Músiques del món

El tango

Si bé no se'n pot determinar un origen exacte, es creu que el tango va néixer a Buenos Aires en la dècada del 1880, en un moment en què molts immigrants europeus de classe baixa arribaven a la ciutat (en aquells moments en expansió) buscant oportunitats de fer fortuna. Aquesta nova població es va establir en els ravals de la ciutat i, lluny de casa seva i de la seva família, alguns freqüentaven els bars i els bordells.

Per aquella època, en aquests locals van començar a actuar petits conjunts musicals que interpretaven els primers tangos, que eren unes peces inspirades en les milongues de la Pampa, les cançons espanyoles (fandangos) i italianes (canzonetta) i els sons dels tambors africans (candomblé). Al començament, les cançons eren instrumentals, tocades per trios de guitarra, violí i flauta, per al ball de parelles entrellaçades. Més tard, s'hi va afegir un instrument anomenat bandoneó (una espècie d'acordió petit), que és el que va donar al tango el seu so característic, i lletres que parlaven dels sentiments que els provocaven els canvis del barri on vivien, de les mares, de l'amistat entre els homes i de la traïció de les dones o dels amors impossibles. De vegades, sobretot al principi, les lletres eren vulgars i grotesques.

En general, els sectors més benestants de Buenos Aires no van veure amb bons ulls aquest ball, que consideraven molt vulgar; tot i això, els joves d'aquests sectors no van poder resistir l'entusiasme pel tango, i fins i tot el van portar a París, on va causar sensació i es va posar de moda, perquè era un ball que permetia expressar els desigs humans. D'aquesta manera, al començament del segle xx, el tango, convertit ja en un estil cantat, sortí dels prostíbuls i es popularitza entre les diverses capes de la societat.

El tango va tenir el seu apogeu en el primer terç del segle xx, amb tres nuclis rellevants: Buenos Aires, París i Barcelona. A la capital catalana, el tango va arrelar amb força per l'acceptació del públic i per la presència de cantants i compositors argentins, com ara Carlos Gardel i el trio Irusta-Fugazot Demare.

Entre els autors i músics destacats hi havia Eduardo Arolas, Aníbal Troilo, Alfredo Gobbi, Enrique Santos Discépolo i Carlos Gardel. Més tard, Astor Piazzola va modernitzar l'estil incorporant-hi elements del jazz i la samba.

El son

El son cubà, amb les seves variants locals (nengon, kiribó o changuí), constitueix la columna ver­tebral de la música cubana i de la salsa, que és la versió nord-americana d'aquesta música. Nascut al final del segle XIX a la part oriental de Cuba, com una fusió de trets musicals africans i espanyols, quan es va començar a conèixer a Santiago de Cuba va rebre el nom de son montuno. La seva instrumentació incloïa un tres (un instrument cordòfon derivat de la guitarra, amb tres cordes do­bles), el güiro (un instrument idiòfon típic cubà procedent d'Àfrica, construït a partir del fruit de la planta d'aquest nom, i que s'executa raspant amb una vareta una superfície estriada) i el bongó (un membranòfon d'inspiració africana, format per dos petits tambors adossats, de mides diferents). A aquests instruments, s'hi van afegir posteriorment, per influència de la trova, una guitarra, maraques i claus, que marcaven el compàs binari sincopat (1-2-3, 1-2).

La forma del son es basava en estrofes que eren res­postes amb una tornada cantada pel cor. Les lletres generalment eren humorístiques i estaven inspirades en fets de la vida quotidiana. Aquest tret es veu clara­ment en la cançó Guajira Guantanamera, composta l'any 1929 pel músic conegut com "El Diablo Wilson", que treballava en un forn de pa on els empleats, per aguantar les dures condicions de feina, tocaven i can­taven boleros i sones durant tota la nit. 

Un dia, durant una festa d'aniversari, un grup d'aquests músics van començar a improvisar mentre esperaven els convidats, i un d'ells va llançar una floreta a una noia. Aquesta va reaccionar enfadada i un dels mú­sics va exclamar: "Però qui s'ha cregut que és aquesta guajira de Guantanamo?"(guajira és un terme cubà per referir-se a una camperola). En sentir-ho, Wilson es va posar a improvisar alguns compassos sobre aquesta frase en un son montuno. Així va néixer Guajira Guantanamera, amb una melodia i lletres improvisades que feien burla de la presumptuositat de la noia. 

Més tard, el cantant va interpretar la cançó a l'Havana, i després Joseíto Fernández i el seu grup lavan fer seva posant-li altres lletres.

Aquest és, doncs, un exemple de com a una cançó popular se li apliquen diverses lletres fent-la evolucionar. Alguns anys més tard, en un programa de ràdio on intervenia Joseíto Fernández, la cantant La Calandria la va cantar fent servir una lletra inspirada en la seva biografia i en la denúncia d'uns accidents del ferrocarril causats per la manca de barreres. La història de l'evolució de la lletra de Guantanamera va continuar, ja que la versió que després es va conèixer arreu del món prové del text Versos sencillos de José Martí, un dels pares del nacionalisme cubà, exaltat pel règim castrista. Aquesta versió de la dècada del 1950 va arribar als Estats Units, on el cantant de folk Pete Seeger la va adaptar per presentar-la en un dels escenaris més desitjats per tots els artistes del món: el Carnegie Hall de Nova York. Tota una llarga història que explica com una cançó nascuda de manera improvisada ha arribat a ser coneguda arreu.