El segle XIX: el Romanticisme (01)
El segle XIX: el Romanticisme
Goya: Entre la Il·lustració i el Romanticisme
L‘autor Pintor i gravador, Goya és un dels creadors més grans de tots els temps. Va aprendre l’ofici a Saragossa i a l’any 1770 va viatjar a Itàlia, on va estudiar els mestres italians i va adquirir l’estètica neoclàssica i el gust per les figures al·legòriques i mitològiques. De tornada a Espanya va pintar els frescos de la basílica de El pilar de Saragossa i tot seguit es va traslladar a Madrid, sota la tutela del pintor de Cort Francisco Bayeu. Recomanat per Bayeu, va ingressar a la Real Fabrica de Tapices el 1775 on va realitzar quatre sèries de cartons seguint els paràmetres classicistes del moment. Es va introduir als cercles aristocràtics de Madrid i va esdevenir el retratista de més anomenada a la Cort, fins que el rei Carles IV el va nomenar pintor de cambra l’any 1789. L’any 1792 Goya va pronunciar un discurs a l’Acadèmia a favor de l'originalitat del pintor i de la necessitat d’alliberar-se de les rígides regles neoclàssiques i academicistes. L’ambigua posició de Goya durant la guerra del Francès (1808-1814) va fer que, acabada la guerra, perdés els seus privilegis. L’any 1824, decebut per la situació apolítica a Espanya, governada aleshores per Ferran VII, es va refugiar a Bordeus, on va morir exiliat.
La tècnica pictòrica de Goya
L’obra de Goya enllaça amb la tradició rococó i amb la pintura veneciana. Predomina el color sobre la forma, amb una paleta molt clara i lluminosa en els cartons per a tapissos, que es carrega de tonalitats càlides als quadres patriòtics i a molts retrats i que es va enfosquint progressivament al final de la seva vida fins a culminar en les anomenades Pintures negres, en què predomina l’absència de color: el negre.
Una evolució semblant es pot observar en la tècnica d’aplicació de la pasta pictòrica: la tècnica de Goya es fa cada cop més ràpida, amb pinzellades soltes i textura molt gruixuda. La realitat perd el seu caràcter miniaturista, al llenç ja no es tracta d’imitar la realitat, sinó d’expressar-la amb taques de color, amb pinzellades juxtaposades. És el principi que aplicaran més tard els pintors plenament romàntics, i, fins i tot, d’una manera sistemàtica i teoritzada, els impressionistes, dels que Goya es pot considerar precursor.
Quant a la concepció del quadre, Goya evoluciona des d’una temàtica i un tractament més o menys convencionals (temes costumistes, retrats, pintura d’encàrrec) fins a arribar a una concepció expressionista en què el sentiment domina l’obra i deforma la realitat. L’artista no es limita a copiar o idealitzar la realitat visible sinó que ens vol transmetre la seva visió del món mitjançant una composició deformada i uns colors que tenen una finalitat més expressiva que no pas real. És el món interior de l’artista, els seus fantasmes personals, el que veiem a través de les seves imatges.
Com a gravador, Goya és un artista formidable, com Dürer i Rembrandt. La tècnica utilitzada és, generalment, l’aiguafort sobre planxa de coure. Als seus gravats, Goya, a més de fer palesa la seva habilitat tècnica i el seu domini del dibuix, ens transmet una visió crítica de la realitat que l’envolta en una línia ideològica pròxima als il·lustrats, i amb una ironia sovint mordaç i despietada.
Evolució artística
L’activitat artística del pintor aragonès es pot dividir en quatre etapes relacionades amb els esdeveniments polítics i personals que van marcar la vida.
Primera etapa (fins al 1792). És la fase de formació i d’introducció a la cort. Les primeres obres de Goya són diversos encàrrecs de temàtica religiosa per a la decoració d’algunes cúpules de la Basílica del Pilar de Saragossa i de la Cartoixa d’Aula Dei. Treballa com un pintor de formació neoclàssica, amb composicions monumentals i moderades, però ja amb una tendència molt marcada a la pinzellada solta i amb escàs interès per la línia.
El més interessant d’aquesta primera etapa són els cartons per a tapissos. (1775 a 1791), de tema costumista en general. La primera feina oficial que va aconseguir a Madrid va ser la de pintor de models (cartons) per a la Real Fábrica de Tapices; en aquestes teles que després havien de ser teixides pels artesans tapissers, Goya hi reflecteix l’ambient de l’alta societat madrilenya de l’entorn del rei. La moda d'època és el majismo, la imitació dels vestits i dels costums populars per part de l’aristocràcia. Els cartons ens donen una visió optimista i quasi frívola de la vida, relacionada amb el gust rococó, tot i que a l’estil de Goya és ben patent l’evolució cap a una tècnica més ràpida amb sensació d’esbossat. Destaquem El para-sol, la sèrie de Les quatre Estacions (on Goya es manifesta com un extraordinari dominador de les tonalitats grisenques), etc.
