Música contemporània fins els anys 50

Aquest idioma musical - de ser realment vital- sens dubte inclourà una banda experimental i controvertible. I, per què no? Per què succeeix que el típic melòman de la nostra època sigui pel que sembla tan reticent a considerar una composició musical com, possiblement. Tot un desafiament? Quan escoltem una nova peça de música que no comprenem, quedem intrigats; podem tenir el desig d’entrar en contacte amb ella novament, a la primera oportunitat. És un desafiament; manté viu l’interès en l'art de la música. Si després de repetides audicions una obra no ens diu res, no per això val concloure que els compositors moderns es troben en una condició lamentable. Simplement, cal pensar que aquesta peça no és per a nosaltres.

Malgrat tot, aquesta reacció no és la típica. La majoria de la gent sembla disgustar pel costat controvertit de la música, no volen veure pertorbats els seus vells hàbits. Es valen de la música com d'un divan, volen sentir-se bressolats per ella, relaxats i consolats de les tensions de la vida quotidiana. Però la música seriosa mai ha pretès ser un soporífer. La música contemporània, especialment, ha estat creada per despertar l’oient, no per posar-lo a dormir. Pretén, de sacsejar i excitar l'auditor, commoure'l, tot i deixar-lo exhaust. Però no és aquesta classe d'estímul la què és en el teatre, o per la que es compra un llibre. Llavors, per què fer una excepció amb la música?