De la segona República a la literatura de postguerra

La generació més jove és representada per l’obra de Josep Maria Benet i Jornet, que l’any 1963 guanyaria el Premi “Josep Maria de Sagarra” amb Una vella coneguda olor, en una rima de teatre realista que ens recorda sovint les formulacions del teatre castellà d’Antoni Buero Vallejo. Aviat,però, supera el realisme documental de les seves primeres obres i dóna entrada a certs recursos de la dramatúrgia brechtiana. També desenvolupa un tractament del teatre infantil, amb obres com Supertot (estrenada el 1971), Somni de Bagdad (estrenada el 1976), on presenta una certa recreació del propi món de la infància. Aquest treball a partir de la imaginació i el mite rep una colsolidació a La desaparició de Wendy (editada el 1974). Els seus intents més reeixits són Marc i Jofre o els alquimistes de la fortuna (editada el 1970), Berenàveu a les fosques (1972) i Revolta de bruixes (publicada el 1976), que indica ja una evolució de Benet i Jornet cap a unes fórmules dramàtiques superadores del seu teatre inicial. La voluntat de crear un teatre narratiu d’intencionalitat crítica i especulativa ha rebut una darrera mostra a Descripció d’un paisatge(editada el 1979). Ha desenvolupat una intensa trajectòria com a guionista per a la televisió, i és responsable dels primers serials produïts per Televisió de Catalunya: Poble Nou, 1993-94; Rosa, 1995-96; Nissaga de Poder, 1996-98; i més endavant Laberint d'ombres, 1998-00; i Nissaga, l'herència, 1999; El cor de la ciutat, 2000-2009 i Ventdelplà, 2005-2010.

Altres autors com Jordi Bordas amb La terra es belluga (1969) i Jordi Teixidor amb El retaule del flautista, premi “Josep Maria de Sagarra” l’any 1968, ofereixen uns intents d’adaptació al teatre català de les tècniques brechtianes, com és el cas també de la Història d’una guerra (1966), de Baltasar Porcel, que ha intentat l’aventura del teatre de l’absurd en La simbomba fosca (1959).

Una important revelació del teatre català de darrera hora la constitueix l’obra dels germans Rodolf i Josep Lluís Sirera. Amdós han formalitzat un nombre de peces plenament arrelades en la realitat històrica valenciana amb un ús eclèctic de tècniques dramàtiques. Han elaborat conjuntament Homenatge a Florentí Montfort (1971) i una trilogia sobre la València del segle XIX –El brunzir de les abelles (1975), El còlera dels déus (1976) i El capvespre del tròpic (1977)- que planteja, amb un enfocament realista, una visió de la història recent del País Valencià. Rodolf Sirera ha realitzat, també, una obra personal destacada amb La pau retorna a Atenes (1970), seguint el nucli dramàtic de la comèdia d’Aristòfanes, i Plany en la mort d’Enric Ribera (1972), peça en la qual aconsegueix un aprofundiment brillant en la història humana d’un actor famós, corsecat pels fets col·lectius i individuals.