La repetició

El coneixement de la forma de qualsevol mena de música, s'estableix en la ment de l'oient d'acord amb certes expectatives.

1. L'expectativa d'una duració determinada
   Per la seva complexa estructura i la seva forma dramàtica, una òpera pot durar cinc hores o més. Una simfonia, més d'una hora, amb diferències segons els compositors i l'època històrica. D'una cançó popular no s'espera una duració de més de pocs minuts, La durada és un aspecte important de la forma de la música.
2. L'expectativa d'un estil determinat
   Això abasta moltes qualitats, com que la peça sigui vocal o instrumental, les textures del so (melòdic, contrapuntal, dissonant...) l'ús de certs instruments d'acord amb els períodes o les característiques del compositor, la grandària de la peça, el que estigui escrita per un solista o petita agrupació, o una gran orquestra.
3. L'expectativa d'una complexitat o simplicitat determinades
   Sempre hi haurà certes formes que exigeixen més de l'oient que d'altres. Unes requereixen més vigor, perseverança i tolerància. Això no es refereix a la durada. La música moderna, per exemple, pot provocar confusió; la seva novetat va adreçada a generar noves actituds en l'audiència. Una interpretació rutinària de la 5a simfonia de Beethoven, a pesar de la seva llarga durada, pot ser un senzill exercici per a l'oient expert, mentre que per a un nen, qualsevol simfonia serà, amb seguretat, especialment difícil d'escoltar.
4. L'expectativa de determinades repeticions
   Cada melodia o tema d'una peça ha de ser intensament compresa i assimilada per l'oient abans d'oferir-li nou material. Les repeticions en certs tipus de música, com les suites, les simfonies, en el jazz tradicional, les cançons populars o els reels celtes, creen una arquitectura del so a la que l'oient respon. Les implicacions psicològiques de la repetició són importants: en certes cultures, la insistent repetició de frases rítmiques o melòdiques, dirigides a provocar efectes hipnòtics en l'oient o intèrpret, són fonamentals de l'entrenament musical.
5. Les expectatives d'un desenvolupament determinat
   La música, com un riu o una conversa, sempre es mou cap endavant, buscant nous camins. Com més llarga sigui una peça, més esperarem trobar solucions radicals i elaborades. El desenvolupament es pot comparar amb els personatges d'un drama, el destí dels quals ens és revelat amb fermesa. El destí de les idees musicals es desvela al llarg de la duració d'una peça, i les obres més llargues han de justificar-se proporcionant un clímax i un desenllaç adequat a les idees proposades durant la peça.
6. L'expectativa d'un final determinat
   Igual que la música té un principi ha de tenir un final. La forma de la música és com una excursió, amb la seva partida, el seu viatge i l'arribada al punt de destí. Els compositors s'han preocupat especialment de les formes dels finals. Una obra, la Simfonia Incompleta, de Shubert, ha atret l'atenció precisament per ser una de les poques obres que no tenen un final com a tal, proporcionant a l'oient sorpresa i amargura.