Materials i recursos de Llengua catalana
4. Materials de referència per als lliuraments
4.5. Varietats i registres
L’ús de la llengua varia en funció de la situació comunicativa (fet que dóna lloc a diferents varietats estilístiques o registres) o en funció de la diferent procedència històrica, geogràfica o social del parlant (cosa que configura les diferents varietats dialectals: històriques, geogràfiques i socials).
Existeix encara una varietat supradialectal: la varietat estàndard (la utilitzada pels mitjans de comunicació, la que s’ensenya en els centres docents, etc.), amb la qual s’assegura la comunicació entre persones amb varietat dialectals diferents.
Les llengües no s’usen de manera monolítica, sinó que presenten dos tipus de variació. Així, segons la situació comunicativa, apareixen diverses varietats funcionals o registres i, segons la procedència de l’usuari, tenim unes determinades varietats dialectals o dialectes, que poden ser geogràfiques, socials i historicogeneracionals.
Les llengües normalitzades tenen la varietat estàndard. És un registre que pot ser emprat tant en situacions formals com informals.
L’ús d’un determinat registre (més formal o menys formal) està condicionat pel tema (general o especialitzat), pel canal (oral o escrit), per la intencionalitat (informar, convèncer, recriminar, etc.) i pel nivell de formalitat (alt o baix). Cada situació requereix unes determinades formulacions lingüístiques que en determinaran el registre. Els dividirem en dos blocs:
- Registres lingüístics informals
- Registre lingüístics formals
En relació als registres no formals, parlarem del registre col·loquial o familiar i del vulgar.
Pel que fa al tipus de registres o estils, podríem considerar-ne tants com àmbits d’ús. Podem parlar de registre comercial, administratiu, periodístic, jurídic, i fins i tot publicitari. Però nosaltres, entre els registres formals, destacarem els registres cientificotècnic i literari al costat dels quals veurem també la varietat estàndard.
Registres lingüístics informals
Ja hem vist que les llengües presenten dos tipus de variació: dialectals i funcionals o registres. L’ús d’un determinat registre, més formal o menys formal, està condicionat pel tema, pel canal, per la intencionalitat i pel nivell de formalitat.
Cada situació requereix, doncs, unes determinades formulacions lingüístiques. Podem dir que per dominar una llengua cal conèixer les formes lingüístiques que són adequades i les que són inadequades en cada situació comunicativa.
El registre col·loquial o familiar es caracteritza per la seva quotidianitat i la seva subjectivitat. És el registre més usat atès que abasta totes les situacions orals en les quals la llengua s’empra amb espontaneïtat i de manera informal i el registre vulgar és una modalitat de registre no formal caracteritzada per les transgressions no solament de la norma lingüística, sinó també de la norma social, és a dir, d’allò que es considera de bon gust.
Registre col·loquial o familiar
SARA: Bé, Carles, marxem.
CARLES: On aneu?
LLUM: A la biblioteca, demà tenim examen. Per cert, tu no havies de fer un treball per a la facultat?
CARLES: Sí, què et penses que estic fent?
CARLES: És que he de pensar un nom i un eslògan per a un perfum. I així, estirat, les idees flueixen millor.
SARA: Però no estudiaves periodisme?
CARLES: Sí, però vaig agafar publicitat d’optativa.
LLUM: Jo també hauria d’haver agafat una d’aquestes carreres que t’aproven sense aixecar-te del sofà.
CARLES: Perdona? Periodisme és una de les carreres més difícils. Jo no em vull fer el xulo, però la nota de tall de periodisme de l’any passat a la Universitat Autònoma va ser de 7,2. I quina va ser la de dret? Quatre, quatre i mig, cinc peladet... va digues...
LLUM: Cinc amb quinze a l’Autònoma.
CARLES: Ui, cinc amb quinze... que difícil.
SARA: A la Politècnica entraves a mates amb un cinc exacte. Però això és perquè no hi ha gent que vulgui fer mates.
