El Modernisme. Idees i corrents. La narrativa

Els models realista i naturalista

Durant el els anys vuitanta i noranta del segle XIX, el grup de novel·listes realistes continua publicant amb força. Sobretot Narcís Oller, l'autor realista més destacat, que dona a conèixer el gruix de la seva obra: La Papallona (1982), amb què rebé el reconeixement tant dels escriptors catalans, com de fora, i, sobretot, La febre d'or (1990-92) i La bogeria (1898). És prou simptomàtic que La Papallona es publiqui amb una carta-pròleg d'Émile Zola, l'artífex del moviment naturalista francès. D'altra banda, aviat va tenir el reconeixement dels escriptors en llengua castellana, com Benito Pérez Galdós, Emília Pardo Bazán, Clarín o José M. de Pereda, amb qui va mantenir força relació. Però mentrestant els joves modernistes busquen altres formes narratives que s'adeqüin a les seves inquietuds.

A finals dels anys vuitanta, Émile Zola (1840-1902) comença a ser desprestigiat i amb ell els corrents realista i naturalista que representava, traspassades algunes de les grans figures del realisme o que ja havien donat les millors obres. Així, Balzac (1799-1850), Stendhal (1783-1842) i Flaubert (1821-1880) a França; Dickens (1812- 1870) i George Eliot a Gran Bretanya; Henry James als Estats Units o Dostoievski (1821-1881) i Tolstoi a Rússia, autors aquests darrers que tenien molts seguidors a Catalunya, com la mateixa Víctor Català. Víctor Català, pseudònim amb què va signar totes les seves obres, estava també atenta a l'obra de l'italià Giovanni Verga i dels escriptors de la literatura espanyola com els ja citats Galdós, Clarín (1852-1901) i Emilia Pardo Bazán amb qui aviat se la compararà.

 Cal recordar que el Realisme es basa en la descripció de la realitat, tant en allò que té de bo com de dolent, i que ho fa amb un esperit globalitzador i crític. El mateix Balzac en el pròleg a La Comédie Humaine (1842) diu que el seu objectiu és reflectir la societat contemporània, perquè és l'única que coneix i que pot representar amb exactitud. Es basa, doncs, en l'observació i en la descripció objectiva de la realitat, sense fer concessions ni a la idealització ni a l'embelliment. Aquest interès per conèixer i per fer conèixer la realitat del moment sense disfresses no preval solament en la literatura, sinó que s'estén a tota la producció artística.

Si el Romanticisme va significar una fugida de la realitat, el Realisme representa l'interès per observar-la i fer-la arribar a un públic burgès.

El Naturalisme es basa en les idees científiques de l'experimentació de la realitat. Sovint sel descriu com una exageració del Realisme. Parteix de les teories de Charles Darwin (1809-1882) i l'estudi de les espècies que va fer molt de rebombori entre la cúria romana perquè tira per terra la idea bíblica que la humanitat s'inicia amb Adam i Eva, pares de la humanitat. Basant-se en el Positivisme, el primer estudi científic de les ciències, desenvolupat per historiadors com Hyppolitte Taine i els estudis mèdics de Claude Bernard, Émile Zola  intenta fer la primera novel·la científica: Thérese Raquin. Després, el 1871 inicia el cicle de novel·les dedicades a la família Rougon-Macquart en què pretén desenvolupar la seva concepció narrativa.

Zola parteix sobretot de Balzac a qui admira, per detenir-se en els aspectes més sòrdids de la realitat: la degradació produïda per l'alcohol i la prostitució o analitza les condicions infrahumanes dels treballadors a les mines, l'ambició desmesurades dels corredors de borsa, etc. Seguint Taine, Zola postula que l'ésser humà no està sol i que la seva conducta ve determinada per tres lleis o forces: 1) la naturalesa dels seus pares, l'herència; 2) la societat que l'envolta, el medi; 3) i el moment històric que viu.

La novel·la, doncs, es converteix en un document. De fet, Zola pretén eliminar la paraula "novel·la", tot i que en tenir una finalitat alliçonadora, sovint les seves obres es transformen en "obres de tesi", conduïdes per un didactisme.

