Ritme

Cal explicar que en el nostre sistema de notació rítmica s’utilitzen les següents figures arbitraries:

Rodona, blanca, negra, corxera, semicorxera, fusa i semifusa.
Pel que fa a la duració una rodona equivaldrà a dues blanques, quatre negres o vuit corxeres i així successivament:

El valor temporal d’una rodona no és més que relatiu, és a dir, que una rodona pot durar dos segons o vint, segons el tempo (velocitat a què s’executa la música) sigui ràpid o lent. Però en tot cas els valors en què es pot dividir són divisions estrictes. En altres paraules, si una rodona dura quatre segons, les quatre negres en què es pot dividir duraran un segon cadascuna. En el nostre sistema és usual reunir les figures en compassos. Quan en cada compàs hi ha quatre negres, com és freqüentment el cas, es diu que la peça està en compàs quatre per quatre. Això significa, naturalment, que quatre negres o el seu equivalent – dues blanques o una rodona- componen un compàs. Quan un compàs de quatre per quatre es divideix en vuit corxeres, la manera normal de distribuir aquestes serà agrupar-les de dos en dos: 2-2-2-2-

Els compositors moderns van tenir la idea natural de distribuir desigualment les corxeres en què es divideixen les negres:

El nombre de corxeres continua sent el mateix, però la seva distribució ja no és 2-2-2-2, sinó 3-2-3 o 2-3-3 o 3-2-2. Perllongant aquest principi, no van trigar els compositors a posar-se a escriure ritmes similars fora de les barres de compàs, donant als seus ritmes aquest aspecte gràfic: 2-3-3-2-4-3-2- etc.

Aquest va ser un altre mode, en altres paraules, d’aconseguir la mateixa independència rítmica que Stravinski va deduir de la cançó popular russa, via Txaikovski, Mussorgsky i d’altres.

La majoria dels músics encara troben més fàcil de tocar un ritme de 6/8 que un de 5/8 sobretot en temps ràpid. I la majoria dels oients se senten més “còmodes” amb els ritmes regulars i consagrats pel temps que van escoltar sempre. Per tant als músics com als auditoris caldria advertir-los que el final dels experiments rítmics encara no està a la vista.

El pas següent ja ha estat donat i és una etapa encara més complexa del desenvolupament rítmic. Es va efectuar per la combinació simultània de dos o més ritmes independents i va donar el que es denomina polirítmies.