4. Herència romàntica en escoltar

I succeeix que una proporció considerable de la música d'avui té nexes estètics més íntims amb aquella música anterior, que amb la dels romàntics. El camí dels millors romàntics, amb la calor i ímpetu tan personal i sense inhibicions, no és el nostre camí. Tot aquell segment de la música contemporània que clarament conserva tonalitats romàntiques té bona cura d'expressar-se més discretament, sense cap exageració. I així ha de ser, ja que és una veritat evident que el moviment romàntic ja havia arribat al seu clímax en acabar el segle passat, i que res de nou es podia treure d'ell. La transició del romanticisme a un ideal musical més objectiu es va realitzar gradualment. Com els mateixos compositors van trobar difícil el trencament, no hem de sorprendre’s de què el públic en general només hagi acceptat lentament tot allò que implicava el que estava passant.

 El segle XIX va ser el segle romàntic per excel·lència, d'un romanticisme que va trobar la seva expressió més característica en l'art de la música. Això potser explica la contínua renúncia del públic melòman a reconèixer que amb el nou segle havia de néixer una classe diferent de música. I no obstant això, els seus col·legues en el món de la literatura no esperen que André Gide o Thomas Mann o T. S. Eliot ens puguin commoure amb els accents de Víctor Hugo o de Walter Scott. Llavors, per què hem d'esperar que Bartók o Sessions cantin amb la veu de Brahms o de Txaikovski? Quan una peça contemporània sembla seca i cerebral, quan aparentment expressi poc sentiment, hi ha una gran possibilitat que s’estigui sent insensible al característic idioma musical de la mateixa època.