LLUM: Però si tothom ho sap en el fons, que no foteu ni brot a la universitat. Us passeu tot el dia al bar de la facultat.
CARLES: Sí, som al bar, però treballant: preparant programes de ràdio, documentals, reportatges d’investigació... Un periodista no descansa mai: tot és susceptible de ser notícia.
SARA: Hala, que cansat, no?
CARLES: Ni te ho imagines. Hui mateix, per exemple, ja fa vuit hores que estic pensant un bon nom per a un perfum.
LLUM: Ui, que difícil.
CARLES: Ah, sí? a vore, a vore, digues tu un nom.
LLUM: Mira, és ben fàcil. Per exemple: Noir.
CARLES: Noir?
SARA: Noir, negre en francès. Sí, m’agrada! i l’eslògan podria ser... “Única”.
LLUM: Mmm, està bé... Noir. I a sota, amb unes lletres sofisticades, hi posem “única”.
CARLES: Noir? Única? Que originals. Si no us sap greu, jo continue pensant, eh?
LLUM: Discupla, eh? Perdona... Nem.
SARA: Adéu.
CARLES: Adéu. [...] Xiquet, ja ho tinc. Nom del perfum:Noir. Tio, noir és negre en francès, ignorant. Sí, està bé, eh? Sí, sí, també tinc l’eslògan. Única... Jo he pensat que podríem posar-lo davall de Noir amb lletra sofisticada. Sí. D’acord, doncs jo ja he fet la meua part del treball, ara te toca a tu. Sí, t’envie tot per per correu electrònic. Digues la teua adreça. arnau25@uab.cat. Molt bé. Sí. Ens veiem demà. Vinga, adéu.
Epíleg: La Catosfera*
La Catosfera és el nom que rep el conjunt de blogs escrits en català a Internet. La quantitat de blogs és extraordinària, i situa el català en la vuitena posició dins la xarxa. El punt cat és el primer domini genèric que s’atorga a una comunitat lingüística i cultural. A Internet també tenim una amplíssima oferta de mitjans de comunicació en català, com vilaweb.cat, icatfm.cat o tv3.cat, una pàgina on tenim lliure accés a més de 120.000 vídeos. A part d’informar-nos, compartir i expressar-nos en català, a la xarxa també podem trobar eines per catalanitzar el nostre ordinador en webs com Softcatala.cat; També podem aprendre català en webs com Parla.cat, traduir textos i webs de diversos idiomes al català i viceversa, i resoldre els dubtes lingüístics amb potents eines de consulta com l’Optimot de la Generalitat de Catalunya.
*Aquest epíleg del vídeo no pertany a un registre col·loquial sinó que utilitza una varietat estàndard
Registre vulgar
[Font: Fragment d'un capítol de la sèrie La Riera http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/la-riera/limma-atropella-el-jofre/video/5352311/]
Els registres lingüístics formals (també anomenats llenguatges d'especialitat)
|
|
Exemples |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Varietat estàndard de la llengua
L'estàndard és, en la definició que en dóna el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, "la varietat lingüística que, per un procés espontani o dirigit, ha assolit un alt grau d'anivellament, de codificació, de confluència i d'acceptació en què es tendeix a eliminar al màxim les diferències dialectals i que utilitzen normalment, en els diversos registres i nivells, els membres d'una comunitat". Com a adjectiu, i d'acord amb la mateixa obra normativa, és estàndard allò "que té unes característiques mitjanes que serveixen de referència".
La varietat estàndard de la llengua és, doncs, el punt de trobada de les diverses varietats geogràfiques, o dialectes, i de les diverses varietats socials, o sociolectes, i constitueix un instrument de comunicació neutre i comú a tots els parlants, vàlid per respondre a les necessitats comunicatives de l'administració pública, de l'ensenyament i dels mitjans de comunicació i indispensable per cohesionar i prestigiar la llengua.
