Música contemporània fins els anys 50

A diferència d'altres èpoques en què la música occidental es presta a ser ben identificada, i es pot englobar en grans categories com "medieval", "renaixentista", "barroca", "clàssica" o "romàntica", la producció musical del tot just acabat de passar segle XX es caracteritza, sobretot, per l'atomització de múltiples tendències i estils, com també per la complexitat i l'esforç constant d'ampliació del llenguatge musical. No per això deixa de ser significatiu el fet que les accepcions "música del segle XX" i "música contemporània" tinguin gairebé sempre un caràcter sinònim en la parla comuna i que, al mateix temps, totes dues expressions s'identifiquin amb la noció d'"actualitat". I és que, en realitat, el que sentim com a música del nostre temps és una llarga i costosa aventura creativa que bàsicament va començar a forjar la seva identitat a Europa al final del segle XIX i que es va expandir -en constant diversificació- a les instàncies culturals de bona part del planeta al llarg del segle XX. 

Per això, a més de considerar l'evolució del llenguatge musical que ens situa en el present des de la seva inevitable autoreferencialitat, una bona manera d'obrir-se a la creació contemporània és imaginar tota la producció musical (amb l'entramat d'avantguardismes o de regressions; de ruptures o d'estancaments…) com una mena de banda sonora que, en conjunt i de maneres molt diverses, mira de modular a cada moment l'ànim, el ritme i la textura tant dels esdeveniments històrics com de les agudes transformacions sociològiques i de l'evident acceleració tecnològica. Aquests dos darrers factors estan units tan estretament que, en el darrer segle, han influït de manera irreversible i sense precedents en la concepció de la música i en els seus canals de producció i difusió.

Finalment, la manera més comuna, i potser més eficaç, d'acostar-nos a la comprensió històrica i a la complexitat evolutiva de la creació musical del nostre temps proposa una classificació en dos grans períodes ben diferenciats i pren com a eix central orientatiu la data de 1945, és a dir, el final de la Segona Guerra Mundial. L'amalgama de tendències i estils que se succeeixen o conviuen simultàniament fins al 1945 i després del 1945 formen, en definitiva, i juntament amb la personalitat dels compositors, el caràcter de la música contemporània i les bases de la seva realitat actual.