Romanticisme

En l'òpera es va tendir a relaxar, trencar o barrejar entre si, les formes establertes en el barroc o el classicisme. Aquest procés va aconseguir el seu apogeu amb les òperes de Wagner, en les quals les àries, cors, recitatius i peces de conjunt, són difícils de distingir. Per contra, es busca un continu fluir de la música.

 També van ocórrer altres canvis. Els castrati van desaparèixer i per tant els tenors van adquirir rols més heroics, i els cors es van tornar més importants. A la fi del període romàntic, el verisme es va popularitzar a Itàlia, retratant en l'òpera escenes realistes, més que històriques o mitològiques. A França la tendència també es va acollir, i van quedar exemples populars com Carmen de Bizet.

 Molts compositors del romanticisme, a partir de la segona meitat del segle XIX, van escriure música nacionalista, que tenia alguna connexió particular amb el seu país. Això es va manifestar de diverses maneres. Els temes de les òperes de Mikhaïl Glinka, per exemple, són específicament russos, mentre que Bedřich Smetana i Antonín Dvořák van utilitzar ritmes i temes de les danses i cançons populars txeques. A finals del segle XIX, Jean Sibelius va escriure Kullervo, música basada en l'èpica finlandesa (el Kalevala) i la seva peça Finlàndia es va convertir en un símbol del nacionalisme finès.