11. Atonalitat

Potser la millor manera de referir-se a l'atonalitat és des de la seva pròpia literalitat, és a dir, com a oposició a la normativa tonal i fent referència, és clar, al sistema harmònic forjat lentament des del segle xvii en la cultura musical d'Occident i que preestableix una jerarquia dominant entre determinats sons o graus de l'escala. D'altra banda, és un lloc comú designar com a «música atonal» tant la ruptura conscient amb l'atonalitat que va proposar Arnold Schöenberg al començament del segle xx, com el període anomenat «atonal lliure», que va practicar juntament amb els seus deixebles de l'Escola de Viena (Alban Berg i Anton Webern) en l'etapa prèvia a la concepció del dodecatonisme. Una de les obres més emblemàtiques de la música contemporània que correspon al període atonal lliure d'aquest compositor vienès és el cicle de cançons Pierrot Lunaire (1912). Cal assenyalar que a  A. Schönberg li desagradava l'accepció «atonal», pel caràcter de negativitat que comporta, i s'estimava més referir-se al seu treball amb el nom, ben significatiu, de «pantonalitat».