El barroc

La immensa majoria dels compositors de l'època barroca treballaven al servei de mecenes pertanyents a l'alta aristocràcia o l'alt clergat: reis, prínceps alemanys, cardenals, arquebisbes o institucions religioses de possibles (com catedrals o convents notables). Solien completar els seus ingressos amb l'edició i venda de les seves pròpies obres impreses. En tots els casos eren intèrprets que tocaven i dirigien les seves pròpies obres, compostes en general per a les funcions indicades pel seu patró: litúrgia, música de cambra, música cerimonial, etc.

Itàlia

 Giovanni Gabrieli (1555-1612) és el principal exponent del Barroc primerenc: la seva música conté ja els estils essencials de la nova època estètica. Claudio Monteverdi (1567-1643) és el primer gran compositor del Barroc; inaugurar el nou gènere operístic a Itàlia i Europa. Girolamo Frescobaldi (1578-1643) va tenir gran importància en el desenvolupament de la música per a teclat, en particular per les seves Toccate per a clave i els seus canzone per a orgue. A mitjan segle sobresurt Giovanni Legrenzi (1626-1690).

Arcangelo Corelli (1658-1711), Giuseppe Torelli i Alessandro Scarlatti (1660-1725) dominen l'escena nacional de la segona meitat del segle XVII fins a principis del segle XVIII. Ja en la primera meitat del segle XVIII, Antonio Vivaldi (1678-1741), Tomaso Albinoni (1671-1751), Domenico Scarlatti (1685-1757) i Giuseppe Tartini (1692-1770) representen el cim i l'ocàs barroc al seu país.

Alemanya

L'obra de Bach és considerada el cim de la música barroca, i la seva" Passió segons Sant Mateu" i el "Clave ben temperat" són cims de la música occidental.

El nou estil barroc va ser après a Venècia per un jove Heinrich Schütz (1585-1672), el més influent músic en la primera meitat del segle XVII alemany. De notable importància són també Johann Hermann Schein (1586-1630), Samuel Scheidt (1587-1654) i Michael Praetorius (1571-1621), autor del tractat Syntagma Musicum.

A la segona meitat del segle XVII l'organista Dietrich Buxtehude (1637-1707), visitat a Lübeck en 1705 per un jove Bach, és al costat del violinista de la cort imperial vienesa Heinrich Ignaz Franz von Biber el més excel·lent autor. Destaquen així mateix els teclistes Johann Pachelbel (1653-1706) i Johann Jakob Froberger (1616-1667), al costat de Georg Muffat (1653-1704), privilegiat testimoni dels diversos estils musicals del moment. A cavall entre els segles XVII i XVIII, Johann Kuhnau (1660-1722), predecessor de Bach com Kantor a Leipzig, Johann Joseph Fux (1660-1741), Johann Caspar Ferdinand Fischer (c. 1665-1746) i Georg Böhm (1661 -1733) són els més prominents compositors.

El Barroc musical va arribar a la seva màxima maduresa i esplendor en la primera meitat del segle XVIII amb un dels compositors més importants de la música universal, Johann Sebastian Bach (1685-1750), que va esgotar totes les possibilitats de la música barroca. La seva mort marca tradicionalment el final del període.

Entre els restants autors del Barroc alemany tardà cal destacar el compositor operístic Reinhard Keiser (1674-1739), al tractadista Johann Mattheson (1681-1764, a Johann Adolph Hasse (1699-1783), Carl Heinrich Graun (1703-1759) i un jove Händel (1685-1759) - fins que en 1712 es va anar a Anglaterra - i, sobretot, a Georg Philipp Telemann (1681-1767), que marca igualment l'inici de la transició de la música barroca cap a la música clàssica de la segona meitat del segle XVIII al seu país.

Anglaterra

Les peculiars condicions històriques de l'Anglaterra del XVII van resultar en una peculiar persistència de l'estil polifònic fins ben entrat el segle. Després de la restauració de 1660, John Blow (1649-1708) i el seu alumne Henry Purcell (1659-1695) van ser els més destacats i influents autors.

 A la primera meitat del segle XVIII, Georg Friedrich Händel (1685-1759), des que va arribar el 1712 al país, és el més destacat i influent autor i és considerat encara, juntament amb el seu paisà i coetani Bach, el més important compositor del barroc tardà. Després de Händel, la música anglesa viu un període d'ocàs, encara que a mitjan segle XVIII destaquen Thomas Augustine Arne (1710-1778) i William Boyce (1711-1779).

França

L'estil es consolida amb Jean - Baptiste Lully (1632-1687)  un italià de naixement que introdueix l'òpera a França, sent el veritable dictador musical del segle XVII en aquest país gràcies al seu talent i a la seva posició d'influència sobre Lluís XIV. També sobresurt en el mateix segle Marc Antoine Charpentier (1640-1703), màxim rival de Lully.

Entorn del canvi de segle François Couperin (1668-1733) és el més important autor. Louis Marchand (1669-1732) és avui especialment conegut pel seu duel musical amb Bach de 1717. Jean- Philippe Rameau (1683-1764) és, juntament amb Couperin, el cim barroc nacional i el zenit de l'òpera barroca francesa a la primera meitat del segle XVIII, sent en els últims anys testimoni del canvi del Barroc al Classicisme al seu país.

Espanya

A Espanya van sobresortir Gaspar Sanz, Joan Cabanilles, Antonio de Literes, el Pare Soler, Juan Hidalgo, Sebastián Durón, José Marín, José de Nebra, Francisco Corselli, José de Torres, Jaume Facco, Joaquín García d'Antonio i Tomás de Torrejón i Velasco. En aquells dies van viure a Espanya, on van compondre la major part de les seves obres, els italians Domenico Scarlatti i Luigi Boccherini. Va ser molt important l'activitat musical durant el regnat de Ferran VI  un gran amant d'aquest art. D'altra banda, l'òpera no va ser assimilada sinó fins al segle XVIII. En el seu lloc es van dur a terme les sarsueles.

En les colònies espanyoles a Amèrica també hi va haver activitat musical, principalment al Perú amb compositors -com el milanès Roque Ceruti -, Juan d'Araujo, José de Orejón i Aparicio cantants, instrumentistes. Molta d'aquesta música encara es conserva i executa.