Ball robat, de Joan Oliver

Escrita el 1954, Ball robat s'ha convertit en l'obra més clàssica, més reconeguda, del teatre de Joan Oliver. Ball robat és una reflexió àcida i desenganyada de la institució del matrimoni burgès i de les relacions humanes. Se centra en el retrat de la societat benpensant, barcelonina i burgesa dels anys cinquanta a la qual pertanyen tots els personatges.

Subtitulada "Comèdia dramàtica en tres actes i un epíleg", Ball robat parteix del relat Escena d'alcova (1953). Al relat, Oliver hi presenta una conversa entre els personatges de Mercè i Cugat que a Ball robat constitueixen la parella més desavinguda i trencada i que enceta el primer acte de la peça de teatre. Ja en el relat de 1953 s'apunta el tema, la Mercè mostra la insatisfacció del seu matrimoni després de gairebé 10 anys de convivència amb el seu marit, en Cugat. La parella no ha tingut fills i això causa una nova frustració. Aquest és el fil conductor que enceta l'obra de teatre (el primer acte) i que Oliver desenvolupa en tres actes a través de tres parelles d'amics.

La censura: la moral catòlica oficial

Ball robat es va estrenar el 2 de juny de 1958 al teatre Candilejas de Barcelona en dues úniques sessions i després d'haver-se hagut d'ajornar l'estrena per motius "estranys" a la voluntat de l'organització, l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, l'ADB, fet que fa pensar que van haver-hi alguns problemes amb la censura governamental, organisme estatal al qual calia sotmetre en aquells anys de dictadura franquista, qualsevol tipus d'espectacle o publicació. Calia enviar les obres, els textos, que passaven pel sedàs de la "moral catòlica oficial". És a dir, calia esporgar de les obres i llibres que es publicaven qualsevol al·lusió a temes relacionats amb el sexe (el "sisè manament"), que per dir-ho de manera resumida volia dir, tal com postulava l'església des de les esglésies, que el sexe era sempre pecat i pecat greu fora del matrimoni, llavors considerat "un sagrament"; en definitiva, el sexe sols es justificava per la procreació dels fills. En conseqüència, no es podien tractar temes relacionats amb el divorci (inexistent), l'adulteri, l'homosexualitat... (penalitzats i considerats crims). Cal remarcar aquests aspectes per entendre amb quins arguments va poder jugar Joan Oliver i de quina manera l'obra s'apartava o criticava de forma velada la moral hipòcrita imposada als anys cinquanta.

Tot i la incidència reduïda de premsa i públic, Ball robat va significar un pas endavant, encara que tímid i minoritari, per començar a organitzar l'escena teatral en llengua catalana. Va formar part del Primer Cicle de Teatre que va organitzar l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), entitat teatral en la qual participava activament Joan Oliver. El mateix Oliver va dirigir l'obra, amb actors i actrius no professionals i en va restar prou satisfet, tot i la situació precària del teatre dels anys cin quanta, comuna a la que es vivia en els altres àmbits de la cultura catalana.

Traduccions i influències

Es fa evident que Ball robat forma part de l'ambient literari i teatral que vivia el propi Oliver en aquells anys. Oliver va traduir un gran nombre d'obres del teatre europeu per a l'ADB. Molts dels aspectes relacionats amb el to irònic, el joc o la buidor de l'existència dels personatges de Ball robat es troben en obres de:

Molière (El misantrop), Goldoni (El criat de dos amos) i, sobretot, Txèkhov (Un prometatge). Autor central del teatre europeu i de gran incidència a Catalunya. L'autor rus continua essent una referència encara avui en el món teatral. A més a més,  Oliver hi poua el fet de centrar-se en les relacions entre els personatges en un present molt concret tot i que s'al·ludeix a un "temps no-escenificat" anterior força extens. També té clars ressons de Txèkhov la presència de la broma cruel i la ironia constant, un tret, però, també constitutiu de la manera d'escriure de Joan Oliver des d'abans de la guerra. 

Una existència desenganyada

Encara que aparentment, tot acabi essent un joc, una "comèdia burgesa", com s'ha classificat Ball robat, de fet, el final no és un happy end habitual en el gènere de la comèdia perquè, després de prendre consciència de les seves misèries, tots els personatges estan obligats a un recomençar a la seva vida anterior de buidor. És en aquest sentit que Oliver mostra uns personatges condemnats a unes relacions sense sortida. Aquesta visió pessimista de la realitat és pròpia del desencant que impera en la postguerra, sobretot per a la generació de Joan Oliver que havia viscut els anys vint i trenta, esplendorosos culturalment. De fet, és tota Europa que viu una dècada de pessimisme intens, provocat pel resultat de la II Guerra Mundial en què Europa es trenca en dos blocs: és l'època de "la guerra freda", com se l'anomena. Aquest pessimisme generalitzat entre els intel·lectuals també es troba en les novel·les i peces de teatre de l'escriptor francès Albert Camus, una de les veus més significatives de l'Existencialisme que s'estén per Europa als anys 50.

A Ball robat  aquest pessimisme està representat pel personatge de Cugat, l'escriptor desenganyat, lúcid i pessimista, el personatge més corrosiu i cínic, també el més complex d'entre els personatges masculins, a qui Oliver confereix alguns trets personals, com el fet de fumar amb pipa.