Ball robat, de Joan Oliver

Els personatges i els seus noms

La "comèdia dramàtica" de Ball robat se situa en un ambient urbà i molt barceloní, cases i espais i barri de la burgesia, amb terrasses i claror. El mateixos noms dels personatges indiquen la relació amb la ciutat. "Mercè" i "Eulàlia" són les patrones de Barcelona, i la Verge de Núria és una de les maresdedéus trobades, com la de Montserrat (nom d'una noia de la colla de joves que va morir, p. 120), a més a més Núria és el nom d'una muntanya emblemàtica del país i un lloc molt freqüentat pels barcelonins per fer-hi excursions. També "Oleguer" i "Oriol" són noms propis de llarga tradició barcelonina; sols "Cugat" és un nom més exòtic, poc comú, que l'autor reserva al seu alter ego, a l'escriptor dins de l'obra.

Havent-se casat fa deu anys, imaginem que els personatges tenen entorn dels 40-45 anys, encara joves, doncs, i que haurien d'estar plens d'expectatives vitals; en canvi, la seva mirada és enrere, retrospectiva. Sobretot la de l'Oriol que havia estat de la mateixa colla amb l'Eulàlia i la Núria de jove. L'Oriol recorda una tarda a la platja, a la Costa Brava, una escena que constitueix el seu record d'amor: "Jo era tímid, però aquella tarda, a la platja de Santa Cristina, et vaig dir que t'estimava. Va ser una proesa! I tu vas ser cruel..." (p. 120).

L'Oriol és fill de papà, viu de la fàbrica de la família, sense treballar-hi, desvagat i tímid,  l'Eulàlia  no el podia considerar un "bon partit" ("et dèiem el "Sucre fi"; ho sabies?", p. 120), i això va fer que l'Eulàlia quedés enlluernada per l'Oleguer: "L'Oleguer era un xicot enlluernador i vas fer santament de casar-t'hi." (p. 121).

El joc d'equívocs: entorn l'amor i el matrimoni

En la comèdia burgesa, la institució del matrimoni no és feta únicament de dues persones, sinó que sovint  el conformen tres, ja que inevitablement contempla la figura de l'amant. La incorporació d'aquest tercer personatge provoca el triangle sentimental que és un dels motors de Ball robat, tot i que els triangles amorosos són figurats i no pas reals, perquè no es comet adulteri per part de cap dels protagonistes i tot queda en desitjos, en possibilitats no acomplertes, en allò que hagués pogut ser si, incapaços uns de seguir els seus impulsos, per covardia o per la por al "què diran", a l'escàndol.

De fet, no tots els personatges exposen clarament les seves preferències. Ho fan clarament: la Mercè  per Oleguer, l'Oriol per Eulàlia com acabem de veure, i la Núria per en Cugat; aquest últim, més que un enamorament posa en funcionament un joc de seducció en la conversa telefònica que manté amb la Núria.

L'Eulàlia encarna les funcions que se li atribuïen a una dona casada: s'ha dedicat als fills i és prudent, però té una visió romàntica de l'amor. Explica a en Cugat: "Amb els fills, ja t'ho he dit, visc una altra existència, són cosa a part. Parlo del meu marit. Jo no em cansaria d'estimar un home, el mateix, pels segles dels segles...." (p. 85), sempre que fos corresposta. "És una pretensió potser antiquada... potser demano massa. ¿Què et sembla a tu, demano massa?" (p. 85) Ara tot ha estat un miratge i se sent fracassada: "Visc desassossegada i em trobo sola. [...] esperava, pobra de mi, poder donar i rebre tota la vida un amor d'aquells que van madurant pausadament" (p. 85).  Creu que la vida ja no li pot donar la felicitat. Per a ella l'amor és un absolut: "Jo no em cansaria d'estimar un home, el mateix, pels segles dels segles... Però, això sí Cugat! A condició que no s'allunyi de mi, sempre que no m'elimini de la seva vida. [...]

La Mercè, al seu torn, rica i amb rendes, es va casar amb l'escriptor, en Cugat, en contra del parer de la família que no devien trobar un "bon partit" un marit que es dedicava a la literatura, lúcid, però no un triomfador com l'Oleguer a qui ara considera l'home brillant amb qui s'hauria d'haver casat. Li retreu al Cugat: "Amb els meus diners podies haver triomfat. T'haurien donat ales. I jo no m'hi hauria pas oposat, t'ho juro." (p. 62) A diferència de la Núria, molt segura d'ella mateixa, la Mercè també s'analitza: !Què sóc jo? Què vull? Deu meu!, p. 63); i es culpa del seu caràcter: "podria canviar el meu caràcter, jo? Convertir-me en una persona tranquil·la, amable, modesta... una dona en qui tu trobessis repòs, alegria..." (p. 63)

- L'Oleguer es desentén dels temes del cor, dels temes íntims; no sols és molt narcisista, sinó que viu centrat en la seva reputació i professió d'advocat i l'escàndol l'esgarrifa. (p. 102). De fet, manifesta que ha renunciat als afers del cor a favor de l'èxit i la notorietat (p. 103), però potser el més important siguin les seves manifestacions sobre el matrimoni. Diu: "El matrimoni s'ha fet per a homes d'esperit sedentari, sense imaginació: el nostre Oriol, per exemple: un caràcter senzill, cristal·lí, que ha trobat en la Núria més del que esperava..." (p. 106) I s'embranca al mite d'Adam i Eva per donar-ne una visió aburgesada. En definitiva, considera que el matrimoni és inútil, i s'aboca a un amor lliure: "Quan un home consagra les seves potències a una obra digna d'ell, la companyia d'una única dona abassegadora, impacient, malfiada i amb drets reconeguts per la llei, és senzillament catastròfica." (p. 106).

- En Cugat és egocèntric: "L'egoisme és el motor de tota la vida orgànica. El motor de l'home és l'amor propi. "Estima el proïsme coma tu mateix". És a dir: estima't a tu mateix amb un amor sense mesura, màxim" , p. 64), diu tergiversant una màxima catòlica.Però, com la seva muller, la mercè, és insegur i acaba movent-se, com ja hem vist, per la por a l'escàndol.

És un intel·lectual, "jo sóc un home llibresc, podrit de literatura", que té una visió totalment negativa del gènere humà: "Jo només sé, ara més que mai, que l'home no és altra cosa que una bèstia infeliç: l'única! (p. 75). El mateix Oleguer el defineix com un ateu (p. 106 i 107),  i és contradictori; si per una banda confessa a la Núria per telèfon que ja 2comença 2a estar tip de la moral burgesa" (p. 96) és a dir de la doble moral, de la hipocresia, de l'aparença de normalitat que no s'ajusta als sentiments, i que té intenció de "Llançar-me a la mala vida...Paraula!... Senzillament: posar-me a frec d'una orella petita, fina" (p. 96), mots de clara insinuació a la Núria, però tot i que és un escèptic de la vida, acaba per confessar que allò que anhelaria és "la vida mateixa: néixer, viure, estimar, vetllar pels fills i morir com un home entre els homes" (p. 107), una frase que recull del personatge d'El Comte Arnau de Joan Maragall.