Materials i recursos de Llengua catalana

Continguts           La comunicació Sistemes de comunicació general Sistema verbal de comunicació humana Elements de la comunicació Interferències Comunicació i semiòtica Els signes no verbals Característiques del llenguatge Facultats del llenguatge Funcions del llenguatge El codi El concepte de codi aplicat a la llengua El signe lingüístic segons Saussure i Hjemslev Relacions entre signes Estudi dels signe Disciplines que estudien el signe lingüístic

Teoria de la comunicació

 

La comunicació

Segons Umberto Eco, el procés comunicatiu es defineix com el pas d'un senyal, des d'una font, a través d'un transmissor, mitjançant un canal, fins a un destinatari. Per tant, comunicar és, senzillament, transmetre informació des d'un punt a altre.

El concepte de comunicació pressuposa el concepte de relació (relació entre éssers) i el de transmissió (d'informació). La comunicació sols es verifica quan existeix un codi que tant l'emissor com el receptor coneixen. Aquest codi estableix una correspondència entre allò que representa i allò representat. El model comunicatiu humà per excel·lència és el llenguatge o capacitat humana de comunicar-se mitjançant signes orals.

Sistemes de comunicació general

Els humans vivim entre continus sistemes de comunicació: el semàfor que ens indica quan creuar, el timbre de la porta si ve algú... Aquests senyals no són naturals, són creats o motivats per l'home amb una intenció comunicativa. Tanmateix quan el senyal és natural no motivat per l'home, aquesta intenció comunicativa no existeix. Aquest senyal s'anomena indici. Per exemple, quan el cel està ennuvolat és indici de pluja, però en aquest senyal no hi ha intencionalitat comunicativa. Diferències entre indicis i senyals:

• • Indicis: no hi ha intenció comunicativa, són fets naturals.
  • Senyals: tenen intenció comunicativa, són produïts artificialment. Hi distingim:
    • Icona: relació analògica amb el referent. Exemple: un senyal de trànsit.
    • Símbol: no hi ha relació entre el senyal i la realitat. Exemple: un semàfor.
    • Signe lingüístic: relació convencional. Exemple: casa [káza]

 

Sistema verbal de comunicació humana 

El sistema de comunicació humana té les següents característiques:

• • Els senyals de comunicació humana són de naturalesa lingüística i s'anomenen signes lingüístics.
  • La comunicació humana pot ser reversible. El receptor o destinatari d'un missatge pot convertir-se en transmissor del missatge. Aquesta reversibilitat és opcional, hi pot haver comunicació sense intercanvi recíproc de missatges. Exemple: escriptor >  llibre >  lector

 

Elements de la comunicació

En el mecanisme de la comunicació han de figurar els següents elements:

• • EMISSOR: és qui origina intencionadament el missatge.
  • RECEPTOR: és qui rep el missatge.
  • APARELL EMISSOR I APARELL RECEPTOR: els òrgans de fonació i d'audició, en el cas del llenguatge oral.
  • MISSATGE: informació que es vol transmetre.
  • CANAL: és el mitjà físic per a transmetre el missatge. És la via per la qual circulen els missatges.
  • CODI: conjunt de signes i de regles que en determinen i en prescriuen l'ús. El codi ha de ser conegut pel transmissor i el destinatari, però no cal que tots dos posseesquen la mateixa quantitat de coneixements.
  • REALITAT O EL CONTEXT: les coses del món, els fets, el que un pensa... Com que qualsevol missatge ens remet a un context, aquest es converteix en el punt de referència del transmissor i el destinatari. Com diu Sebastià Serrano: el context és “la situació en què el missatge és produït per l'emissor i interpretat pel receptor”. És necessari per a una correcta interpretació del missatge. D'altra banda, el FEED-BACK és un tipus d'informació procedent del receptor com a resposta al missatge rebut i que té una influència sobre el comportament subsegüent de l'emissor original.

 

Interferències en la comunicació

Els elements que poden pertorbar un procés comunicatiu són:

• • L'índex d'atenció dels participants i el temps de què disposen.
  • Els sorolls: tot allò que pertorba en major o menor grau la transmissió o la recepció d'un missatge (una interferència telefònica, el soroll d'una moto...)
  • El rendiment del canal.
  • L'incompliment de les normes d'acció comunicativa.

 

Comunicació i semiòtica 

La semiòtica és la disciplina que estudia les situacions comunicatives, l'organització del comportament comunicatiu, és a dir, l'espai de comunicació total.

El llenguatge és constitutiu de la subjectivitat i de la vida social i és pressuposat per la major part de les ciències ja que tota activitat científica o artística és essencialment lingüística. Cal acceptar l'omnipresència del llenguatge en la vida dels homes, la qual cosa ens porta a acceptar l'omnipresència dels signes de la Semiòtica.

Les tècniques noves com ara la fotografia, el cinema, la televisió els quals afegim a l'àmbit de la comunicació, seran estudiades per aquesta ciència.

Amb tot açò podem dir que existeix una forta vinculació entre la Semiòtica i la comunicació. Segons Serrano: “No hi ha signes sense comunicació”. Ara bé, dins l'espai de la Semiòtica caldria distingir entre els signes lingüístics i els signes no verbals. 

 

Els signes no verbals

La major part de les persones quan pensem i parlem de la comunicació, ho fem de la comunicació verbal, és a dir, d'aquella que s'esdevé per mitjà de paraules. Però a banda d'aquesta comunicació verbal produïm i rebem gran quantitat de missatges que no venen expressats en paraules. Aquests són els anomenats missatges no verbals i tenim des del color dels ulls o el moviment del cos fins a la vestimenta o distribució de l'espai... Els signes verbals interactuen i es complementen amb els no verbals de manera que se'ns farà difícil de comprendre un procés comunicatiu sense la interacció dels dos. Podem partir de quatre blocs de sistemes:

• • Aquells que fan referència al cos: gestos, mirada postura.
  • La distribució de l'espai i del temps: les relacions espacials entre les persones, les distàncies que s'estableix entre elles per a comunicar-se.
  • El món dels objectes, la seva organització.
  • El parallenguatge: l'accent i el to dels missatges.

Per tant,  les característiques generals de la comunicació no verbals serien les següents:

• • Relació d'interdependència amb la comunicació verbal.
  • Sovint els missatges no verbals tenen més significació que els verbals.
  • En la situació comunicativa la comunicació no verbal és inevitable.
  • Hi predomina la funció expressiva o emotiva sobre la referencial.
  • A cultures diferents, sistemes no verbals diferents.
  • L'estudi de la comunicació no verbal és descriptiu.

 

LA PROXÈMICA I LA CINÈSICA No hi ha dubte que certs sentiments i emocions bàsiques sovint s'expressen millor sense paraules. És lògic que alguns missatges es transmetin millor mitjançant el llenguatge corporal. La major part dels gestos bàsics de comunicació són els mateixos a tot el món. Quan les persones se senten felices, somriuen; quan estan tristes o enfadades, ploren. Com qualsevol altre llenguatge, el del cos té també paraules, frases i puntuació. Cada gest és com una sola paraula i una paraula pot tenir diversos significats. Només quan la paraula forma part d'una frase, pot saber-se'n el significat correcte. Els gestos es presenten en frases i sempre diuen la veritat sobre els sentiments i les actituds de qui els fa. La persona perceptiva és la que llegeix bé les frases no verbals i les compara amb les expressades oralment. Els estudis que s'han ocupat del tema demostren que els senyals no verbals influeixen cinc vegades més que els orals i que, quan són incongruents entre si, la gent confia més en el missatge no verbal. L'observació del grup de gestos i de la congruència entre els canals verbals i no verbals de comunicació són les claus per a interpretar correctament el llenguatge del cos. A més de considerar els gests agrupats i de tenir en compte la congruència entre el que es diu i el moviment corporal, tots els gestos han de considerar-se dins del context en què es produeixen. Els sistemes de comunicació dels humans s'han estat comparant últimament amb els dels animals, branca estudiada per l'etologia. La comparació entre humans i animals serveix per a donar informació sobre quins moviments corporals són més universals i quins més culturals, i fa destacar aquells aspectes de la gesticulació humana que queden més amagats, principalment per culpa de la comunicació molt formalitzada i condicionada per la importància que hom dóna a l'expressió verbal. Pel que fa a la comunicació corporal, val a dir que els sentits de la vista, l'olfacte i el tacte tenen un paper molt destacat. Tot i que solem privilegiar el sentit de la vista, els sentits de l'olfacte i el tacte revesteixen també una importància considerable, ja que gràcies a l'olfacte podem produir un estímul determinat i amb el tacte se'ns pot donar molta informació del caràcter d'una persona (per exemple, segons la manera en què dóna la mà). El sentit de la vista ens forneix més informació, ja que, per mitjà de la visualitat, podem partir dels gestos de la cara i de les mans. La proxèmica i la cinèsica Són les dues disciplines que s'encarreguen d'estudiar el llenguatge del cos. La proxèmica o el codi de les distàncies s'ocupa de la manera com els humans interaccionem en un espai determinat i dels diferents sistemes culturals d'organitzar els escenaris on es desenvolupa la comunicació. L'espai marca sovint el poder i la jerarquia. Aquest espai o distància en la comunicació oral varia segons el lloc, les hores del dia o de la nit, els tipus d'activitat, etc., però cal destacar la constància d'un comportament en respectar les distàncies considerades. En línies generals es poden distingir quatre grups de distàncies (socialment acceptades): la distància íntima, la personal, la social i la pública. Distància íntima: La utilitzada en un àmbit familiar o amb persones d´un àmbit familiar. Distància personal: L'emprada amb amics i persones de confiança. Distància social: La que fem servir per a relacions impersonals. Distància pública: L'apropiada per als espectacles i les intervencions públiques Aquestes distàncies són sempre relatives, perquè depenen també de la situació dels interlocutors. La cinèsica estudia la dinàmica del cos, tant els moviments inconscients com els conscients, tant els universals com els corresponents a una cultura particular. El gest pot definir-se com un moviment corporal que té un sentit. És, doncs, un acte voluntari que pertany com a tal a la comunicació verbal. La comunicació corporal és constant i omnipresent. Així doncs, no acaba amb la paraula. Hi ha hagut diversos intents de mesurar la importància de la comunicació corporal durant un intercanvi lingüístic. Els moviments corporals es poden classificar en cinc grans grups segons la seva funcionalitat: els il·lustradors, els reguladors, els adaptadors, els manifestadors d'afecte i els emblemes.

