Ritme

La majoria dels historiadors estan d’acord en el fet que la música va començar amb la percussió d’un ritme. Un ritme pur té un efecte tan immediat i directe que instintivament percebem els seus orígens. Podem trobar exemples en la música dels pobles primitius de música quasi exclusivament rítmica i sovint de gran complexitat. El testimoni de la música mateixa i l’estreta relació que estableix entre certs motlles formals amb altres rítmics i els vincles naturals del moviment corporal amb els ritmes bàsics, constitueixen una prova més de què el ritme és el primer dels elements musicals.

West African drums. Senegal

Van haver de passar molts milers d’anys abans que l’home va aprendre a escriure els ritmes que primer va tocar i després va cantar. Encara avui està lluny de ser perfecte el sistema de notació rítmica.

Himne a Apol·lo a Grècia. Notació grega

Notació gregoriana

Encara no es poden anotar diferències subtils, com les que afegeix instintivament l'executant consumat. Però el nostre sistema amb la seva distribució regular de les unitats rítmiques en compassos separats per les barres de compàs, és suficient en la majoria dels casos. 

Quan es va anotar per primer cop el ritme musical no es mesurava distribuint uniformement les unitats mètriques, com es fa ara. Fins a 1150, més o menys, no va començar a introduir-se lentament en la civilització occidental la “música mesurada” com llavors se la va anomenar. De dues formes oposades es podia considerar aquest canvi revolucionari, ja que va tenir l’efecte d'alliberar i al mateix temps refrenar la música.

Encara no es poden anotar diferències subtils, com les que afegeix instintivament l'executant consumat. Però el nostre sistema amb la seva distribució regular de les unitats rítmiques en compassos separats per les barres de compàs, és suficient en la majoria dels casos. 

Quan es va anotar per primer cop el ritme musical no es mesurava distribuint uniformement les unitats mètriques, com es fa ara. Fins a 1150, més o menys, no va començar a introduir-se lentament en la civilització occidental la “música mesurada” com llavors se la va anomenar. De dues formes oposades es podia considerar aquest canvi revolucionari, perquè va tenir l’efecte d'alliberar i al mateix temps refrenar la música.

Manuscrit de música mesurada a finals del s. XIV. Agnus Dei. Missa Barcelona

Fins aquell moment, molta de la música de la qual tenim alguna notícia era música vocal, acompanyada invariablement a la poesia o la prosa com a modesta assistent. Des del temps dels grecs fins a l’arribada del cant gregorià el ritme de la música va ser el ritme natural, desmanegat del llenguatge parlat en prosa o vers. Ningú, ni abans ni després, ha pogut escriure amb exactitud aquesta classe de ritme. Monsieur Jourdain, el protagonista de la comèdia de Molière, s’hauria sorprès doblement d’haver sabut no solament que estava parlant en prosa, sinó que el ritme de la seva prosa era d'una subtilesa tal que desafiava la transcripció.

Els primers ritmes que es van transcriure amb èxit van ser ritmes de caràcter molt més regular. Aquesta innovació va tenir gradualment efectes nombrosos i de gran expansió. Va ajudar a independitzar de la paraula a la música; va subministrar a la música d’estructura rítmica pròpia, va fer possible la repetició exacte, generació rere generació, dels conceptes rítmics del compositor; i, el més important de tot, va fer possible la subsegüent música contrapuntística, o a diverses veus, inimaginable sense unitats mètriques mesurades. Seria difícil exagerar el geni inventiu dels primers a desenvolupar la notació rítmica. Però seria absurd no reconèixer tota la influència limitadora que va exercir sobre la nostra imaginació rítmica, particularment en certes èpoques de la història musical. Com va passar això, aviat ho veurem.