L'harmonia

La segona d'aquestes formes primitives no es va desenvolupar fins uns dos o tres segles més tard. Es va anomenar “discantus” i s'atribueix a l'enginy dels compositors francesos. En el discantus ja no hi havia sols una melodia acompanyada simultània i paral·lelament per ella mateixa, a un cert interval de distància, sinó dues melodies independents que es bellugaven en direccions oposades. Llavors es va descobrir un dels principis bàsics de la bona conducció de les veus: quan la veu superior baixa, l'inferior puja, i viceversa. Aquesta innovació era doblement enginyosa, ja que entre les veus no s'empraven més que les quintes, quartes i octaves permeses originàriament en l'organum. En altres paraules s’observaven les regles pel que fa als intervals però s'aplicaven d'una manera millor. (l'interval, indica la distància que hi ha entre dues notes). Així de la nota do a la nota sol hi ha cinc sons, do-re-mi-fa-sol; per tant, la relació entre do i sol es denomina interval de quinta.