El barroc

Amb el Barroc iniciem el que es coneix com a període de la pràctica comú. (El compositor nord-americà Walter Piston (1894-1976)  va encunyar el 1941 el terme període de la pràctica comuna per referir-se a l'època de major esplendor en la història de la música acadèmica o «música clàssica»). Abasta uns tres-cents anys, des d'aproximadament 1600-1900, i recorre els períodes Barroc, Classicisme i Romanticisme. Els compositors més destacats van ser Antonio Vivaldi, Georg Friedrich Händel, Johann Sebastian Bach, Joseph Haydn, Wolfgang Amadeus Mozart, Ludwig van Beethoven, Franz Schubert i molts altres més que encara avui s'interpreten amb freqüència.

La música barroca és un estil musical europeu que abasta tot el segle XVII i la primera meitat del XVIII. Durant aquest període s'estabilitzarà l'afinació dels instruments, la notació, s'aniran preferint els modes major i menor sobre els antics modes eclesiàstics i es tendirà a una consciència més vertical de la música, l'harmonia, originant així l'estil tonal.

Musicalment, en una primera etapa (1600-1650) de la música barroca la melodia es féu preponderant, originant l'anomenada monodia acompanyada, i nasqueren el drama per música, o òpera primitiva, i l'oratori. Posteriorment, es cultivà també la suite, altres modalitats d'òpera com el bel canto i les passions, la sonata i el concert.

A la següent etapa, anomenada Barroc mitjà (1650-1700), hi predominava l'òpera i la cantata.

L'última etapa anomenada Barroc tardà (1700-1750), es caracteritzava pel predomini de la música instrumental sobre la música vocal. També era l'època del concert i d'obres més llargues quant a dimensió.

Al llarg de tot el període l'expressió prevalgué sobre la forma. Són distintius del Barroc:

• la riquesa d'ornamentació,
• la tendència a les variacions tant en el camp vocal com en l'instrumental,
• l'aplicació de la tècnica del baix continu,
• l'aparició de noves formes organístiques.

Origen del terme

El terme barroc es va prendre de l'arquitectura, on designava alguna cosa «retorçat», una construcció «pesada, elaborada, embolicada» (sent el terme original un reintegracionisme que descrivia una perla deformada o joia falsa). Al segle XVIII es va usar en sentit pejoratiu per descriure les característiques del gènere musical del segle anterior, que es considerava «tosc, estrany, aspre i antiquat».

Interpretació barroca

En la música barroca hi havia dues maneres bàsiques d'enllaçar dues notes:

    Legato (lligat)

    Staccato (colpejat)

Els teòrics i compositors barrocs aconsellen interpretar els valors llargs staccato i els curts legato.

En els manuscrits del segle XVII i primera meitat del segle XVIII les indicacions de matís, fraseig i articulació són escasses. Això és perquè els intèrprets de l'època eren sovint compositors i coneixien les normes d'interpretació pels tractats i per la transmissió oral. A més, la improvisació era un aspecte important, sobretot en la música de teclat. Cada intèrpret podia variar l'obra original segons el seu gust personal.