Totes les llengües de cultura han seguit al llarg de la seva història un procés d'estandardització; és a dir, han anat configurant una varietat estàndard, en ocasions a partir d'un sol dialecte —com han fet per exemple el francès i l'espanyol—, i en d'altres sobre la base d'un dialecte, però tenint en compte i integrant-hi les diverses varietats dialectals —com han fet per exemple l'alemany i també el català.
El model de llengua ha de respondre a les característiques de la varietat estàndard, que és neutra i formal per definició. Amb tot, aquesta varietat formal pot tenir diversos registres o nivells, és a dir, varietats funcionals, amb les quals s'adequa a les peculiaritats i a les exigències de cada situació de comunicació: escrits de caràcter intern, documentació de caràcter extern, discursos i comunicacions institucionals, publicacions de tota mena, tractats teòrics de qualsevol disciplina o treballs de recerca, entre d'altres.
En funció, doncs, de cada situació de comunicació concreta, la llengua se servirà d'uns girs o d'un vocabulari específics —sempre dins la formalitat i la neutralitat que caracteritzen la varietat estàndard—, però defugirà en tot moment tant les estructures o el lèxic considerats arcaics o arcaïtzants com els manlleus innecessaris i les estructures o el lèxic considerats dialectals, informals, col·loquials o vulgars.
Aquest model de llengua ha de respondre, per tant, als trets generals de la varietat estàndard, i s'ha de caracteritzar per la seva formalitat, la seva concisió, la seva claredat i la seva neutralitat —és a dir, l'absència d'usos discriminatoris, sexistes o d'altra mena.
Dialectes i llengua estàndard
|
Capítol seleccionat del document enllaçat
Els perfils del català. Varietats i registres de la llengua catalana
En aquest document enllaçat trobareu la transcripció del vídeo e els continguts següents:
|
Varietat estàndard de la llengua
L'estàndard és, en la definició que en dóna el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, "la varietat lingüística que, per un procés espontani o dirigit, ha assolit un alt grau d'anivellament, de codificació, de confluència i d'acceptació en què es tendeix a eliminar al màxim les diferències dialectals i que utilitzen normalment, en els diversos registres i nivells, els membres d'una comunitat". Com a adjectiu, i d'acord amb la mateixa obra normativa, és estàndard allò "que té unes característiques mitjanes que serveixen de referència".
La varietat estàndard de la llengua és, doncs, el punt de trobada de les diverses varietats geogràfiques, o dialectes, i de les diverses varietats socials, o sociolectes, i constitueix un instrument de comunicació neutre i comú a tots els parlants, vàlid per respondre a les necessitats comunicatives de l'administració pública, de l'ensenyament i dels mitjans de comunicació i indispensable per cohesionar i prestigiar la llengua.
Totes les llengües de cultura han seguit al llarg de la seva història un procés d'estandardització; és a dir, han anat configurant una varietat estàndard, en ocasions a partir d'un sol dialecte —com han fet per exemple el francès i l'espanyol—, i en d'altres sobre la base d'un dialecte, però tenint en compte i integrant-hi les diverses varietats dialectals —com han fet per exemple l'alemany i també el català.
El model de llengua ha de respondre a les característiques de la varietat estàndard, que és neutra i formal per definició. Amb tot, aquesta varietat formal pot tenir diversos registres o nivells, és a dir, varietats funcionals, amb les quals s'adequa a les peculiaritats i a les exigències de cada situació de comunicació: escrits de caràcter intern, documentació de caràcter extern, discursos i comunicacions institucionals, publicacions de tota mena, tractats teòrics de qualsevol disciplina o treballs de recerca, entre d'altres.
En funció, doncs, de cada situació de comunicació concreta, la llengua se servirà d'uns girs o d'un vocabulari específics —sempre dins la formalitat i la neutralitat que caracteritzen la varietat estàndard—, però defugirà en tot moment tant les estructures o el lèxic considerats arcaics o arcaïtzants com els manlleus innecessaris i les estructures o el lèxic considerats dialectals, informals, col·loquials o vulgars.
