Les formes fonamentals I

La tercera forma típica important que es basa en la divisió per seccions és la del rondó. És fàcil de reduir a la fórmula ABACDA, etc. El tret típic de qualsevol rondó és, doncs, la volta al tema principal després de cada digressió. El tema principal és l'important, el nombre i longitud de les digressions és indiferent. Les digressions proporcionen contrast i equilibri: aquesta és la seva principal funció. Hi ha diversos tipus de forma rondó, tant lents com ràpids. Però el més usual és el que figura com a darrer temps de sonata, lleuger, animat i semblant a una cançó. 
El rondó és una forma musical molt vella, però que ni de bon tros ha perdut la seva utilitat. Es troben exemples d'ell en la música d' Couperin

 i en l'obra més recent del nord-americà Walter Piston 

Sereno Adagio, es presenta en forma de Rondo de cinc seccions: ABABA. El Tema A Es presenta per primera vegada pel violoncel.  solista. La segona vegada que es presenta el tema A ho fa de forma molt més rica.  l'última ho fa de forma molt poderosa recapitulant en l'orquestra completa. El tema B és contrastant i més delicat. A prop del final  del moviment, e violoncel sol torna a jugar amb el motiu de  BACH Conegut, B♭-A-C-B ♮-Les quatre notes que, en diferent ordre, havien començat el Primer moviment.

En l'obra The Fairy Queen de H. Purcell


En els exemples primitius -fins el temps de Haydn i Mozart inclosos -la separació entre les seccions estava clarament marcada. Però també aquí l'evolució en l'ús de la forma va tendir a destruir les línies de demarcació , fins al punt de poder dir veritablement que la qualitat essencial del rondó és la creació d'una impressió constant de fluïdesa. Aquest estil de fàcil fluïdesa és cosa essencial del caràcter del rondó, és el mateix que la música sigui vella o nova. 
Una bona il·lustració del que va ser el rondó primerenc la tenim en l'últim temps de la Sonata Núm 7 en re major per a piano, de Haydn.  Presto ma non troppo (minut 7)

Observis un tret molt important: que cada vegada que torna la part A, apareix variada, fet que contribueix a que tingui sempre nou interès malgrat les nombroses repeticions. A partir d'aquesta època, el rondó conté invariablement diferents versions d'A cada vegada que reapareix aquesta.
 
Exemples nombrosos de rondó modern en contrast en les obres de Roussel, Milhaud, Hindemith, Stravinsky, Schoenberg, etc. El famós exemple de Strauss Les entremaliadures de Till Eulenspiegel és massa complicat per poder comprendre'l sense una anàlisi especial.