La repetició

Ja hem vist que, en el llenguatge, certes combinacions fonemàtiques no resulten admissibles, però sí que ho són en el llenguatge musical. La freqüència d’utilització d’unes combinacions o d’altres és un simple tret estilístic de cada època, però mai un caràcter d’exclusiu. Aquest fet s’observa molt més clarament si considerem la possibilitat de repetició dels sons bàsics: mentre una paraula com CCCC és un absurd idiomàtic, la successió RE-RE-RE-RE, és per exemple, la dels quatre cops que marc l’inici del Concert de violí de Beethoven.

La repetició en la música és ni més ni menys que el principi rector del seu discurs.

La pulsació rítmica

El primer tipus de repetició, el més senzill possible, és el de la pulsació rítmica, la repetició d’un simple esquema rítmic al llarg del temps. 

La melodia

Un segon nivell de repetició que s’interpenetra amb l’anterior s’estableix en l’estructura de la melodia. 

Una melodia és una successió de frases, això és de combinacions de notes de diferents durades que presenten certes similituds entre si. El conjunt de frases de què consta qualsevol melodia presenta sempre una distribució articulada i simètrica, això és basada en la permutació de diverses frases diferents –però emparentades- d’una forma periòdica. 

Frase 

En l’estructura de la melodia més simple trobem ja desenvolupada la forma específica de simetria musical: el discurs musical s’organitza per mitjà de la repetició alternativa d’un nombre limitat d’elements d’ordre superior a la simple nota. És a dir, que en l’interior de la frase podem diferenciar la repetició i l’alternança de petits grups característics (generalment no majors de quatre o cinc notes) als que denominarem cèl·lules melòdiques. 

Com es pot veure, l’esquema resulta similar al de la successió de paraules en la formació de frases, però a causa de l’absència de significat de la música, la “paraula” musical – el que acabem d’anomenar cèl·lula melòdica- posseeix una llibertat i flexibilitat molt més gran que la seva homòloga en el llenguatge.

Finalment, el tercer nivell està constituït per la repetició de grans seqüències, formades alhora per amplis conjunts recurrents de frases i cèl·lules bàsiques, el que és l’origen dels diversos tipus d’organització formals en la música i que veurem més endavant. La repetició és, per tant, el fonament de la forma de la música. El que distingeix entre si un forma d’una altra, és el model peculiar segons com s'efectua la repetició.

La dialèctica sonora es troba, ja que per tant, en el desajust de les repeticions: això és, en crear en l’oient una determinada expectativa d’audició per mitjà de reiteracions successives, que es destrueixen sobtadament gràcies a l’aparició de variants inesperades.