El segle XIX: el Romanticisme (01)

Característiques generals

L'element constant és la cerca de llibertat autèntica. Com que el romanticisme és una manera de sentir i concebre la naturalesa, la vida i l'home mateix, es tracta d'un moviment artístic molt heterogeni i es presenta de manera diferent i singular en cada país on es desenvolupa; fins i tot dins d'una mateixa nació es desenvolupen diferents tendències que es projecten també en totes les arts.

És un moviment cultural que s'oposa als moviments culturals precedents, el Barroc i el Classicisme; el romanticisme es contraposà a les idees del racionalisme i progressisme que se centraven en la utilitat, les idees estereotipades, racionalistes, inflexibles i fredes que predominen en els cànons del classicisme. A aquestes idees, el romanticisme hi contraposava les idees que exaltaven l'expressió dels sentiments, com l'amor, el nacionalisme, l'odi, la natura salvatge, les forces irracionals de l'esperit, entre altres. Idees que s'expressaven a les arts i lletres.

El romanticisme va aportar canvis molt importants en el món cultural. Entre els canvis més significatius cal destacar els següents:

• Una nova relació entre l’artista i la societat: la cultura s’independitza del mecenatge i l’escriptor i l’artista reivindiquen la seva funció social i exigeixen la recompensa econòmica del seu treball.

Escolteu el següent fragment de l'entrevista a Ramon Gener en el programa "Això és Mordor" de Catalunya Radio:

(Si us interessa, aquí teniu l'enllaç complet del programa http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/aixo-es-mordor/ramon-gener-recomano-a-tothom-cantar-a-la-dutxa-alla-a-dins-et-sents-com-caruso/audio/930816/# )

• Llibertat creativa: el romanticisme, contra el neoclassicisme, reivindica el geni creador; l’obra no ha d’ajustar-se a una preceptiva i uns models establerts i consagrats, sinó que ha de ser sobretot personal, original, basada en la imaginació i la intuïció. Aquesta nova concepció de l’obra literària desemboca en la llibertat de l’elecció del tema, dels recursos i l’estil, i en la reformulació dels gèneres literaris, que fins aquell moment tenien unes fronteres molt estrictes:
  • • La creativitat enfront de la imitació neoclàssica.
    • La importància més gran del sentiment enfront de la raó.
    • La de l'originalitat en contra la tradició grecollatina.
    • L'obra imperfecta, inacabada i oberta enlloc a l'obra perfecta, conclosa i tancada.
    • La recerca de l’evasió. 

El viatge es converteix en un dels grans temes del moviment. Sovint, a més, es tracta d’un viatge sens fi: el que importa és el camí, molt més que l’arribada. Itàlia i Espanya foren les fonts d’exotisme romàntic, pels seus violents contrastos i les exaltades passions que s’hi volien veure. Fora d’Europa, el mite central de l’exotisme romàntic fou l’Orient, amb el seu misteri, la fascinació de les seves tradicions, els seus colors i els seus perfums.

 

• Una visió malenconiosa de la vida: caracteritza els autors romàntics i tradueix el desajustament entre les aspiracions i l’adversitat de la realitat quotidiana, que impossibilita els seus projectes. I una renovació de temes i ambients, amb contraposició al Segle de les Llums (s.XVIII), s'estimen més els ambients nocturns, els llocs sòrdids i ruïnosos (sinistres); venerant i buscant tant les històries fantàstiques com la superstició, que els il·lustrats i neoclàssics ridiculitzaven.

L’heroi romàntic era un ésser turmentat i insatisfet, devorat per allò que els historiadors de la cultura han anomenat el “mal del segle”, és a dir, una barreja de malenconia i desencantament. Aquest estat d’ànim va fer que predominessin la fantasia, la creativitat i la imaginació. Aquest fragment de l’obra Els sofriments del jove Werther (1774), de Goethe, ens dóna un bon exemple d’aquest heroi romàntic:

Johann Wolfgang von Goethe

"Sovint s’ha dit que la vida és un somni, i jo puc rebutjar de mi aquesta idea. Quan considero els estrets límits en els quals estan tancades les facultats actives i investigadores de l’home; quan veig que la meta dels nostres esforços consisteix a satisfer les nostres necessitats, que, al seu torn, només tendeixen a prolongar una existència efímera; que tota la nostra tranquil·litat sobre certs punts de les nostres investigacions no és res més que una resignació meditabunda, i que ens entretenim a esbossar perspectives enlluernadores i figures bigarrades en tots els murs que ens empresonen; tot això, Guillem, em fa emmudir. Em reconcentro en mi mateix i hi trobo un món; però un món més poblat de pressentiments i desitjos obscurs que de realitats i forces vives. I aleshores tot trontolla davant dels meus sentits, i continuo pel món amb el meu somriure de fantasia."

 

• La valoració de la literatura i de l’art populars: el romanticisme, en assumir la intuïció com a base artística, reivindica l’aportació de la literatura i de l’art populars, fruit de la intuïció lliure dels pobles. I fou important el viatge en el temps: moltes obres romàntiques estan ambientades a l’Edat Mitjana o al Renaixement, èpoques, per altra banda, que resulten més idealitzades que no pas reals. On es considera l’Edat Mitjana com una època de gestació de les nacions europees, l'anomenada “primavera de l'esperit” característic de cada nació, període històric en què aquest esperit s’havia mostrat en la seva puresa original, sense haver estat tacat per cap influència aliena. Per aquest motiu, la llengua, la literatura, l’art, el dret i les institucions medievals eren considerats l’expressió genuïna i natural de cada nació. 

Els romàntics descobreixen i adoren Déu en els astres, a les aigües del mar, a les muntanyes, al vent, als arbres i en els animals. El panteisme representa la forma de religiositat més freqüent en els romàntics.

• El nacionalisme: es manifesta en l’interès per la història i els costums propis de cada poble. Per això, el romanticisme potencia el desenvolupament de la novel·la històrica i del costumisme, un model literari que té per objectiu la descripció d’una realitat (costums, ambients…) en procés de canvi a causa de les profundes transformacions provocades per la industrialització i la modernització social.

La preponderància de tot allò nacional i del nacionalisme va ésser una reacció a la cultura francesa del segle XVIII, d'esperit clàssic i universalista, dispersada per tota Europa per mitjà de les conquestes de Napoleó.

L'expansió del Romanticisme va renovar i enriquir el limitat llenguatge i estil del neoclassicisme i també va donar entrada a un món exòtic i extravagant. Els autors recorren a convencions artístiques medievals i en recuperen les temàtiques, en comptes de les pròpies de Grècia o Roma, com a font d'inspiració. Això accentua encara més el seu perfil nacionalista i regionalista en comptes d'una tendència universal com era la neoclàssica.