Solitud, de Víctor Català

Una mirada al que representen els personatges

La Mila

Des que s’inicia l’ascens a la muntanya, la Mila dona símptomes evidents de ser una personalitat acusada i de mantenir una posició distant vers en Maties, el seu marit. Ajocada a la part posterior del carro que els apropa a les “collades de la muntanya”, a la vida agresta i solitària que l’espera, la Mila, una dona jove, feinera, amb totes les expectatives vitals a flor de pell, observa, reflexiona i manifesta desconfiança i un cert despit pel tracte que rep del seu home. Aquell idíl·lic “niuet penjat en un arbre" com conceptua la vida amorosa d’una parella jove, casada de fa poc, seguint els cànons de l’època, no tindrà res a veure amb el comportament, les reaccions, en definitiva, la vida que li ofereix en Matias i que la situa, a ella, en una posició falsa, incòmoda a l’ermita, (no pot suportar que li diguin "ermitana"). Frustrades les expectatives d'una vida plena, la seva vida deriva cap a una depressió aguda i a múltiples estats psicològics complexos molt matisats a l'obra. En la primera part de la novel·la encara la sedueix la bellesa del paisatge, la novetat, s’entreté posant ordre a la casa, netejant l’esglesiola, el mateix cicle anyal que s'obre al bon temps quan la natura floreix (fins al capítol 10 l'acció transcorre a la primavera), però en la segona es posa de manifest el pou negre en què viu (del capítol 11 al 18 l'acció passa entre octubre i desembre).

 El desig, doncs, o millor dit la insatisfacció, és un dels elements generadors de les angoixes de la Mila. La impossibilitat d'expressar-les. Víctor Català l'exposa de manera simbòlica a través d'algunes rondalles i faules. El Sol de Murons (capítol 4), la història del sacrifici d'una donzella pel seu estimat  té una d'interpretació ben diàfana: el desig d'una noia implica sacrifici. Un cop explicada, però, se'n desmarca; la reflexió de la Mila és contundent: "Per tot els homes del món no hauria donat jo semblant riquesa!" (pàg. 133). La seva visió de l'amor és més moderna. Ella demana, reclama estimació, no és una dona disposta sols al sacrifici, com solia educar-se a les noies del seu temps. El desig, doncs, és al centre del llibre.

En aquest sentit, un dels elements que defineixen el personatge de la Mila és la identificació entre desig i maternitat perquè la maternitat és l'única expressió permesa de la sexualitat a la dona del seu temps. Es fa evident en el Bram (veieu l'apartat "Símbols: sant Ponç" d'aquest llibre digital) i  d'entrada s'expressa a través d'en Baldiret, el petit del mas de Sant Ponç que al llarg de la novel·la viu a l'ermita, però que també al final és reclamat per la seva mare i aquesta absència deixa encara més sola la Mila.

D'altra banda, la novel·la ofereix una galeria de personatges masculins, de comportaments masculins definits per l'expressió del desig i sempre en relació amb la Mila.

En Matias: "una bèstia sense zel"

D'entrada se'l presenta oposat a la Mila en tots els aspectes del caràcter: home abúlic, sense caràcter ni personalitat a qui la Mila tracta amb malhumor, sequedat i un cert ressentiment. Ja ens hem referit a la bossa del tabac, feta amb testicles d'animal que simbolitza la sexualitat que hauria de tenir i que no té. A més, en Matias és molt influenciable i aviat es deixa manipular per l'Ànima que li posa la idea d'anar a captar per al sant. I finalment es converteix en un jugador.

Arriba el moment que la Mila s'adona que en Matias "no tenia mirada de cap mena: ara ella ho reparava bé per primer cop en la vida. No tenia mirada de cap mena perquè en ell regnava la pau; la pau de la bèstia, però bèstia anormal, més bèstia que les altres, puix que era una bèstia sense zel..."(pàg. 172, capítol 7 "Primavera")

És arran del descobriment  que la dona comença a coquetejar amb altres homes. Primer amb l'Arnau del mas de Sant Ponç, un jove atractiu, seductor, "ferm i gallard com una alzina jove" (pàg. 135, capítol 5). L'Arnau li confessa l'atracció irresistible que sent per ella, i ella també el desitja, però finalment la por s'imposa. La topada de les dues  mirades és com la de "dos soldats d'exèrcits enemics en els quals parla la sang" (pàg. 216, final del capítol 10).

L'altra mirada de desig és la de l'Ànima. Però l'Ànima és "l'alenada roent de la fera" a més de ser definit pel Pastor com la cosa "més roïna de la muntanya". Apareix en moments que la Mila està relaxada i es deixa portar per una onada de sensualitat: quan neteja l'altar de l'església (capítol 3), durant la cargolada , tot trencant l'harmonia que hi havia entre la parella i el pastor (capítol 5); i quan s'adorm, al capítol "Primavera (capítol 7) i té un somieig sensual i eròtic. A més l'Ànima es descriu com una bèstia i, a més a més, és incapaç de parlar.: sols emet sons guturals. En l'estructura nieszchiana es trobaria al capdavall de la cadena humana.

 A l'altre extrem, se situa el pastor, en Gaietà. D'"ampla mirada càlida", és el benefactor de la Mila. La seva característica principal és la possessió del logos. És a dir: domina la paraula. Explica llegendes i "rondaies" (rondalles), dóna la benvinguda a la Mila a l'ermita i des d'aquell moment, la Mila hi troba algú que la protegeix i la guia en el nou espai. Ella el veu com un algú superior, savi. En aquest sentit representa l'Artista modernista, l'ésser superior davant la massa indiferenciada, la multitud. Albert descriu el comportament barroer i destructor de la multitud a "La festa de les roses" i "Gatzara". Però, Víctor Català en fa un tractament propi, també el pastor és font de desencís i frustració en saber-ne l'edat. La Mila se sent enganyada, com si allò que representava el Pastor no fos sinó una màscara i no la realitat.

Pel que a l'acció, és durant la cargolada que el pastor adverteix la Mila dels perills que entranya l'Ànima: "Aqueix aucei de mal temps rodeja l'ermita. Vos ho torni a dire: pareu-hi ment, pareu-hi ment! És pas cosa de riure, a fe!" (pàg. 149, capítol 5). A més de ser la premonició de la violació de la Mila, també ho és de de la pròpia mort ja que explica a la Mila que l'Ànima havia fet un intent d'assassinar-lo. Observem que sols quan el pastor ha mort l'Ànima s'atreveix a atacar la Mila.

La llengua. La llengua de Solitud és riquíssima i dúctil, escrita sovint amb la variant dialectal empordanesa, amb tot el que suposa d'aportació a la llengua literària. A més a més, cal tenir ben present el treball de llengua que l'autora realitza sobre la llengua del pastor. Crea una llengua pròpia per aquest personatge. El caracteritza amb trets propis del parlar del Pirineu, amb elements del parlar del Rosselló. Alguns elements que cal tenir en compte són: La iodització (rondaies / "rondalles", uis / "ulls" o aucei / "aucell" (ocell) i la monoftongació en o del diftong ua precedida de velar. Així pronuncia con, per "quan";  o cotre per "quatre". També: la desaparició de la vocal neutra en posició final dels mots esdrúixols acabats en -ia: penitenci / "penitència". Així com l'absència de la partícula no en frases negatives com, per exemple, es pas cosa de crènyere per "no és pas cosa de creure".