1. Espriu: trajectòria literària

L'home escriptor

Salvador Espriu (1913-1985) neix a Santa Coloma de Farners (el Gironès) on el seu pare exerceix de notari, però aviat es traslladen a Barcelona i, sobretot, a Arenys de Mar, la població central de la seva obra, transformada en "Sinera" (Arenys al revés). A Arenys passa la infantesa i serà en aquest món evocat després des d'on construeix la seva obra. Una obra que trenca amb el noucentisme.

La generació perduda o de la República (1931-1939)

El 1930 Espriu ingressa a la Universitat de Barcelona on coneix, entre d'altres, el poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel amb qui esdevindrà amic inseparable i d'obra literària afí, que mor prematurament el 1938. Espriu pertany a la generació de la República, també anomenada "generació perduda" ja que viuen la guerra civil en plena joventut i tots els projectes que havien fet se'n van en orris. Espriu va descobrir el món clàssic  en un viatge d''estudis per la Mediterrània i es va entusiasmar per la història antiga. Els seus companys de generació són: Màrius Torres (1910-1942), Rosa Leveroni (1910-1985), Joan Vinyoli (1914-1984), Baltasar Rosselló-Pòrcel (1913-1938), l'eivisenc Marià Villangómez (1913-2002), Joan Teixidor (1915-1992) o Cèlia Viñas (1915-1953).

L'exili interior

Amb el final de la guerra i la derrota republicana, alguns escriptors es van fer addictes al règim franquisme, d'altres es van exiliar i els que es van quedar van viure un dolorós exili interior. S'al·ludeix amb aquest terme a la situació de prohibició absoluta que vivia la cultura catalana. Es clausuren editorials i diaris, es prohibeix en tot l'espai públic, en relació a l'administració i a l'escola o en les representacions teatrals; la llengua catalana queda restringida a l'ús familiar, tot i que també part de la burgesia catalana, que pacta amb el franquisme, inicia la substitució del català pel castellà a casa.

Els escriptors tenien la llengua, però s'havien trencat les possibilitats de comunicar-se amb el seu públic. Molts emmudeixen.

Just abans d'esclatar la guerra, Espriu s'havia llicenciat en Dret i Història Antiga i volia especialitzar-se en egiptologia, però tot això va quedar enrere i va exercir d'advocat força temps. El 1940, en morir el seu pare, hereta la notaria, però en no tenir les oposicions fetes traspassa el despatx i ell actua de passant durant vint anys. Va ser el període vital més dur. L'única evasió possible en un món hostil, que negava tots els principis democràtics, va ser la creació literària. Espriu deixa la narrativa, el gènere a què s'havia dedicat prioritàriament durant els anys 30 i escriu teatre i, sobretot, poesia, un gènere considerat minoritari que els sensors  del franquisme no es miraven amb tant recel o simplement no entenien. Cal tenir ben present que l'univers literari que crea Espriu no fa diferència temàtica entre els gèneres. és a dir: personatges i conceptes, espais i pensaments són presents tant en la poesia com en la narrativa i el teatre, configuren un únic univers.

Trajectòria literària: l'obra narrativa

Després d'un primer llibre en castellà, el 1930 Espriu publica El doctor Rip, monòleg en prosa protagonitzat per un metge malalt de càncer. R.I.P. són les sigles de Requiescat in pace (que reposi en pau). L'anàlisi fred de la pròpia malaltia i agonia l'allunya dràsticament de la literatura noucentista en la qual s'havia educat.

La mort, personal i col·lectiva, es trobarà molt present en la seva obra, fins a l'extrem de definir la seva obra  de "meditació sobre la mort". Esdevé una obsessió que prendrà, com veurem en els relats d'Ariadna al laberint grotesc publicats el 1935, un to humorístic i grotesc, esperpèntic, que el relaciona amb el teatre de Valle Inclán.

El1931 publica la novel·la Laia, amb una clara influència de la novel·la curta Jacobé i El rem de trenta-quatre del modernista Joaquim Ruyra, i de Solitud, de Caterina Albert.

Així, doncs, els volums de relats són: Aspectes (1934), primer llibre important, reconegut per la critica; Ariadna al laberint grotesc (1935) i Letizia (1937). La resta de relats inclosos en el volum Narracions que llegirem, els va escriure entre 1940 i 1969 i havien d'integrar el volum Ombres.

Evolució després de la guerra civil

Com podrem veure en llegir els contes de narracions, la guerra civil marca un abans i un després en la vida i l'obra d'Espriu. La seva obra esdevé una elegia per un món perdut. Els seus personatges són morts. El seu pensament evoluciona cap a un pessimisme creixent i la mort esdevé el centre temàtic de la seva poesia amb tiols com Cementiri de Sinera (1946), Les cançons d'Ariadna (1949), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954), Les cançons d'Ariadna (1949-1981) o la més coneguda de totes: La pell de brau (1960) que li va donar una gran projecció social també a través de cantautors com Raimon, Ovidi o Guillermina Motta que posen veu i música als seus versos. També escriu teatre:  Primera història d'Esther (1948) i Antígona (1939-1955).

El diàleg amb Sepharad (Espanya): "Escolta, Sepharad: els homes no poden ser / si no són lliures"

Tot i que Espriu,és hermètic en comparació amb Maragall i té poc en comú amb aquest poeta, sí que comparteix amb ell el fet que considerava la qüestió catalana com a part de la ibèrica. Anhelava la reconciliació entre els pobles i les llengües d’Espanya (cosa que alguns dels seus compatriotes catalans, fins i tot entre els seus amics poetes, no li van perdonar, sobretot durant la Guerra Civil Espanyola). En el seu recull de poemes, La pell de brau, escrit entre 1957 i 1958 —va ser el geògraf grec Estrabó qui, a l’època del naixement de Crist, va descobrir la imatge d’una pell de brau en la forma de la península Ibèrica— Espriu utilitza aquesta pell de brau esquinçada i amarada de sang com a símbol d’Espanya, a la qual l’autor anomena en tot moment Sefarad, el nom hebreu utilitzat pel poble jueu per referir-se a la península Ibèrica. Per a Espriu, l’expulsió dels jueus d’Espanya l’any 1492 va marcar l’inici de la tragèdia espanyola, que finalment va culminar amb la Guerra Civil i que el poeta va expressar en quatre versos inoblidables: «A vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble, / però mai no ha de morir tot un poble / per un home sol».