 

Característiques del llenguatge  

Facultats del llenguatge

El llenguatge humà és fruit de la capacitat de simbolitzar la realitat. Simbolitzar significa representar un element de la realitat per mitjà d'un símbol. Les unitats simbòliques del llenguatge són els signes lingüístics. Analitzem les facultats del llenguatge:

• • Facultat simbolitzadora: aquesta facultat ens permet de fer referència a qualsevol element de la realitat sense que hi haja una correlació temporal ni física entre els signes lingüístics i els referents de la realitat.
  • Facultat creativa: el llenguatge ens permet inventar una realitat separada d'aquella que podem percebre i comprovar sensorialment.
  • Facultat abstractiva: el llenguatge ens ofereix la possibilitat de bastir nous conceptes extrets de l'observació de la realitat. Ens permet realitzar un procés d'investigació i de classificació dels elements del món que ens envolta. Suposa una desvinculació dels signes lingüístics respecte de les coses.
  • Facultat generalitzadora: els signes que utilitza fan referència a designacions de coses d'una manera general.

Aquestes característiques són complementàries i simultànies les unes amb les altres.  

 

Funcions del llenguatge

Els missatges de la comunicació lingüística solen anar carregats d'una informació més rica del que aparenten la simplicitat de les seues frases. Aquesta diversitat informativa ha provocat la teoria de les funcions del llenguatge. Jakobson n'estableix sis:

• • Funció referencial (denotativa, cognitiva, representativa, simbòlica).  Hom realitza la funció referencial quan els missatges són objectius, és a dir, quan hi ha relació directa entre el missatge i l'objecte de referència; el significat hi és concebut objectivament. La capacitat lògica del llenguatge està representada en aquesta funció, la qual es correspon amb la modalitat oracional enunciativa.   Exemple: Som un país mediterrani / Quina hora és?
  • Funció expressiva (emotiva).  Indica les relacions entre missatge i transmissor. L'enunciat presenta la situació del transmissor envers l'objecte de referència; expressa, doncs, valors subjectius. Aquesta funció pròpia de les oracions exclamatives, s'oposa a la referencial, i els recursos lingüístics que fa servir són formes allunyades de les estrictament “objectives”: interjeccions (ai!), exclamacions (quina pena!), certs sufixos (pobret d'ell)...
  • Funció conativa (injuntiva).  Expressa les relacions entre missatge i destinatari, el qual és, justament, el fi d'aquell. Mitjançant aquesta funció - pròpia de les oracions imperatives i interrogatives - el transmissor vol provocar l'actuació del receptor.  Recursos lingüístics propis: el vocatiu i tot tipus d'exhortacions. Exemple: - No correu tant. /  Tu, el del jersei, atura't!
  • Funció fàtica (de contacte)  Serveix per mantenir el contacte durant la comunicació. De vegades aquesta funció pot omplir diàlegs considerablement extensos i tanmateix buits de qualsevol informació objectiva.  Exemple: són molt il·lustratius els estereotips usats durant les comunicacions telefòniques. - sí, sí; ja, ja; clar, clar...
  • Funció metalingüística  El llenguatge utilitzat per a tractar del llenguatge, realitza la funció metalingüística. Dins d'aquesta funció se situa tota l'activitat d'estudis idiomàtics en general. Exemple: un senyal de substantivació és la presència d'un article.
  • Funció estètica  Expressa les relacions del llenguatge amb ell mateix. El missatge és l'objecte de la comunicació. És el dominant en el llenguatge literari, encara que hi figura en altres nivells lingüístics.  Recursos que utilitza: nombre de síl·labes, rimes, repeticions...
  • Funció identificativa.  Actua en una vessant doble:
    • Externament: de tal manera que un receptor arreu, encara que ocasional, pot determinar no sols la comunitat lingüística a què pertany l'emissor d'un missatge específic, sinó també quina és la seua procedència social, geogràfica o cultural.
    • Internament: un parlant de qualsevol llengua, per més que no en siga conscient, connecta amb tota una gamma concretíssima d'elements que conformen la visió que de la realitat es té, bastida sobre les característiques tipològiques d'aquell idioma, i la història de la civilització que l'ha originat i estructurat.

 

El codi 

El concepte de codi aplicat a la llengua

El codi és definit com el conjunt de signes i de regles que en determinen i prescriuen l'ús de la llengua. Aquest codi ha de ser conegut tant per l'emissor com pel receptor per tal que existisca la comunicació, encara que no cal que tots dos tinguen la mateixa quantitat de coneixements. Si el codi no és conegut pels dos participants en la comunicació, aquesta no es donarà de manera positiva, hi haurà moltes mancances. Mitjançant les regles del codi el transmissor compon cadenes de signes i el destinatari les descompon de manera que el primer diu una cosa el segon l'entén i aquest procés pot tornar a donar-se en direcció contraria. És el que s'anomena CODIFICAR i DESCODIFICAR. Ara bé, no sols existeix el codi dels signes lingüístics, també hi ha un codi de gestos que afavoreix la comunicació (comunicació no verbal). Per exemple, en un diàleg els dos tipus de comunicació es complementen.   El signe: semiologia i semiòtica   El signe lingüístic Les unitats del sistema de comunicació del llenguatge verbal són els signes lingüístics i una definició d'aquests pot ser: “unitats que formen part de la cadena escrita o parlada, que hi tenen un valor significatiu i que poden variar el sentit o el significat del missatge amb la seua presència o absència”. Per a Jakobson qualsevol signe lingüístic comporta dos modes de disposició:

1. 1. Combinació: tot signe està format de signes constitutius i es dóna només en combinació amb altres signes. Això vol dir que qualsevol unitat lingüística serveix simultàniament com a context per a unitats més simples i troba el seu propi context en una unitat lingüística més complexa.
   2. Selecció: una selecció entre dues alternatives implica la possibilitat de substituir un dels termes per un altre que siga equivalent al primer en un aspecte i diferent en un altre. La persona a qui hom s'adreça percep que un missatge és una combinació de parts constituents seleccionades de totes les constituents (el codi).

El signe lingüístic segons Saussure i Hjemslev

Per a Saussure el signe lingüístic és la combinació d'un concepte i d'una imatge acústica. Aquesta última no és el so material, sinó la psíquica d'aqueix so, la representació que d'ell ens donen els nostres sentits. El signe lingüístic és, doncs, una entitat psíquica de dues cares, el concepte i la imatge acústica, les quals es reclamen mútuament. Pot ser representada per la figura: concepte / imatge acústica. Saussure va anomenar “SIGNE” a la totalitat, “SIGNIFICANT” a la imatge acústica, i “SIGNIFICAT” al concepte. A més, assenyalà els principis definidors del signe lingüístic:

• • Arbitrarietat: per a Saussure la relació entre el significant i el significat era arbitrària, que en el sentit era motivada. La relació entre significat i significant és fruit d'un acord convencional fet per la societat.  Ara bé, una vegada establerta esdevé necessària, car el significat no existeix fora de la representació que en fa el significant. Per exemple no podem expressar la noció de “ARBRE” si no és mitjançant el signe corresponent.
  • Caràcter lineal del signe: ve donat pel significant, que per ser de naturalesa auditiva sols es desenvolupa en el temps i té els caràcters que pren el temps; representa una extensió, la qual és mesurable en una sola dimensió: una línia.
  • Mutabilitat i immutabilitat del signe: en la llengua es donen les dues característiques.
  • • La immutabilitat del signe es pot explicar per:
    • Pel seu caràcter arbitrari.
    • Pel caràcter massa complex del sistema de la llengua. Sols es pot comprendre per reflexió.
    • Per la gran quantitat de signes necessaris per a constituir una llengua.
    • Per la inèrcia col·lectiva, és a dir, per la resistència de tots els individus a tota innovació lingüística.
    • Perquè la llengua està situada en el temps i la solidaritat amb el passat impedeix que el parlant canvie la llengua i alhora intente conservar-la.
    • La mutabilitat del signe ve donada per la contínua evolució de la llengua: el signe està en condicions d'alterar-se, perquè continua.

