El Modernisme. Idees i corrents. La narrativa

El Feminisme havia nascut amb força al segle XIX a Nord-Amèrica (lligat a la lluita pel reconeixement dels drets dels negres) i a la Gran Bretanya. Les feministes exigien el sufragi universal, és a dir el dret a vot, per això se les anomenava «sufragistes». Demanaven viure emancipades sense les traves que la llei imposava. Van prendre el carrer per fer sentir la seva postura i van manifestar-se en el parlament anglès. Fruit de les manifestacions, algunes feministes angleses van anar a la presó i van fer vaga de fam. Són els casos de: Millicent Garret i Emmeline Pankhurst a Londres.

El Feminisme a Catalunya

A principis del segle XX les dones catalanes van emprendre un conjunt d'activitats de forma individual i col·lectiva que va trencar amb els seus aïllament social i marginació tradicional dels afers públics i culturals. De la mateixa manera que a la societat europea del seu entorn, a Catalunya, i en especial a la ciutat de Barcelona, les primeres expressions d'un feminisme que qüestionava la subalternitat femenina i l'exclusió de les dones del món de la cultura sorgien a la llum pública com a tema de debat i de reivindicació femenina.

Les feministes catalanes impugnaren alguns dels patrons socials tradicionals que relegaven les dones a la casa i reivindicaren un paper actiu per a les dones a la societat que trencava amb el seu aïllament social i la seva marginació tradicional dels afers públics i culturals. El feminisme català de principis del segle XX és de signe cultural i social. No se centra en la demanda del vot ni en els drets polítics de les dones. Per tant, no es pot qualificar encara de sufragista. Identifica una agenda d'actuació a partir de la promoció dels drets de les dones als àmbits educatius, culturals i laborals. En aquest sentit, el procés de conscienciació de les dones es pot entendre com a renegociació dels termes del contracte social de gènere, és a dir, de conquesta d'espais de llibertat, i de modificació d'alguns dels elements dels codis de gènere que limitaven la vida de les dones i les seves opcions en aquell moment.

La discriminació establerta en el codi civil

  El règim polític de la Restauració proclamà el 1891 un sufragi configurat en termes universals però excloent des de la perspectiva de gènere. Definit com a home públic, l'home era un subjecte polític actiu i un ciutadà per definició. Així, treball i vida pública configuraren l'eix de la identitat masculina, en obert contrast amb una definició de la feminitat basada en la maternitat, la dedicació a la família i l'actuació de les dones en l'espai privat de la llar. Fins que la constitució democràtica de la Segona República (1931) no va introduir el principi d'igualtat política entre els sexes, la legislació espanyola evidenciava una clara discriminació de la dona —en especial de la casada— respecte als homes. Així, un altre tema decisiu és el fet que el sistema legislatiu va restringir de manera molt clara la capacitat civil de la dona, tant dins com fora del matrimoni.

La submissió de la dona a l'autoritat del marit quedà clarament establerta al Codi Penal. La desobediència o l'insult de paraula eren motiu suficient per fer empresonar la dona, mentre que el marit era castigat únicament en cas de maltractament. L'adulteri i els crims passionals també mereixien un tractament diferenciat en funció del gènere.

La divisió dels rols: l'home subjecte polític; la dona, àngel de la llar

L'impacte de la cultura de gènere constitueix un factor molt significatiu en la discriminació femenina i influeix en la modalitat del feminisme català. Cal recordar el pes cultural del discurs de gènere predominant que marcava pautes de conducta per a les dones catalanes definides per la domesticitat i la insistència en la seva comesa maternal i familiar. Evocades com a "àngel de la llar" i "perfecta casada", aquest discurs delimitava l'espai domèstic de la casa com a àmbit exclusiu d'activitat femenina. Mentre la identitat masculina es configurava a partir de l'espai públic i els eixos del treball, la virilitat i la funció pública de ciutadà, la identitat de les dones se sostenia en la naturalesa, la reproducció i el món privat. De fet, ser "una dona pública" era sinònim de prostituta. La "bagassa", que és el terme utilitzat a l'època per referir-s'hi, és un personatge freqüent en les novel·les modernistes i en els relats. Se la descriu relacionada amb la temptació, el mal. Se la descriu de pell blanca i pèl roja. El personatge per antonomàsia de la bagassa es troba a Josafat (1906) de Prudenci Bertrana. és a dir que el model de dona s'havia d'apartat totalment de tot sensualisme.

Així, doncs, en la societat burgesa, la distribució d'espais d'actuació i de rols estava fixada. Les dones feministes sols podien aspirar a desenvolupar tasques socials o activitats culturals.  L'univers públic de la política, la cultura important, el treball productiu,  l’educació superior o els mitjans de comunicació eren definits com activitats essencialment masculines. A les dones, els era  negada  la capacitat d'agència social i cultural: els era negat el dret a tenir projecte de vida propi, expressar la seva creativitat o desafiar les convencions socials.

