Música contemporània fins els anys 50

Bé pot ser que la nova música soni com una cosa peculiar, però l'única raó és que, en el curs de l'audició ordinària, se sent tan poc d’ella amb comparació amb la quantitat de la música tradicional que s'executa any rere any. Els programes de ràdio i dels concerts, els anuncis dels fabricants de discos i dels seus representants, els habituals programes escolars, tots ells semblen convenir, potser inconscientment, a la idea que la música "normal" és la música del passat, la música que ha demostrat la seva vàlua. Un càlcul generós indica que només una quarta part de la música que escoltem pot ser anomenada contemporània, i tal càlcul s'aplica principalment a la música que se sent en els grans centres musicals. En aquestes circumstàncies és probable que la música contemporània segueixi semblant peculiar, a menys que qui l'escolta estigui disposat a fer l'esforç extranecessari per trencar la barrera de la no familiaritat. No sentir la necessitat de participar en l'expressió musical de la mateixa època és tancar-se a una de les experiències més emocionants que pot donem l'art de la música. La música contemporània ens parla com cap altra música pot fer-ho. És la música antiga -la música de Buxtehude i de Cherubini- la qual hauria de semblar-nos distant i aliena, no la de Milhaud i de William Schuman. Però, no és universal la música? Potser us pregunteu, què pot dir-nos el compositor viu que no pugui trobar-se, en termes força anàlegs, en la música anterior? Tot depèn del punt de visió: el que veiem produeix grans extrems de tensió i distensió, un optimisme més viu, un pessimisme més gris, clímax d'abandonament i d'histèria explosiva, varietat colorística, subtileses de llum i ombra, un sentit relaxant de l'humor, que a vegades arriba al grotesc, textures atapeïdes, panorames oberts, "dolorosos" anhels, una enlluernadora brillantor. Indubtablement, diversos matisos i gradacions de tot això tenen el seu equivalent en la música antiga, però cap auditor sensitiu podria confondre’ls mai. Habitualment reconeixem el període al qual pertany una composició en alguna part essencial de la seva fisonomia. És l'únic i exclusiu de tota autèntica expressió artística la que fa inconcebible tota aproximada duplicació en qualsevol altre període. Aquesta és la raó per la qual el melòman que menysprea la música contemporània està privant a si mateix del gaudi d'una experiència estètica impossible d'obtenir d'altra manera. La clau de la nostra comprensió de la nova música és: repetides audicions. Per fortuna per a nosaltres, l'abundància dels discos de llarga durada ens facilita enormement les coses. Molts melòmans han testificat el fet que la incomprensibilitat gradualment cedeix davant la familiaritat que només pot donar-nos repetides audicions Sigui com sigui, no hi ha manera millor de saber si la música contemporània haurà de tenir significació per a nosaltres.