Completant el sistema de Saussure, Hjelmslev proposa distingir dins el signe lingüístic quatre aspectes:

PLA DE L'EXPRESSIÓ	substància de l'expressió
	forma de l'expressió
PLA DEL CONTINGUT	forma del contingut
	substància del contingut

Hjelmslev aplica el binomi forma/substància dins de cada estrat significant/significat, la qual cosa li permet separar allò que és pròpiament lingüístic d'allò que no ho és (substància). Així el signe lingüístic és l'associació de la forma de l'expressió i de la forma del contingut.

Els dos pols substancials es refereixen a la globalitat del so i dels significats.

Els sons es configuren en cada llengua d'una forma expressiva determinada, tal com la totalitat del pensament s'afaiçona en les unitats formals del contingut pròpies de cada codi lingüístic. Per això cada llengua presenta uns sons determinats i una organització significativa peculiar.  

Relacions entre els signes

Saussure definia la llengua com un sistema on cada unitat es defineix en relació amb els valors de les altres unitats. Les unitats de la llengua són els signes lingüístics. Aquests signes adquireixen uns valors determinats en oposar-se a altres signes que representen valors diferents.

El valor d'un signe depén de la funció que desenvolupa, independentment de la forma que represente.

Dos tipus de relacions mantenen els signes en l'estructura de la llengua:

• Relacions sintagmàtiques, que depenen de la linealitat del signe.
• Relacions paradigmàtiques, que depenen de l'oposició de cada signe dins la totalitat del codi.

Si considerem l'enunciat “El llenyater talla l'arbre” tenim que cada element s'hi relaciona sintagmàticament amb els altres, tant en l'ordre com en la coherència. Efectivament, si els combinem d'una altra manera (Talla l'arbre el llenyater, l'arbre talla el llenyater, el talla l'arbre el llenyater) el significat canvia o desapareix. D'altra banda, cada element es pot substituir per uns altres absents amb els quals manté una afinitat formal o significativa.

* El llenyater talla l'arbre * La llenyataire poda l'arbrissó

* Els llenyisser destrueix el pi * Les llenyaire arrasa alzina

El conjunt d'aquests elements constitueix un paradigma. El context imposa unes determinades restriccions a l'associació paradigmàtica. Els elements a més de seguir les regles de concordança formal entre si, s'hi veuen determinats pel que fa al sentit. Per exemple “tallar” o els equivalents paradigmàtics exigeixen un subjecte animat, cosa que no admeten unitats com “roca” o “compàs”.  

Estudi dels signes

Observem com els signes lingüístics expressen la realitat extrasígnica. Els filòsofs del llenguatge distingeixen tres vessants en els signes d'un codi: el significant, el significat i el referent. Dels dos primers ja hem parlat. El REFERENT constitueix l'entitat real, física o objectivable que el signe expressa. Així el signe “cadira” té una imatge acústica o significant (kaíra), un concepte o significat: “seient individual amb respatller”, i un referent: “objecte que identifiquem com a cadira”.

Hi ha signes amb significat diferent però amb un referent idèntic. Així “Mallorca” o l'illa més gran de les Illes Balears, es refereixen al mateix.

Dins del codi podem concebre signes sense referent. Les partícules que actuen relacionant signes (preposicions, conjuncions) no tenen significat referencial, o és molt vague. A més, ningú no pot objectar la bipolaritat significant-significat dels signes “gnom, unicorn, sirena” els referents dels quals pertanyen al món de la fantasia² . Els signes lingüístics apareixen amb una doble vessant: com a entitats sotmeses a la referència es relacionen amb un tipus d'informació unívoca, la denotació; com a realitats culturals independents del referent i recreades en cada acte comunicatiu, els signes són descodificats pels receptors que hi afegeixen a la informació denotativa una sèrie d'informacions suplementàries, evocades pels interpretants dels signes. Aquesta càrrega semiòtica es diu connotació, la qual ultrapassa els límits del codi, ja que pertany a l'àmbit de l'ús lingüístic real.  

Disciplines que estudien el signe lingüístic

L'anàlisi lingüística pretén estudiar la llengua com a sistema orgànic de signes i procedeix a delimitar-ne les unitats i les relacions que els uneixen. Les disciplines que estudien aquestes unitats són:

UNITATS	DISCIPLINA	ASPECTES DELS SIGNES ESTUDIATS
Els sons i llurs trets pertinents	Fonètica	Substància		Pla de l'expressió
Els fonemes	Fonologia	Forma
Els monemes	Lexicologia	Forma	Substància semàntica. Semes	Pla del contingut
Els sintagmes i les oracions	Sintaxi

• FONÈTICA i FONOLOGIA corresponen a la substància i a la forma del significant.
• LEXICOLOGIA i SINTAXI corresponen a la forma del contingut.
• SEMÀNTICA estudia la substància. A més haurà d'establir les unitats mínimes de significació, els “semes”.

Amb l'oració ultrapassem el límit del sistema o codi lingüístic i ens endinsem en l'àmbit de la llengua com a instrument de comunicació, l'expressió de la qual és el discurs o text. Dominar una llengua no és sols conéixer les seves possibilitats sistemàtiques, sinó també utilitzar els recursos adients a un context de comunicació on intervenen uns altres sistemes semiòtics a més del llenguatge verbal. Aquest context se situa en un espai físic i social i en un temps històric. Els subjectes que hi interactuen pertanyen a grups socials específics amb una varietat de llengua localitzada. En definitiva, el text és un fenomen d'enunciació inherent a un context l'estudi del qual correspon a la PRAGMÀTICA. Com a fet col·lectiu que involucra parlants condicionats per l'estructura social i per l'evolució històrica, la SOCIOLINGÜÍSTICA s'ocupa del seu estudi. Finalment, la seva adscripció a una varietat geogràfica de la llengua implica la participació de la DIALECTOLOGIA. 

Font del text: Teoria de la comunicació. Funcions del llenguatge. El signe lingüístic. Sistemes de comunicació lingüístics i no lingüístics. Antoni Teruel i Barberà Adaptació de la versió web https://www.scribd.com/doc/9208854/01-Tema-01-Teoria-de-la-comunicacio-Funcions-del-llenguatge-El-signe-linguistic-Sistemes-de-comunicacio-linguistics-i-no-linguistics#download&from_embed

Per a saber-ne més

La comunicació lingüística

• El model de la comunicació
• Els signes o senyals
  • Semiòtica o semiologia
  • Tipus de signes o senyals
• Informació lingüística, paralingüística i extralingüística 
  
  
  • Informació lingüística
  • Informació paralingüística
  • Informació extralingüística
• Els sistemes de comunicació 
  
  • La comunicació no verbal
  • Les llengües de signes
  • Les llengües parladeLes funcions del llenguatge

Font: http://liceu.uab.es/~joaquim/general_linguistics/gen_ling/estructura_linguistica/sistema_signes/Aspecte_comunicatiu_llenguatge.html

 

Continguts           Les quatre habilitats lingüístiques Caracterització del discurs oral La comprensió oral: escoltar Microhabilitats de la comprensió oral L'expressió oral: parlar  Microhabilitats de l'expressió oral

Les quatre habilitats lingüístiques

La concepció tradicional de la llengua des del punt de vista didàctic ha considerat com a objecte d’estudi només la lingüística, concretament la gramàtica, l’estructura de la llengua. A partir dels anys 60 comencen a desenvolupar-se diverses disciplines com la filosofia del llenguatge, la sociolingüística, la lingüística textual, que consideren la llengua com una eina de comunicació que s’utilitza en determinats contextos i amb finalitats concretes. És a dir, comença a tenir-se en compte la dimensió pragmàtica de la llengua, l’ús que se’n fa en funció de les diferents situacions i de les diverses finalitats, i no tan sols l’estructura lingüística.

És en aquest context on s’entén el tractament de les habilitats lingüístiques i, fins i tot, la inclusió d’aquest tema en el temari d’oposicions dels aspirants a docents d’àrees lingüístiques. L’objectiu és la competència comunicativa, és a dir, la suma de la competència lingüística tradicional més la competència pragmàtica, que considera l’ús de la llengua, no només l’estructura. De fet, a hores d’ara, tots els plantejaments didàctics moderns de la llengua se centren en enfocaments comunicatius, segons els quals resulta imprescindible desenvolupar les quatre habilitats lingüístiques de la comunicació.

