Ball robat, de Joan Oliver

Entre el tercer acte i l'epíleg es produeix, en absència, el discurs d'en Cugat sobre la felicitat.

L'espectador no el coneix, però es fa evident que en Cugat no hi creu; ha donat prou elements, declaracions i afirmacions contundents al llarg del primer i del segon acte perquè sapiguem que la creu inexistent, impossible. Com a molt és un estat d'ànim. A diferència d'ell, altres personatges la somnien o hi creuen.

En un dels articles signats amb el pseudònim de "Jonàs" a la revista Destino, ("Juegos de azar", Destino, 952, (5.11.1955, p. 31). Joan Oliver expressava clarament i en coincidència amb el seu alter ego en l'obra teatral, és "pura quimera"; en tot cas l'enyor i el desig d'aconseguir el bé absolut.

Escriu: "Pienso que la felicidad terrena, la única de la cual nos es dable hablar, es probablemente el sentimiento que nos mantiene en una espera indefinida de la perfección, de la plena satisfacción. Es una idea divina que Adán se llevó precipitadamente del Paraíso en el momento de la expulsión. Famosa idea, por lo demás, que ha traído no pocas complicaciones. La felicidad sería, pues, en última instancia, la añoranza y el deseo que el hombre tiene del bien absoluto. Pura quimera nada más. Por suerte, nuestra capacidad de ilusión no conoce quiebras y se transmite intacta a lo largo de las generaciones. La desesperación no existe. Pero el hombre trabajado por las ideas, el hombre que trata de aprovechar y manipular la herencia espiritual que ha llegado a sus manos, no está en condiciones de ser feliz ni de sentirse satisfecho, si no es por gracia sobrenatural."

Joan Oliver expressa aquesta mateixa idea a Ball robat, a l'Epíleg.

Encomana la desfeta de l'aparent harmonia conjugal a la Núria que s'atreveix a dir, a expressar, a manifestar, allò que cada personatge ha estat dient a algú altre, en veu baixa, en confessió. També s'hi afegeix l'Oriol, el seu marit: "Esteu contents -amb la mà al cor, eh?, esteu contents del vostre matrimoni? Si poguéssiu, us en desempallegaríeu? (p. 139) I ell mateix respon que es "descasaria ara mateix per l'Església, pel civil i,... pel criminal!" (p. 140).

La Núria conclou: "No us fa gràcia? Els matrimonis desfets i les parelles refetes al gust de cadascú!" (143), però tot queda en foc d'encenalls, és una broma, unes veritats posades de manifest en un moment fora de control. Després cadascú tornarà a la realitat desencantada de sempre. No solament això: també si les parelles s'haguessin combinat d'una altra manera haguessin arribat a la mateixa paradoxa, perquè la felicitat és una quimera, no existeix.

La realitat obviada: Encara cal fer una altra reflexió sobre el món descrit, el món de la postguerra franquista en què té lloc aquesta discussió sobre la felicitat. Si els personatges tenen entre 40 i 45 anys el 1953, vol dir que van néixer als anys vint; els "feliços vint" com se'ls anomenava. En el moment que a Europa van irrompre els moviments avantguardistes amb força i que heu estudiat en el bloc 1 d'aquesta assignatura. Després de la I Guerra Mundial (1914-18) la cultura encara tenia un pes central en la idea d'Europa i Occident. Després, als anys trenta es proclama a Catalunya i a l'Estat espanyol la II República (1931) que desemboca en la Guerra Civi (1936-39) i la II Guerra Mundial (1939-45). Una i altra, estretament lligades, signifiquen l'enfonsament de tota una idea de civilització. Tot aquest món modern, d'avenços tècnics, la idea de llibertat civil (el dret de les dones a votar és del 1932 i s'estableix el divorci), d'un estat modern (separació entre l'estat i la religió i l'estructura d'estat sense monarquia) s'obvien totalment en aquesta comèdia dramàtica, però es troba irremissiblement en l'imaginari de joventut de tots els personatges que s'han d'adaptar a una nova realitat i han renunciat al món anterior que s'havia començat a dibuixar.