El discurs musical

Per a comprendre i gaudir de la bellesa d’un edifici, cal, recorre’l: obrir i tancar les seves portes, pujar per les escales, perdre’s en els seus passadissos, detenir-se en els seus patis (o en els seus claustres). La dimensió arquitectònica demana desplaçament total de l’espectador.

La pintura proposa altres itineraris de mida menor, si bé de concentració més minuciosa: els recorreguts visuals per la seva superfície. I també l’allunyament i acostament successiu que permet abastar des del més breu detall fins a la totalitat de la composició.

Si la visita arquitectònica es produeix a través de l’espai d’un volum i la pictòrica té lloc sobre el pla de la tela, el fet d'anar i tornar de la lectura se situa sobre l’abans i el després: ens detenim, repetim una frase, retornem a una pàgina anterior o – sense dir-ho a ningú – saltem línies cap al desenllaç. El camí de la literatura estableix, per tant, una mobilitat lineal davant la nostra elecció.

El canvi dels punts de vista o els recorreguts de la mirada són moviments que l’espectador està obligat a realitzar sobre la pintura o l’arquitectura per a comprendre-les. Es tracta d’arts no discursives

Resulta així que, sigui en una, en dos o entres dimensions, certes arts s’ofereixen al nostre cor i a la nostra intel·ligència en la mateixa disposició d’un paisatge en el qual resulta forçós endinsar-se: un viatge ( no exempta de pèrdues) a través de territoris estàtics als quals tan sols el nostre transit arrencarà el seu sentit.

I la música? Asseguts en la sala de concerts (o també a casa, davant dels aparells de reproducció) té lloc un fenomen oposat al descrit anteriorment: la música es presenta, irromp en la nostra oïda, ens envaeix. És un fluir perpetu, un moviment exterior que transcorre davant i – a través de- de nosaltres i del que és impossible aïllar element algú per examinar-lo al nostre gust. Podem demorar-nos quan desitgem entorn d'una escultura; la música, en canvi ens imposa el seu temps. L’arquitectura, la pintura, la novel·la o la poesia són espais que exigeixen ser penetrats per la nostra atenció; la música, al contrari, penetra en nosaltres.

Succeeix per tant amb la música fenomen anàleg al de la representació teatral o la cinematogràfica; es tracta d’arts que la seva estructura i organització ( o vist des d’un altre angle: la seva utilització, el seu goig) solament pot realitzar-se al llarg d’un temps: la duració del seu pas davant nosaltres. Aquesta característica – el desenvolupament de la forma en el temps- constitueix el que anomenarem discursivitat. Però, mentre al cinema o el teatre precisen així mateix d’espais de suport – la pantalla pel primer, l’escenari pel segon – on se situen les imatges o els gestos de la representació, la música pot prescindir de llocs similars sense alterar en absolut la seva entitat. La música es produeix tan sols en el temps: és l’art de la discursivitat absoluta.

No sembla, per tant, existir un art que tingui una similitud prou estreta amb la música com a permetre’s emprar les seves lleis en la nostra temptativa d’acostar-nos a la seva comprensió. Llavors, amb quin altra manifestació cultural és comparable la música? De quina analogia podem servir-nos per establir els principis que governen la seva estructura?

Com veurem, la naturalesa discursiva de la música permet formular una correspondència entre ella i un objecte de la realitat quotidiana que participa completament del caràcter temporal i successiu de l’art dels sons. Es tracta, també, d’un altre tipus de discurs sonor, dotat igualment d’articulacions específiques. Tant les similituds com les diferències que ho emparenten amb la música resulten fonamentals per a comprendre les bases que estructuren aquesta última.

Aquest objecte és el llenguatge parlat, la successió de paraules.