Parlar, escoltar, escriure i llegir són les quatre habilitats que ha de dominar un usuari de la llengua per poder comunicar-se amb eficàcia en totes les situacions possibles: són les habilitats lingüístiques; també reben altres noms segons autors: destreses, capacitats comunicatives o macrohabilitats (aquest últim nom s’utilitza per distingir les quatre grans i bàsiques habilitats de la comunicació d’altres destreses també lingüístiques però més específiques i d’ordre inferior que s’anomenen microhabilitats i que seran tractades al llarg d’aquest tema).

Les habilitats lingüístiques es classifiquen en funció de dos factors. Segons el paper que tinga un individu en el procés de comunicació (emissor o receptor) tenim les habilitats receptives (escoltar i llegir) i les productives (parlar i escriure). Fins fa ben poc les habilitats receptives s’havien anomenat passives i les productives, actives, possiblement perquè aquestes últimes són observables externament. No cal dir que aquesta concepció és falsa, ja que tant les unes com les altres requereixen tota una sèrie de microhabilitats, d’estratègies complexes i laborioses que, tot i que no sempre són observables externament, sí que requereixen una actitud activa de l’individu.

L’altre factor de classificació és el canal que s’utilitza en el procés de comunicació. Així tenim les habilitats orals (parlar i escoltar) i les escrites (escriure i llegir) en funció que el missatge codificat utilitze el suport de les ones acústiques o que es vehicule amb les lletres impreses o manuscrites.

En aquest tema seguirem el segon factor de classificació, és a dir, el que considera el canal per distingir entre habilitats orals i habilitats escrites; concretament ens centrarem en les habilitats orals. Ara bé, cal observar que les habilitats lingüístiques no solen funcionar aïllades sinó que normalment ho fan integrades entre si. En la comunicació actuen conjuntament com si foren eines diverses que s’usen per aconseguir un mateix objectiu. És per això que, des d’un punt de vista didàctic, les habilitats lingüístiques han de ser tractades de manera integrada i fóra absurd i irreal treballar-les aïlladament al marge de la resta.

Caracterització del discurs oral

Abans d’entrar en la caracterització del discurs oral, resultaria il·lustratiu reflexionar sobre el temps que els parlants dediquem a usar cada habilitat i sobre la importància que tenen: és evident que les habilitats orals són les més practicades, amb una diferència notable respecte de les escrites, i més encara, la comprensió oral és més freqüent que l’expressió oral. En conseqüència, és evident que cal restituir la rellevància que es mereixen les habilitats orals i el seu estudi i aprenentatge. Tradicionalment, l’objectiu fonamental de l’escola era ensenyar a llegir i escriure, i de fet, sempre ha estat les habilitats lingüístiques millor considerades; ara bé, tots sabem que l’alumnat té mancances importants en l’expressió oral (fluïdesa, correcció, lèxic, sintaxi, lectura en veu alta,…) i fins i tot en la comprensió oral.

És per tot això, i arran de la reflexió sobre la freqüència d’ús i importància de les habilitats lingüístiques, que convindria integrar les habilitats orals i escrites, fent-ne un treball conjunt i equilibrat. No podem oblidar que la capacitat de comunicar-se és la suma de les quatre habilitats lingüístiques i no només el domini de cadascuna per separat.

Abordarem la caracterització del discurs oral des de dues concepcions diferenciades: el discurs oral com a estil o mode lingüístic, i com a situació de comunicació caracteritzada per l’ús d’un determinat canal de transmissió. En ambdós casos caracteritzarem el discurs oral tot comparant-lo amb el discurs escrit.

La caracterització del discurs oral com a estil o mode lingüístic pot respondre al següent esquema:

DISCURS ORAL		DISCURS ESCRIT
Sol ser col·loquial, informal. Més subjectiu Redundant i obert. Sintaxi simple, plena d’anacoluts, el·lipsis, frases inacabades… Lèxic més general i pobre amb mots jòquer, repeticions, onomatopeies i frases fetes.		Sol ser estàndard, formal. Més objectiu. Precís i tancat. Sintaxi més complexa i ordre dels mots estable. Lèxic més específic, evita les repeticions i l’expressivitat dels recursos lingüístics populars.

La caracterització del discurs oral com a situació de comunicació caracteritzada per l’ús d’un determinat canal de transmissió pot respondre al següent esquema:

DISCURS ORAL		DISCURS ESCRIT
Canal auditiu. Percepció successiva dels diversos signes. Comunicació espontània. L’emissor del text pot rectificar, però no esborrar, el que ja ha dit. El receptor està obligat a comprendre el text en el moment de l’emissió i tal com s’emeta. Comunicació immediata en el temps i en l’espai. L’oral és més ràpid i àgil. Comunicació efímera. Els sons només són perceptibles en el temps que duren en l’aire (verba volant). Utilitza molt els codis no verbals: fesomia, vestit, conducta, gestos, espai, etc. Hi ha interacció durant l’emissió del text. Mentre parla, l’emissor veu la reacció del receptor i pot modificar el seu discurs segons aquesta. El llenguatge oral és negociable entre els interlocutors. El context extralingüístic té un paper molt important. L’oral s’hi recolza: codis no verbals, deïxi, etc.		Canal visual. Té una capacitat de transmissió d’informació superior a l’auditiu. Percepció simultània. Aquest fet implica diferents estratègies de comprensió per als dos canals. Comunicació elaborada. L’emissor pot corregir i refer el text sense deixar rastres. El lector pot escollir quan vol llegir i com ho vol fer (ordre, velocitat, etc.) Comunicació diferida en el temps i en l’en l’espai. Comunicació duradora. Les lletres es graven en un suport estable i perduren. L’escrit adquireix el valor social de ser testimoni i registre dels fets (scripta manent). Utilitza els codis no verbals en molta menor mesura i són menys significatius: disposició del text i de l’espai, textura del suport, etc. No hi ha interacció durant la composició. L’escriptor no pot conéixer la reacció real del lector. El context és poc important. L’escrit és autònom respecte del context. L’autor crea el context a mesura que escriu el text.

Cal advertir, però, que ben sovint, alguns textos utilitzen habilitats distintes de les que els pertocarien a priori. Per exemple, un butlletí radiofònic de notícies o la representació d’un text dramàtic són textos orals que prèviament han estat escrits, o els sermons de sant Vicent Ferrer ens han arribat manuscrits quan són la transcripció d’un discurs oral. A més a més, les característiques del discurs oral i les de l'escrit es barregen segons els diferents tipus de comunicació, és a dir, s’utilitzen habilitats lingüístiques mixtes en funció del text que produïm o rebem. Així tenim que, entre la xerrada col·loquial entre amics i la lectura en veu alta d’una comunicació en un congrés (ambdós textos orals) hi ha una gradació progressiva en la utilització d’habilitats lingüístiques cada vegada més pròximes al discurs escrit.

La comprensió oral: escoltar

D’entre totes les habilitats lingüístiques, escoltar és la que sol despertar menys interés, possiblement perquè s’ha pensat que es tracta d’una habilitat passiva, silenciosa, que no requereix gaire esforç. Ben al contrari, escoltar és comprendre un missatge, i per fer-ho hem d’engegar un procés cognitiu de construcció de significat i d’interpretació d’un discurs pronunciat oralment. Escoltem amb uns objectius determinats, (obtenir informació, rebre una resposta, entendre quelcom); escoltem amb unes expectatives concretes del que sentirem (tema, estil, tipus de llenguatge); si hi ha copresència física, escoltar permet la retroalimentació o feedback amb qui parla i l’intercanvi de papers entre emissor i receptor sol ser constant; el discurs oral es trenca en molts fragments breus que s’escolten separadament; junt amb l’habilitat d’escoltar s’activen altres estímuls sensorials (sorolls, olors, aparença visual, etc.) que ens donen informació per interpretar el text.

A més a més, existeixen tota una sèrie de convencions socials referides a l’habilitat d’escoltar que cal posar en pràctica si volem que la comunicació reïsca; per exemple, la perspectiva de l’emissor, valorar el missatge escoltat, manifestar comprensió del discurs, acompanyar el discurs amb un bon comportament no verbal (mirar als ulls, somriure, assentir), reaccionar al missatge, etc.

Microhabilitats de la comprensió oral

Són les estratègies que el receptor d’un discurs oral posa en marxa per a intentar comprendre el missatge en una determinada situació de comunicació:

• Reconéixer els diversos elements de la seqüència acústica (sons, paraules, expressions, combinacions vàlides, …)
• Seleccionar entre els diversos sons, mots, expressions, idees, etc., els que ens semblen més rellevants segons la nostra competència i els nostres interessos.
• Interpretar el contingut i la forma del discurs, és a dir, dotar de significat i coherència tots els elements que hem reconegut i seleccionat prèviament.
• Anticipar durant el discurs el que l’emissor pot anar dient (paraules, idees,…) a partir de les entonacions, de l’estructura del discurs, del contingut, etc.
• Inferir informació d’altres fonts no verbals mentre escoltem la cadena acústica i la processem; per exemple, gestos, vestits, to, estat d’ànim, situació externa de la comunicació, etc., poden ajudar-nos a comprendre el significat global del discurs.
• Retenir determinats elements del discurs que el receptor considera importants, a fi de poder-los utilitzar per interpretar altres fragments del discurs (una paraula, un detall, el sentit global,…): és la memòria a curt termini. Una vegada acabat el discurs, les dades més rellevants es retenen durant un període de temps considerable: és la memòria a llarg termini.

