De la segona República a la literatura de postguerra

Joan Brossa (Barcelona, 1919 – 1998)

Al costat de la seva activitat poètica, Joan Brossa ha dut a terme un important treball d’investigació en l’àmbit teatral. No obstant això, el seu teatre no ha estat publicat enterament, i, d’altra banda, la seva difusió no ha estat satisfactòria. De fet, el seu primer gran èxit el va obtenir amb el muntatge Quiriquibú l’any 1976. Brossa ha estat l’autor més minoritari de l’escena catalana. A la recerca del que denomina la quarta dimensió del poema –el moviment-, Joan Brossa ha fet una abundosa i original obra dramàtica o “poesia escènica”, segons la seva definició. La seva obra ha estat molt allunyada del públic. El seu teatre no ha deixat d’experimentar una contínua evolució enriquidora, dins d’un concepte poètic de la dramatúrgia. Partint de l’estètica neosurrealista, inicià la seva producció teatral ben aviat amb El cop desert (1944). De bell antuvi, féu una posada en escena dels seus poemes en què en potenciava les possibilitats plàstiques, però sense haver assumit els procediments dramàtics. La dificultat de penetració en la realitat a través de la paraula, el portà a intentar una via d’aproximació mitjançant l’estructura de la cerimònia. En són prova: Els assistents en fila índia(1948) i Missal de Caragat (1950), una mena de rituals dramàtics, que són tant una superació de l’escena a la italiana com un enfrontament amb el teatre convencional. Amb Cortina de muralles(1951) intenta una interpretació personal dels gèneres dramàtics tradicionals. Féu una tasca d’investigació a partir de l’estructura del melodrama, del sainet, del costumisme naturalista. Pastoral dins una alcova (1956) significà una reivindicació lúdica a nivell formal i temàtic. Cada acte té una caracterització –drama rural o existencialista- i rep una culminació i homogeneïtat a la fi de l’obra. Les seves obres deixen de banda l’argumentació i donen sortida a un vitalisme essencial. Tot i així, les circumstàncies històriques no deixen de merèixer un judici contundent en obres com La mina desapareguda (1958), Mala estrella (1958) i Els beneficis de la nació (1958),sempre mitjançant la imatgeria surrealista habitual i la vigorització del símbol. Un desenvolupament d’aquest teatre el portà a una consolidació de la seva tasca teatral, en la qual aconseguí de reflectir les obsessions, els tics lingüístics i formals, la mateixa mitologia personal que el definia. En aquest sentit són representatives les obres següents: També (1959), Or i sal (1959), El dia del profeta (1961). Amb Teatre de carrer (1945, versió definitiva del 1962) i El gran Fracaroli (1944, reelaborada el 1964) manifestà la seva capacitat per crear jocs escènics, en el sentit més lúdic de l’expressió. Fomentà recursos dramàtics oblidats i eixamplà les possibilitats de la representació quan donà pas a l’etapa més original de la seva obra teatral. Efectivament, a partir de Post-teatre (1962), on recollia 68 accions-espectacle escrites entre 1947 i 1962,dedicà una atenció preferent a diferents gèneres i subgèneres, que limiten amb els marges convencionals del teatre a l’ús. Dins d’aquets apartat s’hi ajunten els seus ballets –aplegats a Normes de mascarada (1948-1954)-, les Accions musicals(1962-1968), la dedicació al transformisme a Fregolisme o monòlegs de transformació (1965 – 1966) i el conjunt Striptease i teatre irregular (1966-1967). La seva producció dramàtica reforçà progressivament el caràcter d’espectacle, de carnaval, amb la qual cosa reduí el paper del treball estrictament textual.