronta. La dona nua del primer pla, mirant fixament els espectadors, perd l’aire de nimfa mitològica per esdevenir una figura provocadora. És a dir, ens trobem davant d’un cos femení vulgar, allunyat de la pretesa perfecció clàssica. Una contraposició entre la moralitat de l’amor diví i la insolència de l’amor profà? Possiblement. El problema va sorgir pel fet que Manet s'atrevís a pintar una dona nua enmig d'una escena real i contemporània, ja que fins aleshores la nuesa només era acceptada si l'escenari era mitològic o atemporal.

A "Le déjeuner sur l'herbe" apareix una dona al fons de l'escena que es refresca en un riu. Al mig del quadre, el grup principal està format per la dona nua, que és la model preferida de Manet, Victorine Meurent, i per dos homes, que, en realitat, són el germà del pintor, Eugène, i el seu futur cunyat, l'escultor holandès Ferdinand Leenhoff. D'aquesta escena destaca l'actitud de Victorine, que mira descaradament l'espectador. Al primer pla del quadre, la roba i les restes del menjar componen una mena de natura morta. A banda del nu femení, un altre motiu d'escàndol va ser el fet que el grup no es relacioni entre si, és a dir, la incomunicació que es desprèn de l'escena.

D’altra banda, els personatges masculins adopten una postura pròpia de les divinitats fluvials renaixentistes, però l’actualització de les vestimentes per presentar personatges del segle XIX confereixen a la composició un caràcter contemporani, realista, immediat. Un dels homes assenyala la dona… Una provocació sexual? Depèn dels ulls amb què es miri. En qualsevol cas, això per a la crítica resultava escandalós, una actitud que feia evident la hipocresia moral de l’època.

Els seus contemporanis també van rebutjar la tècnica pictòrica de Manet. Els colors plans amb el predomini de verd amb una àmplia gamma del color, l’oposició violenta de les tonalitats, la manca de matisos en l’ús del clarobscur, la manca de perspectiva que violava el volum i la corporeïtat… L’autor, sense saber-ho, s’allunyava del classicisme que tant admirava per iniciar el camí cap a l’impressionisme: capta el moment concret tal com el veu l’ull humà, denotant una influència de la fotografia, la desaparició del clarobscur, la pinzellada solta, l’art a l’aire lliure, etc.

Pocs van veure en aquell moment que aquest quadre es convertiria en una fita de la pintura. Manet havia iniciat el camí cap a una nova època per a la pintura, però només el van acceptar i comprendre els seus companys i admiradors, els joves pintors del moment que farien el pas definitiu cap a l’impressionisme. En aquest sentit, l’escriptor i amic de Manet, Émile Zola sentenciaria el 1866: “Tinc la ferma convicció que Manet serà un dels mestres del futur i penso que faria un bon negoci si comprés avui totes les seves obres”. Tot un exercici de clarividència.

Ticià: "Festa campestre"

Monet: "El dinar campestre"