El discurs musical

Encara que en el decurs de la història, la música hagi rebut diferents tractaments el que si es veu clar és que és una de les manifestacions de l’esperit creador de l’home i, per tant, que guarda una íntima relació amb tots els altres aspectes socials i culturals.

És un art que posseeix un grau d’abstracció superior al dels altres, perquè parteix – com les matemàtiques i la lògica- d’elements extrets de la realitat – els sons – però sotmesos a una elucubració mental que requereix uns coneixements específics força complicats per comprendre total la seva realitat científica.

Segons la divisió tradicional de les “belles arts”, la música s’inclou en el grup de les arts dinàmiques o del temps.

Arts plàstiques, estàtiques o de l’espai

- Pintura: color, llum…

- Escultura: formes, buits…

- Arquitectura: volums, espais…

Ocupen un lloc determinat, un espai, de manera que l’espectador pot contemplar-les tota l’estona que vulgui, captant-les de cop amb la mirada.

Arts dinàmiques o del temps

- Poesia: rima, mètrica…

- Dansa: moviment, gestos…

- Música: sons, silenci…

- Cinema (el setè art): imatge en moviment…

No són en un lloc sinó que existeixen quan transcorren en el temps; l’oient –en el cas de la música-, necessita interioritzar l’esdeveniment musical per poder-lo captar íntegrament.