Polifonia

Fins al segle IX tota la música practicada a Europa és monòdica. Però a partir d'aquest moment sorgirà un nou procediment revolucionari: la polifonia. Mentre que la monodia continuarà practicant encara durant segles, i amb excel·lents resultats artístics, la polifonia emprendrà un desenvolupament accelerat en què les troballes es van succeint els uns als altres perfeccionant a cada generació de músics fins a arribar al segle XVI en què culmina de forma gegant amb figures com Giovanni Pierluigi dóna Palestrina, Tomás Luis de Victoria i Orlando di Lasso.

La polifonia és l'art de combinar sons i melodies diferents i simultànies. Un exemple de polifonia al segle IX va ser l'organum. Al principi la polifonia es produïa automàticament quan cantaven junts homes i dones: es produeix una melodia formada per una veu greu i una altra aguda a distància d'una octava. Immediatament es va superar el simple paral·lelisme, fent correspondre amb cada nota de la melodia original altres diferents, de vegades per moviments paral·lels i altres per moviments contraris. Aquest procediment es va anomenar també diafonia i discant.


Les melodies que es prenien per a aquestes noves experimentacions eren de caràcter litúrgic, extretes comunament dels trops per ser aquests inventats de nova creació no pertanyents al repertori gregorià antic, més sever en la seva interpretació per la qual l'església no admetia la pràctica polifònica encara que, cada vegada més, aquesta anava guanyant terreny.

Malgrat l'enorme avanç que aquesta manera de fer música significa, l'organum en les seves formes més simples es anar quedant antiquat i va evolucionar cap a un estil més lliure.