L'harmonia

Al llarg del segle XIX hi va haver un gran augment en l'ús de tons cromàtics. Van ser utilitzats acords més complexos, amb funcions harmòniques ambigües l'oient. Com a resultat es va començar a esvair el sentit de tonalitat tradicional.

 A l’època del compositor Richard Wagner, el sentit de tonalitat com la força musical unificadora mostra senyals d'esvaïment. D'una banda, la seva idea de la melodia infinita el va portar a renunciar gairebé completament a una cadència plena que estableix la tonalitat. Per altra banda, la passió de Wagner cap als acords complexos va fer difícil assimilar la tonalitat d'alguns passatges.

Durant la seva època o després, l'esvaïment del sentit tonal va arribar a ser freqüent en la música occidental de les darreres dècades del segle XIX. De forma paral·lela a les obres de Verdi, aquest abandonament de la claredat tonal s'observa en les següents dades:

• Canvis sobtats a tonalitats no relacionades o llunyanes
• La superposició de dissonàncies que enfosqueixen el sentit de la tonalitat en determinats moments.
• L'emergència en les seves últimes obres d'un estil melòdic continu que evita regularment les cadències regulars que definien la tonalitat.