Introducció


De tots els aspectes constituents de la música els que destaquen per sobre de la resta són el ritme i la melodia. És més, per a nombrosos teòrics el ritme és l'únic element realment indispensable en la música.

En les partitures convencionals de música occidental el ritme s'associa amb el temps i amb la direcció horitzontal, mentre que la melodia es relaciona amb l'altura musical i amb la direcció vertical. El ritme «fa referència a les durades de les notes individuals, de les harmonies (el ritme harmònic), de totes les parts en una textura (el ritme compost), de les longituds de les frases, dels canvis de dinàmica, dels canvis de textura, etc.» El ritme està marcat per la successió regulada d'elements oposats, la dinàmica de les pulsacions fortes i febles, el pols tocat i el pols del silenci inaudible però implícit, les notes llargues i curtes. L'oient percep aquesta successió temporal d'elements que s'ordena en la ment formant una estructura, sent capaç d'anticipar-se aquesta. Això depèn de la repetició d'un patró que sigui prou curt per a memoritzar-lo.

El compàs es defineix com l'organització de pulsacions i accents formant un patró que sol repetir-se. La freqüència de tal repetició pot ser regular o irregular. L'alternança de pulsacions fortes i febles és fonamental per a l'antic llenguatge de la poesia, la música i la dansa. 

El terme poètic peu es refereix, com en la dansa, a l'arsi i tesis del peu en el temps. Semblantment els músics parlen d'un upbeat, downbeat així com «on» i «off beat». Aquests contrastos faciliten naturalment una jerarquia dual de ritme i depenen de patrons repetitius de durades, accents i silencis formant un «grup de pulsacions» que correspon al peu mètric. Normalment aquests grups de pulsacions es defineixen prenent el pols més accentuat com el primer i comptant les pulsacions fins al següent accent. Un ritme que accentua una altra pulsació i desaccentua la pulsació establerta o assumida com forta de la melodia o d'un ritme precedent es coneix com a ritme sincopat.

El ritme és natural i es basa en les relacions d'intensitat i de durada dels sons, mentre que la mètrica i el compàs constitueixen una divisió artificial. Així doncs, cada ritme és únic i té una organització pròpia, mentre que les agrupacions que es poden fer d'aquest no són fets físics sinó construccions mentals. El ritme és un element general sent la mètrica un dels aspectes que el caracteritzen en funció de l'accent. En els últims anys el ritme i la mètrica han arribat a ser una important àrea de recerca entre els erudits de la música.

A aquestes alçades pot ser que us pregunteu que vol dir, musicalment parlant, amb “unitats mètriques mesurades”. Quasi tot el món en alguna època de la seva vida, ha pres part en una desfilada. Les petjades mateixes semblen cridar: ESQUERRA, dreta, ESQUERRA, dreta; o UN, dos, UN, dos o per dir-ho en la terminologia musical simple:


Unitats mètriques simples de 2/4 que és el patró rítmic bàsic de qualsevol marxa. I unitats mètriques simples de 3/4. Si doblem el primer d’aquests ritmes, tenim un compàs 4/4: UN, dos, TRES, quatre. Si doblem el segon tindrem un compàs de 6/4 Un, dos, tres, QUATRE, cinc, sis. En aquestes unitats simples la força –o accent, com es diu en música, marcat > - recau normalment en el primer cop o part de cada compàs. Però la nota accentuada no té per què ser necessàriament la primera del compàs. Com a exemple, en un compàs ¾ es pot accentuar no sols la primera part, sinó també la segona o la tercera. El segon i el tercer són exemples d’accentuació irregular o trastocada del compàs de ¾.

La fascinació i impacte emocional de ritmes simples com aquests, quan es repeteix una i una altra vegada, com de vegades es fa con resultat electritzant, és quelcom que no es pot analitzar. Tot el que podem fer és reconèixer humilment el seu efecte poderós i sovint hipnòtic sobre nosaltres i no sentir-nos tan superiors als salvatges que primer els descobriren.

Amb tots aquests ritmes simples porten amb si mateix el perill de la monotonia, especialment si són emprats pels mal anomenats compositors de música “artística”. Els compositors del segle XIX, interessats principalment per ampliar el llenguatge harmònic de la música, van permetre que s’afeblís el seu sentit del ritme amb un ús excessiu d’accents col·locats a intervals regulars. Encara els més grans d’aquells estan exposats a aquesta acusació. Això és probablement l’origen del concepte de ritme que tenien els mestres de música corrents de la generació anterior, els quals ensenyaven que la primera part de tota unitat mètrica és sempre forta.

Però hi ha, per descomptat, un concepte de la vida rítmica més ric que aquest, encara en el cas dels clàssics del segle XIX. Per explicar en què consisteix és necessari aclarir la diferència entre mètrica i ritme.