El discurs musical

Llenguatge i música presenten la propietat comuna de ser successions de sons que poden diferenciar-se i recordar-se per sobre de qualsevol altra. Tant una melodia com una conversa sense fils que l’oïda pot, en un moment donat, seguir. Es tracta d’estructures sonores el sentit de les quals és establir l’ordre de successió en què es produeixen, és el que hem anomenat discursivitat.

Així de la mateixa forma que no és el mateix dir “cas” que “sac” (dos significats diferents construïts amb els mateixos sons canviats d’ordre), tampoc és igual la successió DO-RE-MI-FA (escala ascendent) que la seva inversa FA-MI-RE-DO, escala descendent. L'analogia recau en tres fets:

• El nombre de sons possibles és una quantitat limitada. En el cas del llenguatge es tractaria dels fonemes o sons bàsics d’una llengua. En el cas de la música, de les dotze notes de l’escala musical.
• Aquests sons bàsics són irreductibles, això és, no poden descompondre's en combinacions d’altres sons més elementals. La paraula “cas” de l’exemple es pot descompondre en la successió de tres sons bàsics “c-a-s” però aquests fonemes no poden reduir-se a d’altres més simples. De forma similar succeeix amb les quatre notes de l’exemple.
• El sentit sorgeix de l’ordre en què aquests són primaris són emesos. Tant la música com el llenguatge són permutacions de sons elementals: aquest fenomen rep el nom d’articulació. Però és precisament en aquest punt on trobarem la diferència fonamental que separa els dos discursos. Mentre en la música són possibles totes les combinacions sonores, el llenguatge solament admet algunes d’elles. Per exemple, la paraula “cas” descomposta en els seus fonemes. Té significat canviant l’ordre a “sac”. En canvi, “sca”, “csa” “asc” “acs” no tenen realitat lingüística. No totes les combinacions de fonemes pertanyen a la parla, sinó tan sols aquelles que designen conceptes.
  En la música, al contrari qualsevol combinació de notes és en principi, possible; totes les ordenacions que realitzem amb els quatre sons del nostre exemple entren dintre de l’àmbit musical. La barrera del significat no existeix aquí: qualsevol successió de notes pot constituir una “frase” musical. Podem, doncs, definir la música com un discurs sonor no significatiu; volem dir amb això que si bé el mecanisme que governa la formació d’una melodia és idèntic al de la formació d’una frase, no ho és, en canvi el seu procés de significació: no existeix cap combinació de notes que sigui capaç de designar conceptes tals com “ taula”, “persona”, “bondat”,...
• Estem, doncs, dient que a la música li manca significat? Si, això és exactament el que estem dient. Més endavant tornarem a tractar el tema en parlar de la música descriptiva i programàtica. Però ara, podem dir que, almenys una part de la incomparable emoció estètica que la música ens produeix, neix precisament de la contradicció assenyalada: en estructurar-se sobre la mateixa base que les paraules, sense estar subjecte al seu mecanisme de designació, la música és aquell idioma del qual mai tindrem diccionari. En la música la inexistència de significat no és una incapacitat sinó, al contrari, la font mateixa de la seva infinita riquesa evocativa.

La proximitat del llenguatge i la música, així com el caràcter "parlant" d'alguns instruments, queda admirablement reflectida en aquesta caricatura "El clarinet i el clarinet baix" de Gerard Hoffmung.