Aquest model de llengua ha de respondre, per tant, als trets generals de la varietat estàndard, i s'ha de caracteritzar per la seva formalitat, la seva concisió, la seva claredat i la seva neutralitat —és a dir, l'absència d'usos discriminatoris, sexistes o d'altra mena.
Introducció a la variació dialectal: Dialectes i llengua estàndard
|
Les varietats dialectals poden ser geogràfiques, històriques o socials. L’ús lingüístic varia segons el lloc, l’època o el grup social a què pertanyi l’emissor. Per exemple, un menorquí pot parlar d’un al·lot; un vigatà, d’un noi, i un tortosí, d’un xic o xiquet. També és evident que les diferents activitats o oficis desenvolupen uns usos lingüístics més o menys peculiars. La llengua dels estudiants (amb mots com catejar, campana, filo, mates o profe) en seria un exemple.
Varietats geogràfiques, també anomenades varietats dialectals o varietats diatòpiques
Els varietats dialectals que reconeixereu més fàcilment són les varietats geogràfiques. Aquestes varietats vénen donades per la relació entre les persones que viuen en llocs pròxims, les quals comparteixen unes característiques lingüístiques que els són pròpies i que els distingeixen d'altres grups que viuen en altres territoris. Podríem exemplificar-ho a partir de la gran divisió dialectal de la llengua catalana: parlars occidentals i parlars orientals.
En aquest vídeo teniu un bon resum del trets diferencials més significatius dels dialectes del català
|
Varietats històriques i generacionals, també anomenades varietats diacròniques
Són les diferents formes de parlar de cada època. Són, per tant, el resultat del pas del temps sobre la llengua, que ha produït importants canvis lingüístics al llarg dels segles.
Així, en català antic trobem mots que evolucionaren fonèticament (paor–por, rael–arrel, resebre–rebre, etc.). Pel que fa a la morfologia, per exemple, notem que certs fenòmens de català medieval es mantenen en alguns dialectes catalans com la conservació de la -netimològica en alguns plurals (hòmens, jòvens, térmens)o l’acabament de de la 1a pers. sing. del present d’indicatiu en –Ø o en –e (cant; cante) i del present de subjuntiu en –e o en –a (cante, balle; visca, senta).
Pel que fa al lèxic, són moltes les paraules que cauen en desús (lladoncs–aleshores), que perviuen només en determinades zones del domini lingüístic (eixir, oir, llevar, etc.), que s’hagin conservat en certes àrees geogràfiques o hagin estat reemplaçades pels castellanismes corresponents, actualment admesos (cercar–buscar, plànyer-se–queixar-se, restar–quedar, etc.). També pot passar que els mots sofreixin evolucions semàntiques i que en registres formals es recorri als arcaismes com una font més de lèxic (àdhuc, llur, hom, car, etc.).
|
Varietats socials, també anomenades varietats diastràtiques i sociolectes
En una mateixa societat conviuen diversos grups que utilitzen varietats socials característiques, estudiades per la sociolingüística. El llenguatge rural sol ser més conservador en el lèxic, mentre que l’urbà és més innovador, especialment entre els joves (guai, canya, rotllo, etc.).
Poden considerar-se dialectes socials el parlar ultra (propi d’ambients puristes), el parlar bleda (de to cursi i castellanitzant, distintiu de persones de classe alta que volen passar per “fines”) i el parlar xava (propi de persones castellanoparlants que no dominen prou el català).
L’argot designa la varietat social pròpia d’un grup que duu una vida tancada (com els gitanos) o que ha elaborat un codi secret que el protegeix (certes tribus urbanes, delinqüents, traficants de droga, etc.). Alguns mots de l’argot de la murrialla són pispar (robar), clapar (dormir), polir (prendre, gastar), i de l’argot caló tenim paio (home), calés (diners), canguelis (por), etc.
També es parla d’argot fent referència a la llengua privada d’algunes professions, activitats, etc. Tindríem el cas dels estudiants, metges, soldats, gent de l’espectacle, etc. No hem de confondre, però, l’argot amb el vocabulari tècnic (fer una placa–radiografiar).