31. Usos de l'infinitiu (1): Infinitiu substantivat

Usos de l'infinitiu (1): Infinitiu substantivat



L'infinitiu, un substantiu verbal

L'infinitiu és un substantiu verbal. És a dir, participi alhora de la categoria verbal i nominal:

  • La seva natura verbal li permet de dur els complements propis del verb.
    • Per exemple, l'infinitiu dir pot tenir un complement directe i un complement indirecte: 'Cal dir la veritat (CD) als nois (CI)'.

  • Com a nom que és, pot fer les funcions pròpies del substantiu: principalment subjecte i complement directe d'un altre verb. 
    • 'L'acusat vol dir la veritat' (CD de 'vol').
    • 'Dir la veritat és important' (Subjecte del verb 'és').



Infinitiu substantivat

Per la seva natura nominal, l'infinitiu pot anar precedit de l'article, cosa també possible en català o castellà. En grec, l'article que determina un infinitiu sempre és singular i de gènere neutre. Encara que aquest article pot declinar-se en tots els casos del singular, de moment només el trobarem en nominatiu / acusatiu (τό), per tal com l'infinitiu farà bé de subjecte bé de complement directe d'un verb personal:

    • '(L')estar alegre és estar bé' = τὸ χαίρειν ἐστὶν εὖ ἔχειν. L'infinitiu τὸ χαίρειν (l'estar alegre) és el subjecte del verb copulatiu ἐστίν ('és').
    • 'El savi no tem (el) morir' = ὁ σοφὸς οὐ δείδει τὸ ἀποθνῄσκειν. L'infinitiu τὸ αποθνήσκειν ('el morir') és el complement directe del verb δείδει ('tem'). 

Lèxic:

ἀποθνῄσκω: 'morir'.

δείδω: 'témer'.

εὖ (adv.): 'bé'.

εὖ ἔχω: 'estar bé' (lit.: 'tenir bé').

πράττω: 'fer'.

σοφός -οῦ (ὁ): 'savi'.

χαίρω: 'estar alegre o content, alegrar-se'.