El segle XIX: el Romanticisme (01)

FITXA TÈCNICA Títol: Els afusellaments del tres de Maig de 1808

Autor: Francisco de Goya ( Fuendetodos, 1746-Burdeos, 1828)

Cronologia: 1814

Tècnica: oli sobre tela

Mides: 266 x 345 cm

Estil: neoclàssic- romàntic

Tema: històric - al·legòric.

Localització: Museo del Prado ( Madrid) 

Descripció formal.

La composició s’articula en tres grups amb un paisatge de cases al fons. A l’esquerra veiem a un conjunt de persones, unes mortes, d’altres en el moment de màxim dramatisme abans de l'execució i un grup que espera el seu moment amb por i desesperació. L’espai de la dreta està ocupat per l’escamot de soldats arrenglerats en diagonal. La llum serveix per il·luminar amb força els personatges de l’esquerra, mentre l’ombra envolta els soldats de la part dreta. La composició s’articula en relació a la figura que amb els braços oberts sembla encarar-se als soldats. Una línia de l’horitzó alta fa que l’espectador es converteixi en un protagonista mes i alhora potencia el realisme del tema representat.

Destaca l'expressivitat dels personatges, en actituds i escorços violents, alhora que amb una sàvia descripció d’actituds: por, horror, resignació, heroisme.... Per contra els soldats francesos semblen autòmats, figures que representen, no a homes, sinó a la repressió. Al fons, els terrats de les cases donen realisme a l’escena, ja que la situen en un lloc concret: Madrid. La gamma cromàtica força reduïda – ocre, negre, blanc, groc i vermell- potencia el dramatisme de l'escena , alhora que unes pinzellades llargues i obertes accentuen l'expressivitat del conjunt. Llum i color ajuden a crear una gran profunditat, alhora que compositivament els grups de personatges s’organitzen en línies diagonals que, entrecreuant-se, dinamitzant la representació.

La llum es converteix en un element clau del quadre. Goya utilitza el tenebrisme per augmentar el sentit dramàtic: il·lumina el grup dels afusellats o que estan a punt de ser-ho i deixa la resta del quadre en forta penombra. La llum del fanal separa els dos grups (víctimes i soldats), esclata amb força sobre la camisa blanca de l’home central i encén el vermell de la sang que hi ha a terra. La tènue llum del paisatge del fons ens indica que s’acosta l’alba, moment en què s’acostuma a executar als condemnats. Les pinzellades llargues i obertes accentuen l’expressivitat i fan que predomini el color per sobre del dibuix. Té una paleta molt reduïda, de tonalitats fosques: negres, grisos, marrons i tocs de verd. Destaca, però, el groc, el blanc lluminós de la camisa de la figura central i del fanal, i el vermell de la sang. La llum i el color ajuden a crear profunditat. Quan a la composició, els diferents elements estan distribuïts en l’espai de la següent manera: el fanal del terra separa la zona il·luminada (plena de dramatisme dels condemnats a l’esquerra) de la zona fosca (els soldats de la dreta). Dues diagonals marquen la profunditat del quadre, la de la paret que hi ha darrere dels condemnats i la dels soldats, mentre que la línia de l’horitzó està alta. Els violents escorços en les figures dels morts, també donen profunditat. Hi ha tres grups de persones: a l’esquerra els que estan a punt de ser executats o que ja estan morts. Al centre els que esperen i observen amb horror el destí que els espera. A la dreta, l’escamot de soldats a punt de disparar. També expressa tres moments diferents: el passat (els morts), el present (els que estan a punt de ser afusellats) i el futur (els homes que esperen més enllà de l’escamot).

Temàtica, significat i funció

A començament de 1808 les tropes napoleòniques van entrar a Espanya, amb l’excusa de la invasió de Portugal, segons l’acord pres en el tractat de Fontainebleau, i van ocupar les principals ciutats. L’ocupació francesa va provocar una llarga guerra per la independència (1808-1814), que es coneix com la guerra del Francès.

Es tracta d’un quadre de temàtica històrica: Goya vol fer la crònica dels fets reals ocorreguts els primers dies de maig de 1808, tal com es van viure a Madrid. Ell s’havia mantingut com a pintor de la cort durant el regnat de Josep I, la qual cosa li comportà l’acusació d’afrancesat. Amb aquest quadre reivindica el seu patriotisme.

