Romanticisme

El període romàntic musical, igual que qualsevol altre en la història de l'art, va alterar les formes heretades i en va crear de noves.

En el camp de la música instrumental la seva herència principal va ser la sonata, que havia arribat a la seva més forta expressió i sentit universal en les simfonies de Beethoven.

Les principals formes musicals del Romanticisme són:

Petites formes

•  Preludi. Peça en un sol temps, de curta durada i amb característiques de virtuosisme, escrita principalment per a piano.
•  Bagatel·la. Composició curta per a piano i sense cap pretensió.
• Estudi. Obra breu de restringit material temàtic, on un motiu va adquirint cada vegada més gran dificultat.
• Impromptu. Obra no subjecta a cap norma i en què l'executant té llibertat d'improvisació.
• Nocturn. Composició de caràcter afable i sentimental amb una delicada i expressiva línia melòdica.
•  Lied. Cançó culta, refinada, íntima i de suggeriments lírics.

Grans formes

•  Simfonia i concert. La simfonia i el concert es van desenvolupar i es van adaptar als ideals romàntics.

La forma en la simfonia romàntica

 Des de l'inici mateix, els romàntics van adoptar una actitud relaxada pel que fa a la forma simfònica es refereix. És característic que Weber només compongués dues simfonies en tota la seva vida, en Do Major, si en 1807, quan a penes no comptava ni amb vint-i-dos anys. El primer simfonista romàntic va ser Beethoven. Els compositors romàntics posteriors van estar influïts per l'esquema formal que va donar Beethoven a la simfonia. Per a aquesta època ja s'havia estrenat i editat l'Heroica, aquest model de gravetat suprema que sona com un himne de la més pura estructura. Aquesta composició on cap instrument s'imposa dins del conjunt i on tots contribueixen a l'objectiu simfònic global.

Mendelssohn va ser un músic massa conreat i intel·ligent per no dominar la forma simfònica, però les seves dues grans obres en aquest estil, la Simfonia italiana (1833) i la Simfonia escocesa (1842) mostren ja en el seu títol que no va seguir al Beethoven de l'Heroica, de la cinquena, de la setena simfonia, sinó que va seguir al Beethoven de la Pastoral, amb aquest impuls creatiu que procedeix de fora. Ara bé, hi ha una diferència i és la següent: El que en Beethoven havia estat, per naturalesa, un sentiment a manera d'himne, i d'inspiració religiosa, en Mendelssohn va ser més el reflex serè i malenconiós del paisatge en un esperit sensible.

Formes lliures

Per tenir una idea més clara sobre  el que és una forma "lliure" hem de saber el que és una forma rigorosa. En temes anteriors es van resumir les formes fonamentals pertanyents a la varietat rigorosa. Descobrim que la mera descripció de l'armadura estructural externa d'una peça no tanca la veritable forma interna d'aquesta peça, que el compositor utilitza lliurement de totes les estructures formals, de manera que es pot dir que depèn i al mateix temps no depèn d'ells.

 Totes les formes que no tenen com a punt de referència una de les estructures formals habituals són tècnicament formes "lliures". Però posem la paraula "lliure" entre cometes perquè, parlant amb propietat, no hi ha el que s'anomena una forma musical absolutament lliure. Per molt lliure que sigui una peça sempre caldrà que tingui sentit com a forma. Tot això és obvi, és cert en qualsevol art i especialment cert en la música, en la qual tan fàcil és que es perdi la sensació de coherència. Per tant, fins i tot en les anomenades formes lliures, hi ha d'haver certament algun pla formal bàsic, tot i que aquest pot no tenir relació amb cap de les estructures normals que fins ara hem examinat.

 Certs tipus de composició semblen avenir més naturalment que altres amb formes que són "lliures". Així, per exemple, les obres vocals acostumen a entrar en aquesta categoria a causa de la necessitat de seguir la lletra. La Missa, per exemple, tot i estar predeterminades les línies generals de les seves diverses parts, té possibilitats de varietat gairebé il·limitades. Un compositor pot escriure un Kyrie molt breu, mentre que un altre ho pot estirar perquè duri quinze minuts. En general, les composicions vocals són més "lliures" de formes que les obres instrumentals.

Això pot ser degut al fet que les formes "lliures" s'utilitzen molt sovint en connexió amb idees extramusicals, i la música de cambra gairebé sempre encaixa en la categoria de l'anomenada "música absoluta". És molt natural que, si el compositor parteix d'una idea extramusical, trobi massa estrets per als seus propòsits els patrons estereotipats de les formes usuals. A molts exemples nous de forma "lliure" pot atribuir-se aquest origen.

Evidentment és impossible generalitzar sobre les formes "lliures". No obstant això es pot dir amb seguretat que hem de trobar probablement en un d'aquests dos tipus de composició: el preludi i el poema simfònic.