Les alternatives a l'estètica realista: la prosa experimental i impressionista

Els modernistes canvien el paradigma literari, tant en la concepció narrativa com en la llengua literària utilitzada. Ja hem vist que un dels aspectes que assenyala la renovació literària europea de finals de segle XIX és el trencament dels esquemes rígids de les disciplines artístiques: l'art total i l'art sincer, també. Així,  la prosa modernista s'acosta al simbolisme poètic i a les tècniques pictòriques de l'Impressionisme i el Pre-rafaelisme. Aquest canvi té el seu origen en un canvi sobre la percepció de la realitat, més caòtica i complexa a diferència de l'època anterior, (la de l'ascens de la societat industrial i de la burgesia) en què es partia d'una realitat estable. En conseqüència, les noves generacions, consideren que el mètode realista-naturalista és insuficient per entendre la realitat, que sols pot explicar aquells aspectes més externs i tangibles i no el fons que les anima, la profunditat. És així que s'apliquen tècniques poètiques a la prosa de ficció.

Les tècniques de la intensitat i de la suggestió: el símbol

 Els principis d'intensitat i de suggestió són pròpies de la poesia. A través de l'evocació el poeta al·ludeix a altres mons, a altres universos. Els artistes modernistes (és així com els agrada anomenar-se, siguin pintors o   escriptors o músics) potencien en les seves obres un tractament temàtic i una estructura que suggereixi la profunditat d'un sentiment o d'una impressió. De fet, volen reproduir en la ment de qui llegeix tot un món de sensacions subjectives. És així, com la base de les tècniques narratives s'acosta molt més al símbol, figura poètica utilitzada exclusivament en la poesia fins aquell moment. I si aquest és un canvi fonamental pel que fa a l'ús del llenguatge, també es trenca l'estructura narrativa habitual tal com la coneixem en les novel·les realistes i naturalistes. Els modernistes treballen per acumulació o juxtaposició d'aspectes concrets, per "visions" de la realitat, de manera que sovint els relats d'un llibre o els capítols d'una novel·la esdevenen unitats dramàtiques en elles mateixes o, fins i tot, poemes en prosa. Allò que dona validesa al relat no és ni la seva lineal ni les descripcions dels fets, sinó la suma de sensacions i suggestions que produeixen en el lector. L'escriptor intenta oferir una percepció de la realitat tot incorporant-hi les intuïcions del subconscients, a través dels somnis. Així està construït Solitud, de Víctor Català, fins a l'extrem que ha estat definit com un llarg poema en prosa. Tot i que l'escriptora també utilitza aspectes derivat del naturalisme.

El ruralisme o drama rural

Caterina Albert / Víctor Català és la gran novel·lista del Modernisme amb Solitud, però de fet en publicar Drames rurals el 1902 l'èxit de lectors i crítica que obté fa que el títol del seu recull de contes esdevingui tot un gènere literari: el drama rural. És així com a tots els narradors que situen la seva obra en un ambient rural, al camp, se'ls inclou sota l'epígraf de "ruralisme o novel·la rural". Es tracta dels grans narradors com Joaquim Ruyra (Marines i boscatges, 1903, reeditada el 1920 amb el títol de Pinya de rosa) i Prudenci Bertrana (Josafat, 1906, entre d'altres novel·les més autobiogràfiques). Altres escriptors importants són Raimon Casellas que, amb Els sots feréstecs (1901) inaugura la narrativa modernista, o Josep Pous i Pagès  que la tanca amb La vida i la mort de Jordi Fraginals (1912).

El tema central de la narrativa modernista: l'individu davant la natura

Tots aquests escriptors procedeixen del món rural, són propietaris rurals i el coneixement que en tenen fa que situen al camp les seves obres. La descripció que en fan, però, no és realista sinó simbòlica. és així, com la natura esdevé un autèntic personatge, sovint una realitat orgànica destructora, tot i el seu atractiu, contra la qual han de lluitar els seus protagonistes. La natura simbolitza les passions internes i pròpies de l'individu, posa de manifest les pròpies pors o desitjos.

Aquesta posició conté també molts aspectes de les teories de Schopenhauer i de Nietzsche. La idea que sols es pot viure en harmonia amb la natura si t'hi confons, en una actitud que duu al nihilisme o al panteisme. En el pol contrari, s'expressa la lluita per la supervivència a vida o mort. La natura materialitza un conjunt de forces atàviques quer s'oposen a la voluntat de ser del protagonista. En aquest marc, la teoria del superhome de Nietszche s'omple de significat, ja que la naturalesa s'ordena esgraonadament des de la matèria inerme, subjecta a lleis inamovibles, a la superioritat ordenadora i espiritual a la qual vol tendir l'artista. L'artista modernista, doncs, s'identifica amb el superhome. L'individu que lluita per canviar la natura, la realitat. . El bronze de Pau Gargallo titulat La bèstia de l'home (1904) que reproduïm és una bona representació simbòlica de la lluita de l'individu contra els propis instints animals. A Solitud el representa el personatge de l'Ànima.