Ritme
Ritme
Mètrica i ritme
La música va heretar el terme «mètrica o metre» de la poesia. L'estudi del ritme, l'accent i l'alçada musical al discurs s'anomena prosòdia.
Es tracta d'una qüestió de lingüística i poesia, que se centra en el nombre de versos en cada estrofa, el nombre de síl·labes en cada vers i la disposició de les síl·labes com llargues o curtes, amb accent o sense accent. La mètrica musical és
l'estructura subjacent que es basa en l'aparició periòdica, normalment a intervals regulars, de sons o altres elements accentuats. Tot i que hi ha una relació especial, intrínseca i íntima
entre mètrica i ritme, i que sovint es confonen, en essència són diferents. Mentre la rítmica fa referència a les durades dels sons diferenciant entre sons llargs i breus, la mètrica té
la seva raó de ser en els accents, que divideixen els sons en forts i febles. També es relaciona amb el tempo i amb els diversos paràmetres de l'expressió musical. És habitual que l'estructura mètrica d'accents
s'expliciti en una estructura rítmica de durades, però no sempre és així. La mètrica s'expressa gràficament per mitjà de les indicacions de compàs al
començament d'una partitura o en qualsevol lloc d'una composició en la qual variï el sistema mètric utilitzat.
L'estructura mètrica de la música inclou metro, tempo i tots els altres aspectes rítmics que generen una regularitat temporal contra els quals es projecten els detalls en primer pla o patrons
duracionals de la música.
A les classificacions generals es poden distingir els següents tipus de ritmes:
- El ritme divisiu o ritme mètric calcula cada valor temporal com una fracció de pulsació, és a dir, subdivideix els temps lents en unitats de menor durada. Els accents normals tornen a produir periòdicament facilitant l'agrupació sistemàtica en compassos. Es tracta, de bon tros, del ritme més comú en la música occidental.
- El ritme additiu o ritme mesurat calcula cada valor temporal com un múltiple d'una unitat de temps específic. En altres paraules, transforma els temps ràpids en unitats de major durada. No obstant això, en aquest cas els accents no es repeteixen regularment dins de l'estructura mètrica subjacent.
- El ritme lliure és aquell en el qual no es dóna cap dels casos anteriors. Com en el cant gregorià que compta amb una pulsació bàsica però un ritme més lliure com el ritme de la prosa en comparació amb el de la poesia.
- Finalment certa música pot ser considerada amètrica. Per exemple, algunes obres anotades gràficament des de la dècada de 1950, així com altres pràctiques musicals al marge de la música europea com el repertori Honkyoku per shakuhachi. Senza misura és un terme musical italià que vol dir «sense mesura», la qual cosa implica tocar sense pulsació, utilitzant el temps per mesurar el que es necessita per tocar el compàs.
L'esquema mètric d'una peça es compon de temps, que en realitat són abstraccions que empra l'intèrpret musical i que posteriorment l'oient dedueix del senyal acústic. En funció de les agrupacions que es facin d'aquests temps sorgeixen diversos nivells mètrics organitzats jeràrquicament. D'acord amb Lerdahl i Jackendoff en una obra musical en general hi ha cinc o sis nivells mètrics aproximadament. A la partitura s'anota la mètrica corresponent al nivell intermedi que rep el nom de tactus. Per la seva banda, l'oient tendeix a centrar-se en un o dos dels nivells intermedis que destaquen més en l'escolta. A mesura que l'oient es desplaça des del tactus cap a altres nivells, la precisió de la seva percepció mètrica disminueix, ja que en els nivells superiors es difuminen els esquemes d'accentuació i en els inferiors es va perdent la regularitat.
Entens rectament, rara vegada hi ha en la música artística un esquema rítmic que no consti d’aquests dos factors: mètrica i ritme. El profà o poc familiaritzat amb la terminologia musical, pot evitar-se qualsevol confusió entre els dos si té present una situació anàloga en poesia. Quan mesurem un vers, estem mesurant al mateix que fem en música quan dividim les notes en valors distribuïts regularment. En cap dels casos tenim el ritme de la frase. Així si recitem els dos versos següents accentuant les pulsacions regulars del metre, obtindrem:
En mig de l’hivern està temperada
l’aigua dolça d’aquesta clara font.
Llegint-los així obtenim sols el sentit sil·làbic, no el sentit rítmic. El ritme ve solament quan el llegim amb l’entonació donada pel sentit de la frase.
Així també en música, quan accentuem el primer temps: UN, dos, tres, UN, dos, tres i així successivament, com a alguns ens van ensenyar els nostres mestres, obtenim només la mètrica. El ritme verdader l’obtindrem solament quan accentuem les notes d’acord amb el sentit musical de la frase. La diferència entre música i poesia està en el fet que en música poden presentar-se al mateix temps de manera més patent el sentit de la mètrica i el sentit del ritme. Sense anar més lluny, en una peça per a piano hi ha una mà esquerra i una mà dreta que actuen al mateix temps. La mà esquerra no fa sovint, rítmicament parlant, més que tocar un acompanyament en el qual la mètrica i el ritme coincideixen exactament, mentre la dreta es mou amb llibertat per dintre i per fora de la unitat mètrica sense violentar-la mai. Un exemple especialment bonic d’això és el temps lent del Concerto italià de Bach. També Schumann i Brahms ofereixen exemples d’un subtil joc entre la mètrica i el ritme.