Cal tenir en compte que per posar en pràctica aquestes microhabilitats és necessària una certa competència lingüística que permeta reconéixer, seleccionar i interpretar els diversos enunciats lingüístics. Una vegada assolida la competència lingüística, diguem-ne bàsica, la comprensió de textos orals més complexos, més elaborats, estarà en funció del nivell d’aquesta competència en cada individu.

A més hem de considerar que aquestes microhabilitats no treballen en cap ordre determinat, sinó que interactuen entre si i alhora, a diversos nivells del discurs (sons, paraules, frases, idees, estructura, etc.).

L'expressió oral: parlar

Tradicionalment, l’expressió oral, junt amb la comprensió oral, ha estat l’habilitat menys treballada des d’un punt de vista didàctic. Amb l’assumpció de l’enfocament comunicatiu en les concepcions més modernes, l’expressió oral recobra la mateixa importància que les habilitats escrites.

L’expressió oral és una habilitat que es pot exercir en diferents formes de comunicació que cal distingir per a una correcta aplicació didàctica. Diferenciarem bàsicament dos tipus de comunicacions orals:

• La comunicació oral autogestionada (exposició, discurs, conferència,...). Hi ha un únic emissor que gestiona el text amb trets lingüístics propers a l’escrit. El receptor o receptors no solen tenir la possibilitat immediata de respondre i, per tant, d’exercir d’emissor. L’autogestió és l’art de l’oratòria, de parlar en públic, de convéncer o simplement d’informar.

• La comunicació oral plurigestionada (diàleg, entrevista, debat,...). Hi ha més d’un interlocutor que poden adoptar alternativament els papers d’emissor i receptor. Diverses persones gestionen el text, hi ha un torn de parla i s’acosta més als trets típics de l’oralitat. La plurigestió és l’art de la conversa, de l’intercanvi i de la col·laboració entre interlocutors.

En conseqüència, l’habilitat de l’expressió oral hauria de treballar ambdós tipus de comunicació oral. Si bé és cert que en els nivells més baixos s’ha de posar més èmfasi en els discursos plurigestionats, a mesura que l’aprenent creix se l’ha de posar en situacions més complexes i especials, com les autogestionades.

Per últim, cal considerar que l’aprofundiment gramatical i lèxic i d’enriquiment lingüístic en general han de revertir en l’expressió oral. Aquesta connexió entre competència gramatical i habilitats lingüístiques sol resultar evident en l’escriptura, per exemple; però d’igual forma, l’estudi del sistema de la llengua ha de fonamentar l’expressió oral. Per tant, s’hauria de lligar la pràctica de l’expressió oral amb el coneixement del sistema lingüístic.

Microhabilitats de l’expressió oral

Són les estratègies que l’emissor d’un discurs oral posa en marxa per a comunicar-se tant en situacions d’autogestió com de plurigestió. La comunicació humana s’estructura i es fixa a partir de la repetició i de l’experiència que anem adquirint els interlocutors. Existeixen unes rutines comunicatives (estructures que es repeteixen) que són absolutament culturals i varien entre comunitats lingüístiques perquè també varien les formes de relació entre les persones. Recordem, a tall d’exemple, la cerimònia del regateig en els països àrabs o la refinada educació britànica. El coneixement d’aquestes rutines ens facilitarà la utilització de les estratègies de l’expressió oral:

• Planificar el discurs. A partir de l’experiència que tenim en situacions semblants, es tracta de preveure i planificar el que pot passar i com ens comportarem: analitzar la situació de comunicació, anticipar i preparar el tema i la forma d’interacció (moment, to, estil),...

• Conduir el discurs. D’una banda cal saber col·laborar en la selecció i el desenvolupament del tema o temes (iniciar-lo, ampliar-lo, eludir-lo, acabar-lo, relacionar-lo). De l’altra, cal saber conduir la interacció comunicativa (manifestar que es vol intervenir, escollir el moment adequat d’intervenció, utilitzar els torns de paraula).

• Negociar el significat del discurs. Es tracta, bàsicament, d’adaptar el grau d’especificació del discurs a partir de la situació de comunicació i del que sabem del receptor, i d’avaluar la comprensió de l’interlocutor, és a dir, confirmar o explicitar el grau de comprensió.

• Produir el discurs. Cal tenir en compte la facilitació de la producció en tot allò referent a les tasques gramaticals o condicionaments del sistema lingüístic, i la compensació de les dificultats amb la redundància, el resum, la reformulació, l’autocorrecció, amb la intenció d’ajudar el receptor a comprendre el discurs.

• Considerar els aspectes no verbals no és una estratègia estrictament lingüística però resulta tan important com les anteriors per a una expressió oral reeixida. Es tracta del control de la veu (impostació, volum, to, etc) i d’utilitzar els codis no verbals adequats (gestos, moviments, mirada, etc).

Aquest conjunt de microhabilitats actuen a diversos nivells de l’intercanvi verbal i interrelacionen les unes amb les altres durant tot el temps que dura la comunicació. No podem entendre l’expressió oral com un procés lineal en què les habilitats s’usen una darrere l’altra, sinó com un acte global en què cada component depén de la resta.

Font del text: El tractament de les habilitats lingüístiques I. El discurs oral. Comprensió i producció de textos orals. Antoni Teruel i Barberà Adaptació de la versió web https://www.scribd.com/doc/9430417/29-Tema-29-El-tractament-de-les-habilitats-linguistiques-I-El-discurs-oral-Comprensio-i-produccio-de-textos-orals#fullscreen&from_embed

Què és? Com es prepara?

Duració: 8 min 27 s

La comunicació no verbal

Duració: 4 min 56 s

Continguts           Introducció Les habilitats lingüístiques El discurs escrit

Introducció

Antigament, la llengua era considerada només matèria de coneixement, és a dir, una gramàtica que calia analitzar, memoritzar i aprendre. A partir dels anys 60, amb Austin i Searle, els estudis sobre la llengua van desenvolupar una visió funcionalista i comunicativa que posava èmfasi en l’ús de la llengua i en allò que s’aconsegueix utilitzant-la. Cal dir, doncs, que aquests estudis han influït molt en l’aprenentatge i l’ensenyament i l’ús, perquè són aprenentatges totalment diferents. De fet, si ens fixem en el context sociolingüístic del català les estadístiques demostren que hi ha un augment del coneixement teòric de la llengua, però un estancament de l’ús.

Abans de res, però, convé descriure uns conceptes lligats directament amb aquesta nova visió:

• La competència lingüística que emmarcada dins de la lingüística generativotransformacional de N. Chomsky, és el sistema de regles interioritzades pels parlants que permeten entendre un nombre infinit d’enunciats lingüístics.

• La competència pragmàtica és la capacitat de tenir unes habilitats lingüístiques interioritzades que fan possible l’ús adequat de la llengua per a un usuari ideal.

• Finalment, la competència comunicativa, proposada per Hymes, és la capacitat d’usar el llenguatge aproximadament en les diverses situacions socials. Aquesta competència és la suma de la competència lingüística i pragmàtica, i és la base dels enfocaments didàctics més moderns.

Ara, l’objectiu ja no és aprendre gramàtica sinó que l’aprenent puga comunicar-se millor amb una llengua desenvolupant les habilitats lingüístiques de la comunicació.

 

Les habilitats lingüístiques

L’ús de la llengua només es pot realitzar de quatre formes distintes, segons el paper que tinga un individu en el procés de comunicació, és a dir, segons actuï d’emissor o de receptor, i segons el missatge sigui oral o escrit. Parlar, escoltar, escriure i llegir són les quatre habilitats que ha de dominar un usuari de la llengua per poder comunicar-se amb eficàcia en totes les situacions possibles.

Segons el paper en el procés de comunicació

	RECEPCIÓ    comprensió	PRODUCCIÓ    expressió
ORAL	escoltar	parlar
ESCRIT	llegir	escriure

 

Habilitats orals i escrites

Per una banda, existeix la discussió sobre si l’habilitat oral és més important que l’escrita tal i com ho considerava la lingüística estructural de Saussure, la qual considerava que la llengua escrita era una simple transcripció de l’oral. Actualment, l’opinió més estesa és la que considera els dos modes equivalents i autònoms.

Per altra banda són dos models de llengua amb unes diferències ben clares. L’oral és més col·loquial, subjectiu, redundant i obert; amb una sintaxi més simple, plena d’anacoluts, frases inacabades, circumloquis, el·lipsis, repeticions, etc.; i un lèxic més general i pobre, amb mots jòquer, repeticions, onomatopeies i frases fetes. En canvi, l’escrit sol ser estàndard, més formal i objectiu, precís i tancat; la sintaxi és més complexa i variada, i l’ordre dels mots més estable; conté lèxic específic i evita les repeticions i l’expressivitat dels recursos lingüístics populars.

