Ritme

Al llarg de la història de la música occidental va sorgir la necessitat d'anotar la música, que inicialment es transmetia oralment, per poder recordar-la i transmetre-la. La notació de la música ha estat sempre un element delicat i complex, ja que no només havia d'indicar l'altura dels sons, sinó també la resta de paràmetres de la música: durada, tempo, intensitat sonora, caràcter, articulació, etc.

Els primers sistemes de notació emprats per plasmar el cant gregorià eren bastant primitius i només indicaven la direcció ascendent o descendent de la veu. Això també era a causa que aquella música es caracteritzava pel seu ritme lliure determinat per la paraula. Amb el temps va sorgir una notació basada en modes rítmics, que va ser desenvolupada pels compositors de l'Escola de Notre Dame, entre 1170 i 125, va substituir al ritme encara no mesurat de la primera polifonia i cant pla pels patrons basats en els peus mètrics de la poesia clàssica. A mesura que la música anava aconseguint major complexitat calia desenvolupar els sistemes de notació i establir els criteris i regles pertinents per representar el més fidelment possible a les partitures.

Així durant el segle XIII els modes rítmics van ser substituïts per la notació mensural proporcional. Franco de Colònia va impulsar el concepte de mètrica o mesura de la música, pas previ elemental per poder constituir una agrupació de temps major, és a dir, el compàs. El desenvolupament més gran va ser al segle XIV, a França, en el que es coneix com a Ars nova. Llavors el temps es mesurava amb proporció, la semibreu mesurava la meitat de la breu, i així successivament. La proporció entre els diferents valors, no era sempre la mateixa, sinó que aquesta canviava depenent de l'obra. Per indicar quina era aquesta proporció entre notes, es van començar a fer servir una sèrie de símbols que es col·locaven a l'inici del pentagrama, perquè els músics poguessin interpretar correctament l'obra. El tempus era la relació entre la breu i la semibreu. Per la seva banda, la prolatio, la relació entre la semibreu i la mínima. Les quatre combinacions possibles de tempus i de prolatio es podien assenyalar per una sèrie de signes mensuraleus al principi d'una composició un cercle per al tempus perfectum, un semicercle per al tempus imperfectum, cadascun d'ells combinat amb un punt per al prolatio maior o sense punt pel prolatio minor.

El concepte de compàs com a espai de temps es va començar a establir durant el segle XV. No obstant això, el sistema de línies divisòries per delimitar gràficament no es va utilitzar fins al segle XVI i el seu ús no va ser regular fins al segle XVII.

Al segle XX el paràmetre del ritme aconseguir un grau de desenvolupament i enriquiment no vist fins llavors en la música acadèmica occidental gràcies al treball de compositors com Ígor Stravinsky, Béla Bartók, Philip Glass i Steve Reich que van escriure obres musicals rítmicament més complexes utilitzant compassos inusuals i tècniques com el phaser i el ritme additiu. Alhora, modernistes com Olivier Messiaen i els seus deixebles van utilitzar una complexitat creixent per trencar la sensació d'una pulsació regular, conduint eventualment a la utilització generalitzada del ritme irracional en el corrent denominat New Complexity (Nova Complexitat). Aquest ús pot ser explicat per un comentari de John Cage en el qual assenyala que els ritmes regulars fan que els sons puguin ser escoltats com un grup en lloc d'individualment, els ritmes irregulars destaquen les relacions entre altures que canvien ràpidament que d'una altra manera s'integrarien en agrupacions rítmiques irrellevants . La Monte Young també va compondre música en què el sentit d'un ritme regular està absent a causa que la música es compon només de llargs tons sostinguts drones. En la dècada de 1930 Henry Cowell va crear peces musicals en què apareixien diversos ritmes diaris simultanis i va col·laborar amb Leon Theremin a la invenció del Rhythmicon, la primera caixa de ritmes electrònica, per poder interpretar-les. De la mateixa manera, Conlon Nancarrow va compondre per a la pianola o piano mecànic. Tots aquests desenvolupaments i innovacions van donar lloc a nous recursos per a la notació rítmic, l'ús en molts casos no va arribar a generalitzar sinó que van ser emprats de manera individual per cada compositor.

En l'àmbit de la música popular l'ús de la polirítmia a la música americana es remunta a la influència de la cultura negra a través del dixieland i altres estils de jazz. L'efecte de múltiples sols en aquestes formes, sovint utilitzant rítmica en creu prové directament de l'estètica subjacent de la música de l'Àfrica subsahariana. Aquestes estructures rítmiques complexes han estat àmpliament adoptades en moltes formes actuals de la música popular occidental.

Actualment fem servir una notació mensural en què la durada dels sons es plasma mitjançant una sèrie de símbols anomenats figures musicals i silencis, que representen relacions proporcionals entre els diferents valors rítmics. La durada exacta dels sons i silencis quedarà establerta en associar aquests símbols amb una pulsació i tempo determinats.

https://www.timetoast.com/timelines/545722