Segona etapa (1793-1808). Entre 1792 i 1793, durant un viatge per Andalusia, Goya va patir una greu malaltia, a conseqüència de la qual va quedar sord, la qual cosa va canviar el seu caràcter, que es va fer més introspectiu. L’any 1798 va ser nomenat pintor del rei i, com a pintor de cambra, Goya desenvolupa una intensa tasca de retratista de la família reial i d’altres personatges de la Cort. Destaca La família de Carles IV, que ha estat retratada amb un realisme implacable, sense cap tipus d’idealització, en contrast amb els retrats francesos de l’època.
D’aquesta època són també les Majas, la nua i la vestida. Ambdós quadres donen un tractament oposat del mateix tema: la Maja desnuda té una pinzellada treballada, ben acabada, mentre que a la Maja vestida Goya utilitza una tècnica ràpida de grans pinzellades que li donen aspecte d’esbós, d’obra inacabada.
Als frescos de San Antonio de la Florida (1793-1808) treballa amb una gran llibertat la temàtica religiosa. Altera els termes tradicionals en representar a la cúpula la vida terrenal i no pas el món celestial. Així, Sant Antoni apareix envoltat d’una multitud de gent amb rostres esbossats i es crea una inquietant, onírica. Quant als colors, hi dominen els blancs lluminosos i les transparències. Tècnicament, Goya ja és al camí de la pintura del segle XIX.
Mireu ara el següent fragment de la pel·lícula "Goya en Burdeos", dirigida per Carlos Saura (1999)
Destaquen les primeres paraules pensament Goya: "Queria huir de la mitologia y la solemnidad. Queria integrar el tema sagrado del milagro de san Antonio con el pueblo de Madrid. La pradera de San Isidro era el lugar donde se reunian los madrileños de todas las clases sociales para festejar al santo. Y allú fuí yo para verlo mientras pensaba en cómo pintaria la cúpula de la hermita"
Finalment, realitza en aquests anys la primera sèrie de gravats, els Capritxos, el més conegut dels quals és el Capricho 43: El sueño de la razón produce monstruos.
Tercera etapa (1808-1819). La guerra popular contra la invasió napoleònica va sacsejar la consciència de Goya, que durant el conflicte realitza els dibuixos preparatoris per a la sèrie de gravats Els desastres de la guerra, amb visions d’una crueltat impressionant. Un cop acabada, va pintar dos grans llenços de tema bèl·lic: La càrrega dels mamelucs i Els afusellaments de la Moncloa. El tractament del tema és completament innovador: no es representa la noblesa defensant la nació, sinó la lluita del poble i, sobretot, la irracionalitat i l’extrema crueltat de la guerra. Aquests quadres són l’antítesi dels models iconogràfics de la pintura «de batalles» que per les mateixes dates feien David o Gros a major gloria de l’emperador Napoleó.
Mireu ara el següent fragment de la pel·lícula "Goya en Burdeos", dirigida per Carlos Saura (1999).
Escena recreant unes visions sobre "els desastres de la guerra"
La càrrega dels mamelucs representa l’enfrontament entre el poble de Madrid i l’exèrcit francès el 2 de maig del 1808. El tema és la resistència popular davant la invasió, un assumpte plenament contemporani en què Goya se situa al costat de la nació que resisteix un enemic implacable i superior; però el poble està representat sense retòrica, sense posats heroics, mostrant en els rostres deformats el terror davant la mort.
Els afusellaments de la Moncloa és un quadre cabdal de la pintura moderna. La llum del fanal és l’element clau en la composició, en delimitar dues zones pictòriques i simbòliques: la zona il·luminada on esperen els condemnats i la zona enfosquida on s’alineen els cossos sense rostre dels soldats. El joc dramàtic de les mans, les taques vermelles de la sang i la camisa blanca del personatge central, que sembla absorbir tota la llum del quadre, són recursos d’una expressivitat extraordinària. L’empremta dels Afusellaments es pot veure a Manet, Picasso i d’altres artistes posteriors.
També es relaciona amb el tema bèl·lic l’obra El colós, al·legoria de la guerra que s’avança a les visions espectrals de les pintures negres.
Durant el període de la restauració absolutista (1814-1820) realitzà diverses obres religioses amb un tractament intimista i predomini dels negres, blancs i grisos (La darrera comunió de Sant Josep de Calassanç). També en aquesta època (1816) publica la sèrie de gravats de La Tauromàquia.
Quarta etapa (1820-1828). El passat liberal i l’amistat amb els afrancesats convertiren Goya en un individu sospitós. Malalt, vell i perseguit, es refugia en una modesta casa a la vora del Manzanares (l’anomenada Quinta del Sordo), on pinta per a si mateix les parets de dues habitacions. Les pintures negres són un conjunt iconogràficament desbaratat executat amb una gran llibertat tècnica, a base de negres de fum, blanc i terra. Els temes són propis d’un malson: són només al·lucinacions? Responen a una planificació i a una intencionalitat prèvies? Goya no va deixar cap escrit que ajudi a interpretar-les.
Es pot relacionar amb les pintures negres, la darrera sèrie de gravats: els Disbarats, de cronologia imprecisa i significació misteriosa. Són obra d’un vell malalt que nodreix la imaginació amb una visió hipercrítica de tot allò que l’envolta i de si mateix.
Els darrers anys de la seva vida, ja desterrat a França, pinta algunes obres notables, com La lletera de Bordeus, quadre que per la seva tècnica de taques de color es pot considerar un antecedent clar de l’Impressionisme.