Ball robat, de Joan Oliver

4.1. De la prohibició a  la censura: 1939-1954

Amb la prohibició de la llengua, el teatre català va ser un dels gèneres més castigats. El 1939, amb el triomf de les forces del govern de Burgos, el teatre en llengua catalana fou prohibit a tot el territori de l’Estat espanyol i fet fora dels teatres i espais habituals. El govern civil de Barcelona féu conèixer les següents indicacions:

“Que la representación no constituya espectáculo público y por consiguiente que no se verifique en locales habitualmente destinados a cine, teatro, baile ni sociedad recreativa en general y que de entrada no se pague directa ni indirectamente”.

Aquesta consigna va situar el teatre català en l'àmbit exclusivament privat i familiar o clandestí. A més a més, molts dels autors dels anys trenta s'havien exiliat. Lentament, a partir de 1946, el règim franquista autoritzà les representacions en llengua catalana, però sempre abans calia demanar un permís, enviar l'obra en qüestió al departament de la censura qui autoritzava o denegava el permís o censurava certes parts de l'obra. El mateix procediment havien de seguir qualsevol tipus de publicació de llibres. I, no cal dir, no existia cap tipus de premsa publicada en català. Aquest fet va potenciar el teatre d'aficionats que es va començar a fer en cases privades i centres socials de barri. Molts dels actors i actrius dels anys seixanta i setanta van començar els primers passos de la seva carrera teatral en aquests locals.

Josep M. de Sagarra (1894-1961), poeta i traductor fonamental i ja molt reconeguts als anys vint i trenta, va ser el primer a reprendre l'escena catalana; les seves obres, però, seguien el gust del públic d'abans de la guerra. És així com  La fortuna de Sílvia (1947) o La ferida lluminosa (1954) tot i l'èxit de públic no va connectar amb les noves generacions.

4.2. L'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB): 1954-1963

La renovació teatral es produeix lentament amb  l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) l'any 1954. L'ADB es va crear com una secció del centre cultural i artístic  Cercle Artístic de Sant Lluc que aixoplugava també la coral Sant Jordi. L'Agrupació Dramàtica de Barcelona aspirava a formar i mantenir una companyia de teatre no professional però ben preparada artísticament.  Volia oferir un repertori de textos europeus de prestigi, antics i moderns, basats en obres originals catalanes i traduccions al català. L'ADB va ser presidit per Ferran Soldevila i Joan Oliver va formar part de l'equip directiu des del principi; a més a més s'hi adreçaren escriptors de les noves generacions com Jordi Sarsanedas, Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat o Miquel Porter i Moix. Al cap de pocs anys, el 1957, Frederic Roda en va ser el màxim responsable. Molts escriptors, entre ells Oliver, van traduir obres cabdals del teatre europeu per a l'ADB. De manera que es van poder veure representats en català obres de Shakespeare, Goldoni, Strindberg, B. Shaw, Txèkhov, B. Brecht o Ionesco.

A través de l'ADB, Joan Oliver s'incorpora al teatre i escriu tant obres originals com en tradueix d'altres i, fins i tot, va fer d'actor. Oliver va traduir moltes peces teatrals d'Anton Txèkhov, sens dubte l'escriptor teatral més influent del panorama teatral d'aquells anys. Va traduir-ne: L'aniversari (1957), El cirerer (1959) o La gavina (1963). Els conflictes amb l'autoritat franquista van venir, però, de  la representació de L'òpera de tres rals (1963) de Bertolt Brecht. Llavors la seu de l'ADB era al palau Dalmases (Carrer Princesa de Barcelona) que també aplegava Òmnium Cultural i l'Institut d'Estudis Catalans. L'ADB va ser una experiència molt positiva per a Oliver fins que va ser dissolta per les autoritats franquistes.

La nova renovació del teatre català vindrà a partir de 1960 amb l'aparició de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual que formà els actors i actrius del teatre català de l'últim terç del segle XX. El va dirigir Ricard Salvat i va comptar amb la personalitat de Maria Aurèlia Capmany. Els autors més destacats del teatre català del anys seixanta van ser, a més de Joan Oliver, Joan Brossa, que va optar per un teatre surrealista, i Manuel de Pedrolo.

NOTA: Podeu ampliar aquesta informació en el text introductori de Francesc Foguet i Boreu a Ball robat.