El discurs musical

El primer gest diari que una gran majoria de persones fa en aixecar-se consisteix en sintonitzar la ràdio: a través d’ella arriba la musica acostant-se a nosaltres des de les primeres hores del matí o a través dels reprodructors mp3. A partir d’aquest moment i en una gran varietat de llocs, segueix estant present en centres de treball, magatzems, mercats, estacions, aeroports. Bars, cafeteries i altres punts d’entreteniment es troben ordinàriament inundats per cançons. Música hi ha també com a comentari emotiu en moltes seqüències cinematogràfiques i com a fons obligat en els programes de televisió: fins al punt que algunes sintonies ens permeten determinar l’hora i la distribució temporal de la nostra jornada.

El nostre contacte amb aquest art no s’acaba aquí. Fragmentàriament tornem a trobar elements musicals en els objectes quotidians més insospitats: és per exemple el timbre de la porta que ha substituït el vell brunzidor per dos notes perfectament afinades ( el més comú produeix un interval de tercera descendent LA-FA); el mateix succeeix amb els jocs electrònics que sovint es troben afinats en alguna escala o incorporen alguna melodia; fa uns anys hi va haver la moda de botzines automobilístiques que travessaven els carrers amb les primeres notes de la marxa triomfal d’Aida o els compassos inicials del Toreador de Carme. I qui no té un telèfon mòbil on seleccionar com a to de trucada la seva peça preferida o bé pot seleccionar i carregar la seves músiques preferides.

No solament vivim rodejats de música, sinó que aquesta juga papers tan rellevants com permetre’ns establir la mesura del temps o determinar la situació de llocs específics.

Tots els exemples enumerats i d’altres ens acosten al fet que potser per la seva evidència, no acostuma a valorar-se en tota la dimensió que posseeix: mai la nostra civilització ha estat en contacte tan permanent amb la música, mai en els darrers cinquanta anys la presència del so organitzat ha estat una companya tan incessant com ho és pels ciutadans dels primers anys del segle XXI. Per a bé o per a menys bé, la música és l’art més massiu del nostre temps, i la seva invasió diària és una autèntica característica distintiva de la cultura urbana.

La invenció del fonògraf el 1877 va marcar l’arrencada d’aquesta difusió massiva de la música. I així, aquell mecanisme creat originàriament com a dispositiu testimonial, ha tingut conseqüències que han transcendit de la indústria i l’estètica. De la primera d’elles –la dispersió ubiqua de la música- ja hem parlat abans

La presència general de la música en la nostra cultura ha produït una espècia de desinterès cap a la seva estructura. La seva audició s’efectua de forma automàtica i quasi exempta d’atenció. El so articulat ja no és fet acústic excepcional i reservat a certs llocs i ocasions: reconquistar la complexitat de l’escolta exigeix ara un esforç de concentració considerable.

La reproducció electrònica de la música, si bé ha generat una gran difusió d’obres i autors de totes les èpoques, ha produït com a contrapartida un notable allunyament de l’execució en directe. El disc, el magnetòfon, els CDs, els mp3 introdueixen a casa nostra el so de qualsevol orquestra, però quasi ens costa oblidar l’existència de l’orquestra real, el so de la qual – no exempta de possibles errors és avui, paradoxalment cada cop més difícilment inabastable.

Per molt a prop que ens trobem d’una orquestra, el so mai tindrà el volum, la nitidesa i l’equilibri del seu equivalent en un aparell d’alta fidelitat. Però és a costa de perdre la frescor i el risc de l’execució directa, a banda dels aspectes espectaculars d'aquesta.