Romanticisme

Caracteritzat pels poemes simfònics de Franz Liszt, els drames musicals de Wagner, les òperes de maduresa de Verdi i l'aparició de la segona generació romàntica, amb Anton Bruckner, Johannes Brahms, César Franck i altres.

 En arribar a la segona meitat del segle XIX, molts dels canvis socials, polítics i econòmics que es van iniciar en l'era postnapoleònica, es van afirmar. El telègraf i les vies ferroviàries van unir molt més a Europa. El nacionalisme, que va ser una de les fonts més importants del principi de segle, es va formalitzar en elements polítics i lingüístics. La literatura que tenia com audiència la classe mitjana, es va convertir en l'objectiu principal de la publicació de llibres, incloent-hi l'ascens de la novel·la com la principal forma literària.

Moltes de les figures de la primera meitat del segle XIX s'havien retirat o havien mort. Molts altres van seguir altres camins, aprofitant una major regularitat en la vida concertística, i recursos financers i tècnics disponibles. En els anteriors cinquanta anys, moltes innovacions en la instrumentació, incloent-hi el piano d'acció de doble escapament ("double escarpment"), els instruments de vent amb vàlvules, i la barbada ("rest chi") dels violins i violes, van passar de ser quelcom nou a estàndard. L'increment de l'educació musical va servir per crear un públic més ampli per a la música per a piano i els concerts de música més sofisticats. Amb la fundació de conservatoris i universitats es va obrir la possibilitat als músics de fer carreres estables com professors, en comptes de ser empresaris que depenien dels seus propis recursos. La suma d'aquests canvis pot veure a la titànica ona de simfonies, concerts, i poemes simfònics que van ser creats, i l'expansió de les temporades d'òperes de moltes ciutats i països, com París, Londres o Itàlia.

El període romàntic tardà també va veure l'auge dels gèneres anomenats "nacionalistes" que estaven associats amb la música popular (folklòrica) i la poesia de determinats països. La noció de música alemanya o italiana, ja estava llargament establerta en la història de la música, però a partir de finals del segle XIX es van crear els subgèneres russos (Mijaíl Glinka, Músorgski, Rimski - Kórsakov, Txaikovski i Borodin); txec, finès i francès. Molts compositors van ser expressament nacionalistes en els seus objectius, buscant compondre òpera o música associada amb la llengua i cultura de les seves terres d'origen.