Finalment, la forma com es comporta l’usuari de la llengua que parla o escriu, o que escolta o llegeix, és ben distinta segons una situació comunicació concreta. A títol d’exemple, al canal oral escoltem i diem els signes d’un missatge un darrere de l’altre de forma seqüencial, mentre que al canal escrit podem copsar al mateix temps tots els signes de forma simultània. per tant, qui escolta un discurs està obligat a sentir-lo en el moment que es pronuncia, tanmateix el lector pot llegir quan vulga i de la manera que vulga (repassant, llegint més ràpidament o lentament, etc.). Al mateix temps els autors han de preparar els seus textos, segons el canal que utilitzaran. Qui prepara textos per ser escoltats repeteix les coses més d’una vegada i comenta els aspectes més generals, perquè sap que el receptor no pot repassar el text, mentre que el qui escriu per ser llegit és concís i estructurat.

 

Habilitats receptives i productives

Segons els pocs estudis sobre la relació entre aquestes dues classes d’habilitats, hi hauria sobretot semblances entre elles. De fet, quan comprenem un text no faríem sinó reconstruir-lo de nou, mentalment, d’una forma paral·lela a quan l’elaborem per escriure’l o dir-lo.

Tot i això, es poden apuntar algunes diferències bàsiques. Per una banda les habilitats receptives (comprensió oral i escrita) suposen un domini més ampli de la llengua, varietats dialectals distintes de la pròpia, un repertori ampli de registres i un nombre de paraules molt més gran que les que s’usen per expressar-se. A més, l’usuari no controla el llenguatge que ha estat utilitzat en els missatges que comprèn. Tant la comprensió escrita com l’oral empren l’anticipació, la inferència d’informació, informació contextual, etc. I per acabar són habilitats que s’han d’aprendre.

I per altra banda les habilitats productives (expressió oral i escrita) tenen un domini limitat de la llengua, l’usuari s’expressa exclusivament amb la seua varietat dialectal, domina menys els registres i usa només algunes de les paraules que empra a les habilitats receptives. Tant l’expressió escrita com l’oral fan una anàlisi de la comunicació, recerca d’informació, planificació del text, selecció lingüística, adequació a l’audiència, etc. I finalment, hem de dir que el seu aprenentatge depèn primer de les habilitats receptives perquè només es pot dir o escriure allò que s’ha comprés abans.

 

Integració d’habilitats

És molt important tenir en compte que les habilitats lingüístiques no funcionen correntment aïllades sinó que s’integren entre si. En una conversa tan aviat parlem com escoltem i quan escrivim sempre estem rellegint el que anem escrivint. A tall d’exemple un monòleg pot ser parlat per ser escrit obtenint un dictat, o bé un diàleg pot ser escrit per ser dit com si no fos escrit tal com passa al teatre.

Per tot això, la didàctica de les habilitats lingüístiques a classe ha de ser també integrada.

 

El discurs escrit

Aquest discurs aprofita el canal visual que té una capacitat de transmissió superior a l’auditiu, ja que el receptor rep la informació simultàniament. Com que és escrit, és un discurs elaborat, perquè l’emissor pot corregir el text i refer-lo mentre que el lector pot escollir quan vol llegir i com ho vol fer. A més, s’hi escriu sobre uns materials que generalment fan que el discurs escrit serà diferit tant en l’espai com en el temps. Per tant, per una banda, no hi haurà interacció, és a dir, l’escriptor no podrà conèixer la reacció del lector, i per l’altra, no ens podrem valdre dels codis no verbals de l’autor ni del context en què s’hi escriu sinó que serà l’autor el qui cree un context dins del propi text a mesura que l’escriu.

Pel que fa a l’ús habitual del discurs escrit, és lògic que s’utilitze menys que l’oral si tenim en compte que precisa més temps per a la seva elaboració, tal com hem vist més amunt. En canvi, actualment, l’evolució social depèn molt de les noves tecnologies, les quals estan incrementant ràpidament l’ús de la comprensió lectora i l’expressió escrita, almenys dins de l’àmbit laboral i acadèmic.

Font del text: El discurs escrit. Comprensió i producció de textos escrits. Antoni Teruel i Barberà Adaptació de la versió web https://www.scribd.com/document/9430504/30-Tema-30-El-tractament-de-les-habilitats-linguistiques-II-El-discurs-escrit-Comprensio-i-produccio-de-textos-escrits#fullscreen&from_embed

Quadre resum dels tipus de text

Per saber-ne més

En aquest document s'exposen els aspectes relacionats amb la comunicació de la informació per escrit, per tant, s’hi estudien els aspectes que cal tenir en compte per a elaborar textos.

Per a crear textos escrits cal conèixer el tipus de text que es vol escriure i quines són les seves propietats. [Accedeix al text complet des del document enllaçat]

El concepte de tipus de text neix estretament lligat a la lingüística del text, majoritàriament de procedència europea continental, que des dels seus inicis va reconèixer la necessitat d’establir una tipologia textual vàlida per a tots els textos, en el marc d’una teoria general sobre el text. Es tractava de superar el concepte preteòric de la noció de gènere o de classe i aconseguir una classificació estable. [Accedeix al text complet des del document enllaçat]

L'eficàcia textual

Propietats del text

Anomenem propietats del text els requisits que ha de complir qualsevol manifestació verbal per poder considerar-se un text i, per tant, per poder vehicular el missatge en un procés de comunicació. Per exemple, una llista de barrejada de frases sobre un mateix tema no és cap text, perquè manca d'estructuració de les idees i dels lligams gramaticals per poder formar una unitat comunicativa, que expressi un significat complet. Així mateix, els escrits o intervencions orals dels alumnes a classe poden contenir errors molt diversos que si no "malmeten" el text notablement, sí que en dificulten la comprensió: idees poc clares o repetides, desordres en la informació, incorreccions gramaticals, una presentació bruta, una pronunciació descurada. Les propietats textuals són fonamentalment quatre: 

Adequació Coherència Cohesió Correcció lingüística

Cadascuna d'aquestes propietats es correspon amb un nivell d'anàlisi lingüística o extralingüística i descriu les diverses regles que ha de complir el text a aquell nivell. Així l'adequació s'encarrega del dialecte i del registre, la coherència de la informació o de contingut, la cohesió de les connexions entre les frases, la gramàtica de la formació de les frases, la presentació de l'execució del text, i l'estilística dels recursos retòrics o literaris utilitzats.

Òbviament, la frontera entre les propietats és difusa i, en part, enganyosa perquè els sis apartats es refereixen a la mateixa realitat, el text, i només tenen sentit en el conjunt global. Així, de vegades, es fa difícil de classificar un fenomen en un apartat o en un altre: l'ús incorrecte de la conjunció "doncs" pertany a la cohesió o a la gramàtica? I tot sovint també un mateix aspecte té incidència en dues o més propietats alhora. Per exemple, és força corrent que un error en una redacció d'un alumne afecte tant la coherència com la cohesió i la gramàtica alhora: una idea poc clara, formulada en dues frases inconnexes i amb anacoluts.

D'altra banda, hi ha manuals i autors que proposen formes distintes d'agrupar les regles textuals. Per exemple, ajunten en un sol apartat els aspectes de coherència i de cohesió, o els d'adequació i presentació; o també distribueixen els continguts de la cohesió entre la gramàtica i la coherència. Així mateix, també hi ha manuals que prescindeixen d'alguns aspectes menys lingüístics, com la presentació o l'estilística, perquè no interessen per a les seves finalitats. De fet, cada classificació respon a uns objectius distints i s'emmarca en un context particular.

Amb la nostra proposta de sis propietats hem buscat l'agrupació més útil per a l'ensenyament i l'aprenentatge de la llengua. A continuació se n'exposa cadascuna amb l'especificació del camp que ocupa i les característiques principals.

Adequació

Reflecteix les relacions entre el text i el context. És la propietat del text que determina la varietat geogràfica, la varietat diastràtica o social, i la varietat funcional o registre que cal usar. El concepte d'adequació es correspon amb el vessant pragmàtic de la Lingüística del Text  i més concretament té caràcter pragmaticosocial. Dins l'adequació s'hi inclouen conceptes com els següents:

La relació entre text i context La relació entre la comunicació verbal Els coneixements enciclopèdics i el concepte de marc   Les veus de discurs La variació lingüística Les màximes conversacionals La intertextualitat

La relació entre text i context, que incorpora la dicotomia enunciació (elements de la situació comunicativa: interlocutors, espai i temps, fonamentalment) i enunciat (producció lingüística que constitueix el missatge).

El context, tal com ací l'entenem, és un context de situació, és a dir, les circumstàncies vinculades a un acte de comunicació textual: les dades culturals, socials o psicològiques que comparteixen l'emissor i el receptor. Són, per tant, factors contextuals rellevants certes circumstàncies espacials i temporals de l'acte, les informacions que posseeixen conjuntament emissor i receptor així con la imatge que cada un d'ells té de l'altre i de la seva funció comunicativa. D'alguna manera, totes aquestes circumstàncies, en la mesura que hi són rellevants comunicativament en un cas concret, situen l'acte, limiten les possibilitats de text i el seu estil lingüístic, el condicionen si ha de resultar pragmàticament adequat, tot obligant-lo a ajustar-se al seu context.

