Ball robat, de Joan Oliver

L'experiència de la Guerra Civil

A partir de 1936, Oliver pren una postura clara a favor de la república i de la Generalitat de Catalunya. Tot i que pertany per naixement a l'alta burgesia i sap que hi ha el perill de "ser ajusticiat" per la violència anarquista, decideix no fugir i funda l'Agrupació d'Escriptors Catalans (1937) que presideix i també contribueix de manera activa a la creació  de la Institució de les Lletres Catalanes (1937). Segons Antoni Turull, el seu activisme revolucionari va ser molt destacat; entre altres accions aconsegueix que l'Agrupació d'Escriptors Catalans sigui reconegut per la UGT i que tingués la seu al Palau Robert (Barcelona). Escriu cançons de guerra i la lletra de l'himne de l'Exèrcit popular català.

Són uns anys de plenitud vital, escriu el Bestiari (1937) obra poètica que recull un dels seus poemes més emblemàtics: "Vaca suïssa", rèplica irònica del "La vaca cega" de Joan Maragall i que conclou amb el versos següents: "Temps era temps hi hagué una vaca cega: / jo sóc la vaca de la mala llet."

El seu compromís amb la lluita contra el feixisme i per la supervivència de Catalunya el porta a escriure poemes que es repartien com a fulls volants al front o recollits en antologies dirigides als soldats.

Escriu també La fam, obra de teatre estrenada el 15 de juny de 1938. La fam, escriu Francesc Foguet, "emmiralla el procés revolucionari" a través d'un personatge primari i cínic, en Samsó.

L'exili a França i a Xile: 1939-1947. La llengua

Com molts altres escriptors catalans, el 1939, Oliver s'exilia a França. Primer a Tolosa i després  al castell de Roissy-en-Brie, prop de París, on es troba amb altres escriptors com Carles Riba, Clementina Arderiu, Mercè Rodoreda, Francesc Trabal, Armand Obiols, Anna Murià, Agustí Bartra...

Amb la invasió de Hitler a França el 1940, decideix traslladar-se a Xile des d'on organitza la literatura catalana amb d'altres escriptors. Creen revistes (Germanor) que dirigeix Oliver, i actes diversos de promoció de la literatura catalana, com Jocs Florals a l'exili, presentacions de llibres, programes radiofònics... En una editorial de Germanor, escriu: "a nosaltres pertoca la missió de conservar en la seva puresa màxima l'instrument d'expressió del nostre esperit nacional, la llengua catalana, amb la institució d'òrgans de cultura que el dia de demà seran el preciós testimoni de la nostra voluntat i del nostre esforç de ciutadans conscients de llur responsabilitat davant la pàtria transitòriament emmudida." (Germanor, març-abril 1943).

D'aquesta etapa són el poema emotiu i reivindicatiu Corrandes d'exili. L'any 1947, abans de tornar a Catalunya, publica el llibre de poemes Saló de tardor amb il·lustracions de Roser Bru.

El retorn a Catalunya. la resistència sota el franquisme

Joan Oliver decideix retornar a Catalunya el 1947 encara que altres escriptors creien que no s'havia de tornar fins que les circumstàncies polítiques no canviessin. Així, alguns no van fer-ho fins als anys 70. En canvi, Oliver creia que ja trigava massa a fer-ho. Les cartes entre Joan Oliver i el poeta Carles Riba (que ja havia tornat de l'exili a França)  són un document impressionant del moment que es vivia. Finalment, a finals de gener de 1948, Oliver emprèn el viatge de retorn a bord del Vinland. La topada amb un país irreconeixible li va significar un trasbals enorme: el racionament del pa i dels aliments bàsics, la misèria per tot arreu, la duresa del franquisme, la prohibició de la llengua en qualsevol espai públic...

Pocs mesos d'haver arribat, Oliver va ser detingut i va estar reclòs quinze dies a la presó Model de Barcelona. A partir d'aquell moment va organitzar i participar en els actes reivindicatius de llibertat i en pro de la llengua i la cultura catalanes. Un dels actes més simbòlic va ser el Primer Festival Popular de Poesia que va tenir lloc al Gran Price de Barcelona (sala de boxa) celebrat el 25 de desembre de 1970 que es va convertir en un homenatge al poeta. Ja feia temps que Oliver era una figura simbòlica de la resistència cultural sobretot per a la nova generació de joves poetes, la "generació dels 70", que el visitaven sovint.