Morfologia - Declinació i conjugació
26. Aorist d'indicatiu actiu (sigmàtic)
Aorist d'indicatiu actiu (sigmàtic)
L'aorist és el temps que s'empra per a l'expressió d'una acció puntual en el passat. En mode indicatiu, si fa no fa equival al passat català ('vaig cantar', en la seva forma perifràstica; 'cantí', en la forma simple).
Pel que fa a la morfologia, hi ha dos tipus d'aoristos:
- Sigmàtics. A l'arrel o base lexemàtica del present, s'afegeix una σ (d'aquí en ve el nom) i, tot seguit, unes desinències específiques.
- Temàtics. No es formen sobre el tema de present, sinó sobre un tema propi (anomenat tema d'aorist).
És una peculiaritat pròpia de cada verb el fet que per a la formació de l'aorist trïi l'un o l'altre procediment [1].
En aques curs, estudiarem només els aoristos sigmàtics. De moment, ens cenyirem als verbs temàtics purs i als verbs consonàntics muts. Finalment, farem una precisió sobre l'aorist del verb εἰμί.
Aorist d'indicatiu sigmàtic
1. L’aorist d’indicatiu actiu es construeix a partir de la mateixa base lexèmatica que el present. Donat un verb temàtic pur com λύω, de primer cal aillar-ne la base lexemàtica, que és λυ-. Al davant es col·loca l'augment (sil·làbic o temporal, segons el verb ho requereixi [2]). Al darrere de la base s'afeix una σ i, tot seguit, las terminacions personals pròpies de l'aorist sigmàtic, que són:
| 1a pers. sg. | -α |
| 2a pers. sg. | -ας |
| 3a pers. sg. | -ε(ν) |
| 1a pers. pl. |
-αμεν |
| 2a pers. pl. | -ατε |
| 3a pers. pl. | -αν |
El resultat és el segûent:
| Aorist d'indicatiu actiu de λύω ('deslligar') |
||
|
Persona i nombre |
Conjugació en grec | Traducció al català |
| 1 sg | ἔλυσα | vaig deslligar / deslliguí |
| 2 sg | ἔλυσας | vas deslligar / deslligares |
| 3 sg | ἔλυσε(ν) | va deslligar / deslligà |
| 1 pl | ἐλύσαμεν | vàrem deslligar / deslligàrem |
| 2 pl | ἐλύσατε | vàreu deslligar / deslligàreu |
| 3 pl | ἔλυσαν | van deslligar / deslligaren |
Fixa't que, com en l'imperfet, totes les formes de l'aorist tenen accentuació esdrúixola.
2. L'aorist sigmàtic dels verbs muts presenta una particularitat que ja hem vist en estudiar el temps futur. El morfema σ característic de l'aorist, quan entre en contacte amb la consonant oclusiva final de l'arrel, pateix les modificacions gràfiques o fonètiques habituals. Tot seguit les recordem:
Labials (β, π, φ i també πτ) + σ > ψ
Velars (γ, κ, χ i també ττ/σσ) + σ > ξ
Dentals (δ, τ, θ i també ζ) + σ > σ (per caiguda de la dental i conservació de la σ)
En conseqüència:
- L'aorist de βλέπω és ἔβλεψα.
- L'aorist d'ἄγω és ἦξα [3].
- L'aorist de νομίζω és ἐνόμισα.
3. El verb copulatiu είμί no té formes pròpies de temps aorist. A l'indicatiu, els valors de l'aorist són assumits per l'imperfet. És a dir, el verb εἰμί no distingeix morfològicament el passat duratiu (imperfet) del puntual (aorist). Però això no significa que s'anul·li la idea d'aspecte verbal en el temps passat d'aquest verb. Serà el bon criteri del traductor a l'hora d'interpretar el text en el seu context el que determinarà sí una forma de imperfet del verb εἰμί convé traduir-la com si fos un aorist [4].
NOTES:
[1] Hi ha també alguns verbs que compten amb dues formes d'aorist: una sigmàtica i una altra temàtica.
[2] Vid. el capítol L'augment verbal.
[3] El verb ἄγω disposa també d'un aorist temàtic (ἤγαγον). Vid. nota 1.
[4] Així, la 1a persona plural ἦμεν es traduirà uns cops 'érem o estàvem' (imperfet) i en altres ocasions 'vàrem ser o estar' (aorist). Si no recordes la conjugació de l'imperfet d'ἐιμί, vid. el capítol Imperfet d'indicatiu actiu).