La relació entre la comunicació verbal, la que es manifesta amb signes lingüístics, i la comunicació no verbal, el conjunt d'elements no lingüístics que contribueixen a la producció i la interpretació del text com a globalitat. 

Els coneixements enciclopèdics i el concepte de marc, que remet a aquelles dades que posseeixen l'emissor i el receptor, les quals permeten construir i interpretar un text correctament i amb un esforç cognitiu mínim. Els participants d'un acte de comunicació textual han de ser posseïdors no sols d'una competència lingüística sinó també d'uns coneixements extralingüístics que són la mesura de la seua competència comunicativa. Aquestes informacions (de tipus cultural, social, experiencial) conformen el que s'anomena l'enciclopèdia o conjunt de sabers de què disposa tot membre d'una col·lectivitat determinada.

Un important element d'aquesta enciclopèdia col·lectiva és el que s'anomena "quadre" o marc: un conjunt articulat de coneixements convencionals que posseeixen en la seua enciclopèdia els membres d'una col·lectivitat cultural en relació a una determinada situació de la vida social. Així, posem per cas, els membres de la nostra societat coneixen generalment el funcionament d'una estació de ferrocarril, el seu sistema d'horari, les dependències que s'hi troben. Tot això constitueix un quadre de coneixements socialitzants que un text no explicitaria normalment més enllà de la pura insinuació. La funció semiòtica més important del quadre és el seu valor com a recurs d'economia expressiva i les possibilitats d'evocació que permet.

Les veus de discurs, que expliquen la complexitat de l'emissor i el receptor, inclouen diferents versions del "jo" i el "tu": 

• Autor real - lector real:  Són persones de la realitat extralingüística i actuen com l'emissor i el receptor físics que produeixen i interpreten el text.
• Autor model - lector model: És una reconstrucció mental que fa el lector i l'autor real respectivament sobre la persona que ha produït el text o a qui va adreçat.

La variació lingüística, que dóna compte de la diversitat lingüística, i en concret, els dialectes geogràfics (variació diatòpica), els dialectes socials o sociolectes (variació diastràtica) i els registres (variació funcional o diafàsica).

Les màximes conversacionals. El filòsof Paul H. Grice és qui aporta la idea que hi ha d'haver un principi de cooperació entre els interlocutors d'un acte comunicatiu. Aquest principi es concreta en quatre màximes:

1. Màxima de quantitat: "Fes la teva contribució tan informativa com se't demana, ni més ni menys".
2. Màxima de qualitat: "No diguis allò que creguis fals o allò de què no tinguis proves adequades".
3. Màxima de rellevància: "Sigues rellevant, és a dir, aporta informacions que tinguin relació amb el tema de què es parla".
4. Màxima de manera: "Fes-te entendre, és a dir, evita l'obscuritat en l'expressió i l'ambigüitat, sigues tan breu i ordenat com puguis".

Per contra, quan no s'acompleixen aquestes màximes, Grice encunya el terme d'implicatura conversacional.

La intertextualitat que dóna compte de la integració d'un text dins d'un altre. En sentit general tots els textos presenten intertextualitat ja que el text es basteix en gran mesura sobre textos anteriors. En sentit més estricte, aquest concepte remet a la referència o incorporació explicita d'un altre text o part de text en un de nou.

En resum, l'adequació consisteix en gran mesura en la capacitat d'adaptar les produccions lingüístiques a les funcions i els actes de parla que realitzem en comunicar­-nos, com també al registre que requereix cada situació comunicativa.

Coherència

Fa referència al domini del processament de la informació. El missatge o la informació que vehiculen els textos s'estructura d'una determinada forma, segons cada situació de comunicació. La coherència estableix quina és la informació pertinent que s'ha de comunicar i com s'ha de fer (en quin ordre, amb quin grau de precisió o detall, amb quina estructura...). Per exemple, les redaccions o exposicions dels alumnes que són desorganitzades, que repeteixen idees i les barregen, i que no diuen les coses de forma ordenada, diríem que són textos incoherents.

El concepte de coherència textual, conjuntament amb el de cohesió és una de les fites més importants de la Lingüística del Text. Entre d'altres, un dels autors que l'ha estudiat més a fons és el lingüista holandès Teun A. van Dijk. Cal tenir en compte que aquests dos conceptes, coherència i cohesió, no tenen el mateix valor per a tots els investigadors i que ben sovint se superposen. Però podríem dir que, en general, la coherència és de naturalesa més aviat semàntica, ens remet a un cert significat global del text; en línies generals pot identificar-se amb la semàntica textual; mentre que la cohesió sembla dominada per aspectes sintàctics i relacionals entre els components: sintaxi textual. La coherència textual s'ocupa d'aspectes com ara:

El tema del text. Un text és una globalitat que posseeix una unitat de sentit, que es justifica per posseir una macroestructura significativa. La possibilitat de fer-ne un resum o d'assignar-ne un títol que el sintetitze és una prova de l'existència d'aquesta. Normalment el tema es pot explicitar en un breu sintagma i, també de vegades, aquest apareix literalment al text (frase temàtica) o sintetitzat en alguns mots (mots clau o temàtics). De vegades aquest sintagma o mots corresponen al títol (paratext).

Tema i rema. El concepte d'articulació oracional en tema i rema es remunta a l'Escola de Praga, i és conegut per les diverses tendències lingüístiques sota aquests mateixos rètols o sota els de "tòpic" i "comentari". La LT ha adoptat aquesta dicotomia funcional i l'ha projectada sobre el nivell discursiu.

Pel que fa a la determinació d'aquests conceptes podem caracteritzar el tema com l'element o conjunt d'elements que serveix de punt de partida d'un missatge i allò que en l'acte d'enunciació d'un missatge pertany al camp de la consciència; és l'element conegut o donat.

El rema és l'element o conjunt d'elements que en un missatge s'aporta com a nou o com a desenvolupament d'altres, és cada pas nou que es fa en el procés informatiu. Els elements remàtics són els que fan avançar la informació. A més, el rema i el tema van canviant a mesura que el receptor descodifica el text, perquè el que és desconegut passa a ser sabut i fa de pont per presentar dades noves. Aquest fenomen s'anomena tematització i és la base de la progressió de la informació en el text. Des d'aquesta perspectiva hom pot assenyalar tres tipus bàsics de progressió temàtica:

• Progressió lineal: cada tema d'una oració és l'origen de tema de l'oració següent.
• Progressió de tema constant: apareix el mateix tema en oracions successives, completat per remes diferents.
• Progressió de temes derivats: trobem un tema del qual hi ha remes que comenten subtemes diversos. 

Isotopia. Aquest concepte fou introduït en lingüística per A. Greimas i ha estat elaborat -i discutit- en els darrers anys per estudiosos de la semiòtica i de la teoria del text literari (F. Rastier, U. Eco, T. A. van Dijk). Tot i emprar-se en accepcions ben diverses, podem dir que, bàsicament, la isotopia correspon a una recurrència o reiteració d'algun tret significatiu al llarg d'un text. Moltes vegades aquesta reiteració -que dóna una certa homogeneïtat i, doncs, un grau de coherència al discurs- es manifesta en els semes de les diferents unitats lèxiques emprades. Així, per exemple, podem parlar d'isotopia relativa a la configuració d'un grup social o polític a partir de vocables com: col·lectiu, població, estranger, cristians o eleccions.

Cohesió

Fa referència a les articulacions gramaticals del text. Les diverses oracions que conformen un discurs no són unitats aïllades i inconnexes, passades l'una al costat de l'altra, sinó que, al contrari, estan lligades o relacionades amb mitjans gramaticals diversos (puntuació, conjuncions, articles, pronoms, sinònims...) de manera que conformen entre si una xarxa imbricada de connexions lingüístiques, la qual fa possible la codificació i descodificació de text. Tot i que alguns dels fenòmens de cohesió (deïxi, anàfora, conjuncions...) s'han estudiat des de fa molt de temps, els lingüistes que van popularitzar aquesta propietat del text foren Halliday i Hasan. A casa nostra, Gemma Rigau n'ha fet una adaptació modèlica al català. Les principals formes de cohesió o sistemes de connexió d'oracions són les següents:

Anàfora: És la relació establerta entre un element d'una oració i un altre element de la mateixa o de diferent oració a través de la identitat de referència o de sentit.

Parlem d'anàfora de referència quan els elements relacionats tenen el mateix referent, és a dir, remeten al mateix ésser (objecte, animal, persona...) de la realitat extralingüística. Així, els elements en cursiva en els exemples són anafòrics de referència:

• Has comprat la revista? No, encara no l'he comprada.
• He parlat amb Maria però no li he dit que vingui.

Diem que hi ha una anàfora de sentit quan els elements relacionats presenten el mateix sentit, encara que no són correferencials. Així, en l'exemple següent és evident que els objectes a què fan referència el sintagma "aquesta tassa" i el pronom "en" són diferents, tot i que pertanyen a la mateixa classe: 

• Agafa tu aquesta tassa.
• Jo n'agafaré una altra.

