Introducció

Al llarg del segle XIX, Europa va viure un agitat període nacionalista al qual molts pobles van defensar el dret a la seva autonomia, emparant-se en la llengua o en raons de tipus històric. Aquest moviment polític nacionalista es va fer pales amb la independència de Grècia i Bèlgica i les unificacions d'Alemanya i Itàlia.
Aquest fenomen va tenir repercussió també en el camp de la música, on es va desencadenar un moviment que va tornar la seva mirada cap a la tradició i va buscar materials musicals en el folklore de cada territori. El Nacionalisme va tenir importància en països que havien estat sotmesos a gustos musicals estrangers, com Rússia, Bohèmia, els Països Escandinaus, Hongria o Espanya entre altres. Els compositors d'aquestes nacions reivindiquen la música popular de les seves pàtries i senten l'afany d'ensenyar- al món com una cosa pròpia.
Molts dels compositors romàntics anteriors ja utilitzen o s'inspiren en fonts pròpies del seu folklore, és el cas de Chopin amb les seves poloneses i masurques, o de Liszt amb les seves rapsòdies hongareses.
No obstant això, és a partir de les revolucions europees de 1948 quan es desenvolupen plenament els nacionalismes, en els quals cada país busca ressaltar la seva identitat rescatant la seva tradició cultural i folklòrica.
Aquest moviment es caracteritza a més per:

  • Elecció de temes nacionals per òperes i poemes simfònics.
  • Interès pel folklore i les tradicions de cada país, el que condueix a la recopilació, estudi i classificació de cançons populars. Neix així l'etnomusicologia.
  • Aparició d'estils nous en afegir al llenguatge Musical romàntic elements melòdics, rítmics i estructurals propis de les tradicions locals. Amb freqüència s'introdueixen melodies folklòriques a les composicions.

El nacionalisme musical serveix de pont entre el segle XIX i el XX, ja que en molts països es perllonga convivint amb altres moviments musicals contemporanis.