Si bé l'expressionisme pot ser el tret característic d'una composició, independentment de la filiació del seu autor o del temps i el lloc de concepció, en la música es tendeix a considerar històricament dins el mateix context que l'expressionisme pictòric, teatral o cinematogràfic centreeuropeu, i, per tant, se situa entre els anys 1905 i 1930 aproximadament. De fet, un dels exemples més eloqüents que se sol aportar sobre les possibles correspondències entre la música i les arts plàstiques és l'estreta amistat que van entaular A. Schönberg i V. Kandinsky, com també la participació amb partitures dels membres de l'Escola de Viena en el cèlebre almanac editat el 1911 pel grup expressionista Der Blaue Reiter ('El genet blau'). Tot i que el període expressionista està compost tant per obres atonals com tonals, es pot precisar que la sensació de realitat dislocada i el sentiment concentrat i descarnat són elements expressionistes que la música atonal aconsegueix transmetre amb força. Obres representatives del tarannà expressionista són, per exemple, Die Erwartung ('L'espera', 1909) d'A. Schönberg,
i l'òpera Wozzeck (1917-1925) d'Alban Berg,
Com també les òperes Salomé (1905)
i Elektra (1908) de Richard Strauss, Der ferne Klang ('El so llunyà', 1912)
de Franz Schrecke, o el ballet El mandarí meravellós (1919) de Béla Bartók.