La dixi és la funció que relaciona l'enunciat amb l'enunciació, és a dir, el contingut proposicional de les oracions amb la situació comunicativa. Es distingeixen tres tipus de dixi: 

• la personal (emissor: jo, nosaltres...; receptor: tu, vosaltres...)
• l'espacial (aquí, allà...) i 
• la temporal (ara, abans, després...).

El·lipsi. L'el·lipsi és l'absència en el discurs d'un element que, tanmateix, és interpretable, en general perquè ha aparegut explícitament en el context previ: 

• Els teus amics han parlat amb mi. Ø M'han dit Ø que tornaran aviat.
• Anirem al cinema aquesta nit. Jo Ø també.

En aquest sentit, l'el·lipsi es pot considerar també com un tipus d'anàfora, la denominada anàfora zero o el·líptica, que es defineix com la relació establerta entre un element ple i un element nul (sense contingut fonètic) a causa d'una identitat de referència o de sentit.

Cohesió lèxica. Es refereix a l'aparició en un text d'elements semànticament relacionats (per sinonímia, hiponímia, antonímia..). La relació de vegades no prové tant del fet que els mots tinguin algun tret semàntic comú, com del fet que tinguin una relació pragmàtica, és a dir, que apareguin associats per als parlants a causa del seu coneixement de món (coneixements enciclopèdics). Exemple:

• L'escriptor bloquejat és el que, tot i que ha adquirit el codi té problemes a l'hora d'escriure. No ha desenvolupat les estratègies adequades per utilitzar els coneixements que té de la llengua escrita en una situació concreta i, per això fracassa en la producció de textos.

Definització. Es parla de definització o actualització per donar compte de funcionament dels especificadors nominals i, concretament, de l'alternança entre els especificadors presentadors (un) o quantitatius (dos, alguns, mots...) i els actualitzadors (article determinat i demostratiu). En general podem notar que la primera vegada que es menciona en el discurs un individu o un objecte, se sol emprar un sintagma indefinit, però quan apareix de nou, s'usa un sintagma definit. Exemple:

• Vam agafar un taxi per anar al lloc de la cita. El taxi era un model antic. (Quan diem "el taxi" estem reconeixent i donant una referència actual).

Relació de temps verbals.La correlació temporal és també un element cohesiu important, sobretot en textos de tipus narratiu. L'alternança de temps marca la relació del que es diu amb la situació de parla (temps deíctics) o respecte a un punt de referència de text (temps anafòrics), per exemple: 

• Miquel, de natural, semblava una mica orellut, però tenia bona perxa, feia goig de veure'l; les coses com siguin. Tenia bon caràcter, fins quan anava begut i tot. Perquè això sí que ho puc assegurar, el dia que es posava a beure cervesa ho feia a base de bé. (En aquest text els imperfets situen l'acció en un temps passat respecte al moment de parla. El present, en canvi, assenyala un canvi de perspectiva, un salt al moment de parla.)

Connexió.Un dels mecanismes fonamentals de la cohesió és la connexió, això és, la relació de significat que s'estableix entre dues o més unitats contigües (sintagmes, clàusules, oracions, paràgrafs...) i que es pot manifestar explícitament a partir de connectors. Són elements connectors: conjuncions (ja que, i, però...), mots o locucions modificadors de frase o matisadors (no obstant això, tanmateix, més aviat, al contrari...) i també algunes partícules i interjeccions (eh?, oi?, saps?) contribueixen directament a connectar parts del discurs, tot esdevenint una mena d'organitzadors metadiscursius.

Correcció lingüística

És una propietat inherent a qualsevol text en què s'utilitzi un registre formal. Les incorreccions poden ser de dos tipus: 

• Els vulgarismes: són col·loquialismes no normatius, és a dir, elements lingüístics que, malgrat el seu origen genuïnament català i que alguns siguin admissibles en registres col·loquals, el IEC ha considerat innecessaris o poc adients en la comunicació culta perquè són variants de les formes correctes. 
• Els barbarismes: són elemenst lingüístics no admesos resultat de la interferència d'una altra llengua (catellanismes, gal·licismes, anglicismes, etc) 

Els vulgarismes i els barbarismes poden afectar els diferents nivells lingüístics. Així hi ha errors: 

• Morfologics: si afecten aspectes com el gènere, el nombre o la conjugació verbal. 
• Sintàctics: si estan relacionats amb qüestions com l'ordre en què es disposen les paraules a la frase, les constuccions, les pronominalitzacions, etc. 
• Lèxics: si es tracta de mots mal formats o d'estrangerismes no admesos. 
• Semàntics: si impliquen donar a un mot un significat que no té per la interferència d'una altra llengua. 

També hi hem d'incloure els errors de prosòdia (pronunciació) i d'ortografia. 

Hi ha autors que a aquestes quatre grans propietats textuals n'afegeixen una d'estilística:       

Estilística

Analitza la capacitat expressiva general d'un text, és a dir: riquesa i variació lingüística, qualitat i precisió del lèxic... Engloba els diversos recursos verbals, retòrics, literaris i comunicatius que s'utilitzen per produir textos, des de l'elaboració de la sintaxi fins a les metàfores o qualsevol figura poètica.

Tots els professors hem tingut més d'una vegada l'experiència de llegir una redacció d'un alumne que està més o menys bé de correcció i de totes les altres propietats, però que és pobra i senzilla; és aquella del 'cinc pelat': té l'extensió justa, un contingut banal i poc elaborat, una sintaxi simple i repetitiva, un lèxic pobre... Així mateix, també hem trobat a vegades redaccions d'alumnes que treballen la redacció i s'arrisquen a usar la llengua, això és: desenvolupen el contingut i tracten idees més originals, s'embranquen amb frases complexes i subordinades, busquen sinònims i paraules més cultes. Aquesta segona redacció demostra una capacitat verbal i, en definitiva, un domini de la llengua i de les seues possibilitats expressives més gran que la primera, i en podríem trobar un exemple calcat en la llengua oral, comparant intervencions en debats o exposicions orals preparades.

Estil. Darrerament s'ha simplificat la disquisició sobre l'estil amb dos termes que defineixen dues categories antitètiques: podem dir que un text té un estil cohesionat quan presenta oracions llargues i una estructura sintàctica complexa i articulada, de forma que amb poques paraules es transmet molta informació; els discursos que resulten són densos i concisos però complexos, amb la qual cosa la seva composició resulta molt elaborada.

D'altra banda tenim un discurs amb un estil segmentat si utilitza unitats breus, una sintaxi simplificada i un cert grau de redundància. Hi ha poca informació amb una extensió textual llarga. És l'estil propi de la llengua oral espontània que és clara però monòtona i poc densa informativament.

Els diversos recursos literaris o retòrics que utilitza el periodisme, la publicitat o la literatura també formen part d'aquesta propietat del text.

Font del text: Les propietats del text. Antoni Teruel i Barberà Adaptació de la versió web https://www.scribd.com/doc/9430801/32-Tema-32-Les-propietats-del-text-Adequacio-coherencia-cohesio-i-estilistica#fullscreen&from_embed

Esquema de les propietats textuals

Capítols que has de consultar del document enllaçat           Nivell bàsic Lexemes i morfemes Derivació i composició Sinonímia i antonímia Monosèmia i polisèmia Nivell mitjà Homonímia, homografia i homofonia Parònims Camp semàntic Hiperònims i hipònims Nivell avançat Mots populars i cultismes Pseudoderivació Neologismes Llatinismes Préstecs i manlleus Barbarismes Habilitació Nivell superior Precisió en el significat

Lèxic i semàntica

Per saber-ne més

Les paraules neixen, creixen i moren (i són dignament enterrades als diccionaris). Però, com neix una paraula? Com es difon i com va guanyant terreny? Qui i com li dóna, al final, carta de ciutadania? El programa "Caçadors de paraules" en parla en aquest capítol.

El presentador del programa, Roger de Gràcia, visita el festival Sónar, on durant tres dies s'uneixen les darreres tecnologies amb les noves tendències. L'acompanyen dues "coolhunters" (cercatendències), que passegen pel festival buscant paraules modernes. "Quan la teva mare comenci a dir la paraula "fashion"", li aconsellen, "val més que te'n busquis una altra".

També entrevista Vicent Partal, director de Vilaweb, que parla de paraules provinents d'internet que s'han adaptat al català, i Xavier Blánquez, crític musical, que comenta la tendència que tenim d'adoptar paraules angleses. Carolina Alguacil explica com es va inventar el concepte "mileurista".

Roger de Gràcia recorre en missió d'espionatge l'Institut d'Estudis Catalans, on està a punt d'acabar de confeccionar-se una nova versió del "Diccionari de la llengua catalana".

"Caçadors de paraules" mostra un gag dels Monty Pyton, del 1969, en què els internautes s'hi van inspirar per inventar el terme "spam" (correu electrònic no desitjat).

Pots accedir al vídeo des de la imatge:

Duració: 23 min 03 s