L'efervescència creativa de les dones

  El terme «feminisme» de seguida va prendre un sentit pejoratiu en la societat benestant. El feminisme es relacionava amb la pèrdua de la «feminitat» i, doncs, com un factor a combatre perquè allunyava les dones de l'imaginari que s'havia anat bastint. Un ésser fràgil, dedicat a les coses del cor, tot i que al camp hi feien una vida duríssima. El model de mestressa de casa al qual s'oposava la figura destorbadora de la feminista, vista com un galimarsot. Calia preservar la dona d'aquestes idees que l'apartaven de la submissió al pare o al marit, mentre els homes dirigien la indústria i la política i es dedicaven a l'art. Aquestes limitacions estaven reglades per llei: la dona era tractada com una menor, no podia dirigir les seves finances ni tenia dret a vot, és a dir: a participar en els aspectes públics, ni dirigir la seva vida.

Entre les iniciatives que s'emprengueren destaca la revista Feminal (1907- 1917) de la mà de Carme Karr (en la fotografia). Oferia un espai d'expressió de l'univers de les dones catalanes i de les seves demandes. karr havia rebut una bona educació i tenia amplis coneixements literaris i artístics. L'any 1902 començà les seves col·laboracions periodístiques al seminari Joventut, on escrivia amb els pseudònims l'Escardot i Xènia. Autora de diverses novel·les, narracions infantils i obres de teatre, destaca la seva obra Cultura femenina publicada l'any 1910 que es basava en una sèrie de conferències seves a l'Ateneu Barcelonès.

L'efervescència creativa de les dones catalanes es va manifestar en àmbits diversos com ara la cultura i l'art (Margarida Xirgu, Carme Karr, Víctor Català, Lluïsa Vidal, Pepita Teixidor, Lola Anglada), la renovació pedagògica (Rosa Sensat, Leonor Serrano), el reformisme social (Maria Domènech de Canyelles, Dolors Monserdà, Francesca Bonnemaison) o el moviment obrer (Teresa Claramunt). Si bé encara no s'havia produït la consolidació de la figura de la dona professional, excepte en casos excepcionals, aquesta galeria representava dones establertes, amb una reconeguda presència pública i una ressonància cultural i social. És en aquest entorn de forjar l'expressió de la paraula, d'identitat i de capacitat creativa de les dones més enllà de la llar que cal emmarcar el sorgiment de la revista Feminal l'any 1907 i les activitats de les dones catalanes.

  Malgrat que la demanda del vot no esdevingué el seu eix reivindicatiu, Feminal propulsà un decisiu rol femení en els moviments de reformisme catòlic, de renovació pedagògica i del nacionalisme català. De forma implícita i explícita reclamà el reconeixement de la dignitat de les dones, de la seva capacitat i dels seus drets a aconseguir les demandes socials i culturals d’emancipació femenina. Feminal era escrita majoritàriament per dones. A l'estil dels magazins francesos, publicava articles de fons, textos literaris i poesies escrites per les escriptores més conegudes de l'època com Víctor Català o Dolors Monserdà. També donava notícies d'exposicions i activitats culturals, reproduïa partitures musicals i informava sobre l'associacionisme femení i el feminisme internacional. Revista àmpliament il·lustrada, integrava fotografies, i sobretot, nombrosos dibuixos, molts d'ells del pinzell de la seva il·lustradora més consagrada: Lluïsa Vidal.

Fragments extret de l'article de Mary Nash, "El feminisme català i presa de consciència", Literatures, 5 (2008), AELC.

Caterina Albert

La lectura de tota l'obra de Caterina Albert (Drames rurals, Solitud, Mare balena, Vida mòlta...) permet veure com el subjecte femení és al centre de la seva obra. Així, a Solitud, la vida de la Mila, la seva protagonista,  ressegueix els desitjos i els temors i els conflictes interns a què s'ha afrontar davant  les condicions de vida que se li ofereixen. I la seva revolta. Tot i que l'escriptora fa defugir el terme feminista, la seva vida i la seva actitud davant la literatura la situa a l'avantguarda de la presa de consciència  que de forma tènue postulen part de les dones més cultivades o més avançades de la Península, com Emilia Pardo Bazán. La seva obra, moderna i avançada es va relacionar, de seguida, amb l'escriptora sarda Grazia Deledda, premi Nobel de literatura als anys vint. La figura i l'obra de Caterina Albert ha estat i és inspiradora de la literatura de les escriptores de tot el segle XX: de Mercè Rodoreda a Montserrat Roig.