El quadre és una instantània de la nit del 2 al 3 de maig de 1808 quan els soldats francesos executen els presoners espanyols que havien fet en el transcurs de la batalla en represàlia a la revolta del 2 de maig durant la Guerra de la Independència Espanyola. El quadre fou pintat el 1814, és a dir, sis anys després dels fets que representa. El 2 de maig de 1808 el poble de Madrid va rebel·lar-se, en un aixecament popular espontani contra les tropes d’ocupació francesa. Com a represàlia d’aquest aixecament, a la matinada del 3 de maig es produí l’afusellament (a la muntanya del Príncipe Pío) dels patriotes de Madrid, per part de l’exèrcit de Napoleó.

El Tres de maig va formar parella amb El dos de maig conegut també com La càrrega dels mamelucs, als que alguns autors volen afegir dos més, avui desapareguts: Aixecament dels patriotes davant el Palau reial i La defensa del Parc d’artilleria.

L'acció es situa en la muntanya del Principe Pío, des d'on és visible el presumiblement Cuartel del Conde-Duque, les arquitectures del qual es dibuixen al fons de la composició. Destaca la inclusió en l’escena d’una dona i d’un frare, el que dona versemblança a l’escena, ja que aquella nit va ser afusellat l’eclesiàstic Francisco Gallego y Dávila, i les dones s’havien afegit a la lluita sent víctimes també de la repressió.

Alguns estudiosos veuen en la figura dels braços oberts, la representació del Crist Crucificat, ja que, de fet, a les mans hi marca els estigmes de la crucifixió. A més, l’heroi aixeca els braços tremolós, i amb la mirada desorbitada reflecteix el terror, el pànic d’enfrontar-se a la mort. És una expressió ben allunyada dels herois del Jurament dels Horacis. L’heroi de Goya és humà. Segons alguns autors, els colors blanc i groc fan referència a l’Església (colors del Vaticà), juntament amb el frare orant. Per altra banda, el fanal d’on emana la llum, també representa la il·lustració o representa una metàfora de la presència de Déu. Els soldats francesos es representen molt a prop de la seva pròxima víctima, i aconsegueix que el moment previ als trets sembli etern.

El pintor aragonès no pinta les víctimes com a herois, com era costum a l'època, sinó com a éssers humans indefensos. A més, els posa cara, cosa que no fa amb els soldats francesos que formen part de l'escamot d'execució.

El caràcter heroic dels quadres neoclàssics d’Història, com El jurament dels Horacis o Les Sabines de David, està absent de la representació, que s’acosta més a l’esperit del Goya dels Desastres de la guerra (1810-1812), és a dir una funció de denúncia de la Guerra i de l'Invasor francès, a la que aquí s’afegeix la representació d’aquells que lluiten per la llibertat, idea i imatge que, a partir del Romanticisme- La llibertat guiant al poble de Delacroix com exemple, arribarà fins als nostres dies.

No se sap, un cop fets els quadres, quina va ser la seva funció, si com a decoració d’un arc de triomf en honor del retorn de Ferran VII, o per a la celebració commemorativa del Dos de Maig.

Es tracta d'un dels quadres més valorats i influents de tota l'obra de Goya, i reflecteix com cap altre un punt de vista modern cap a l'enteniment del que suposa tot enfrontament armat. És un nou concepte de pintura històrica que s’allunya de la visió heroica tradicional: la pintura es converteix en una forma de protesta social, crítica d’una realitat històrica que genera patiment humà. No és la història dels guanyadors, més aviat exalta als perdedors, a les víctimes.

Models i influències.

Aquesta obra segueix la tradició de la plàstica barroca, a la manera dels martiris de sants, amb tota la seva cruesa. El mateix Goya en quadres cronològicament posteriors com l’Oració a l’Hort de Getsemaní(1819) utilitzarà la mateixa expressió, semblantment a com ho havien fet, entre d’altres, Ribera i Tiépolo en les seves representacions del martiri de sant Bertomeu. Alhora el fort contrast de llum i ombra es deutor del tenebrisme hispà i de solucions italianes del segle XVII.

Des del punt de vista plàstic, Goya es mostra com a precursor de moviments pictòrics com:

- Romanticisme, en l’ús violent del color i el moviment.

- Expressionisme, en el dramatisme i deformació dels gestos, i l’expressivitat del color per mostrar emoció i sentiments.

La influència d’aquest quadre es evident en L'execució de Maximilià de Manet i en La matança de Corea de Picasso. A nivell conceptual- l’horror de la Guerra- es relaciona amb el Guernica de Picasso. 

Manet. L'afusellament de Maximilià, 1867. Imatge publicada a wikipèdia.org 

Picasso. La matança de Corea, 1951. Imatge publicada a historiasdearteyguerra.blogspot.com.es

http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=21888&p_niv=2234&p_are=6472